LA CULTURA ENS SALVARÀ (1)

Busco desesperadament activitats que m’allunyin de les preocupacions que se’m fiquen al cap només llevar-me. Després de mirar si tinc algun missatge al whatsapp o al correu me’n vaig a les informacions que t’arriben tant si t’agrada com si no. Podria no passar el dit per la pantalla, però no me’n puc estar, i m’apareixen les informacions del dia, cada una d’elles superant en horror les del dia anterior. Més bombes, més amenaces, més morts, menys esperança. Arribo al final de la setmana i ja no puc més. Els llibres i les pel·lícules, les sèries i tota la diversitat imaginable de ficció ja no són suficients per a mi. Necessito sortir de casa i respirar un aire real, veure què passa a la meva ciutat, saber si estem avançant en la construcció d’una ciutat culturalment al dia, i caic de cul quan m’adono de tot el que tenim ara mateix a l’abast. Resulta que és la setmana del Kosmòpolis, però a més a més, hi ha un reguitzell d’exposicions de primer ordre que no me les acabaré ni que hi dediqui tota la setmana.

Decideixo començar per un clàssic i me’n vaig a la Pedrera, a veure l’antològica d’Antonio López. Només havia vist obres seves a Madrid i a la Fundació Sorigué, i ara em trobo una quantitat important de dibuixos, pintures, escultures i relleus. Quan entres a l’exposició et trobes amb un conjunt d’escultures una mica inquietants. Els caps de nens amuntegats més aviat fan angúnia, i els cossos adults no pretenen mostrar la bellesa sinó la carnalitat; no són deformats com els cossos que mostren Freud o Bacon a les seves pintures, però tampoc estan “maquillats” per semblar Adonis o Venus. T’hi acostes i els veus reals.

El realisme d’Antonio López en la pintura m’agrada per la seva manera de fer-te real (valgui la redundància) la imatge i al mateix temps onírica, per aquella mena de sfumato (com li comenta Artur Ramon al vídeo que es projecta) que cobreix la pintura. Les línies dels contorns no estan ben definides però el conjunt reprodueix la realitat. Tal com explica al vídeo, es pot passar anys pintant un quadre i no donar-lo per acabat mai. De fet, a l’exposició n’hi ha algun que diu “en procés”. També s’explica quines tècniques fa servir per crear la perspectiva, com marca els punts de fuga amb agulles sobre la tela, i com mesura amb un peu de rei la mida de les cases que apareixen a les diferents panoràmiques de Madrid. Actualment està treballant en una representació de Barcelona des de Montjuïc, i una altra des de Collserola, on es vegi el mar. La primera està començada i exposada a la sala amb el cartellet de “en progrés”.

Realisme, classicisme, ordre, concert, control... Anem a l’extrem contrari. Anem a l’art transgressor, que no sabem si s’ha fet famós per ser art o per ser transgressor. Me’n vaig al Museu de l’Art Prohibit, acabat d’inaugurar. Al vestíbul, força gent fent cua, entre la qual unes senyores que feien més per estar prenent un te al Balmoral (quan existia) que en una exposició sobre art escandalós. Tatxo Benet, el que ha creat el museu, ha col·leccionat durant anys algunes de les obres que han estat censurades o atacades per governs o per ciutadans descontents, i les està exhibint a la casa Garriga Nogués amb les seves respectives explicacions al costat de cada peça. Són obres que han estat rescatades de la persecució i “salvades”, i ara es mostren davant del públic. Al Manifest de l’art prohibit que encapçala l’exposició es diu que és un museu que no hauria d’existir, perquè l’art no hauria de ser mai prohibit. Però resulta que pel que sembla és més subversiu que les paraules.

Algunes de les obres censurades, com que ho van ser a Barcelona, com la de l’emèrit sodomitzat del MACBA, o a llocs dels quals hem sentit parlar, no ens causen tanta sorpresa com algunes altres que venen de més lluny. Crec que el que té valor d’aquest museu no és tant l’obra d’art en si com el context en què va ser creada i la reacció que va suscitar. Perquè saber qui va censurar una obra, o qui va suggerir que no fos exposada i saber també com es va reaccionar davant d’aquell fet és l’essència d’aquesta exposició. Per exemple, em va sorprendre que André Breton s’hagués negat a exhibir, el 1956, una obra de Pierre Molinier, sent com eren els surrealistes transgressors a més no poder.

Alguns casos de censura són executats per institucions i acceptats pels propis autors. El 2015 l’Ajuntament de Clichy va rebre les queixes de la Federació d’Associacions musulmanes perquè temien reaccions violentes davant l’obra Silence Rouge et bleu  i l’artista la va retirar. Feia poc que havia tingut lloc la matança de Charlie Hebdo.

El 2019 la Comunitat cristiana de Haifa va demanar que es retirés l’obra McJesus per ofensiva, i el seu autor la va retirar. El 2014 una galeria es nega a exhibir una obra de Yoshua Okon per inapropiada i n’hi demana una altra. Ell s’hi nega.

En alguns casos, com a les obres de Fabián Cháirez  i de Charo Corrales, ha estat el públic qui les ha vandalitzat, esquinçant-les o intentant destruir-les. El 2019, al crit de “maricones no” una turba de camperols zapatistes entra al Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i intenta destruir la pintura La Revolución, on es veu un Zapata feminitzat. En el cas de Corrales, la seva verge amb la mà al sexe va ser esquinçada de dalt a baix per un visitant.

El 2014 el Reina Sofia exposava l’obra de Mujeres Públicas titulada Cajita de fósforos, amb la llegenda La única iglesia que il·lumina es la que arde. L’Associació d’Abogados Cristianos va exigir la destitució del director del museu i va denunciar-lo per delictes contra els sentiments religiosos. El cas va ser arxivat. Es tracta de la mateixa associació que va denunciar el programa de TV3 Està passant on la Judit Martin feia de Virgen del Rocío. També va ser desestimada la denúncia.

Aquests i molt altres exemples són els que es poden trobar en aquest museu, que n’anirà incorporant d’altres a mesura que es produeixin nous atacs a l’art en nom dels bons costums i dels pensaments ortodoxos. No entro a valorar la qualitat artística de cap peça perquè no són allà per bones sinó per polèmiques. Gravats de Picasso o Caprichos de Goya, fotografies de Mappelthorpe, Franco a la nevera, Sadam Hussein com a tauró, el censor que vigila a la porta d’entrada d’Equipo Crónica, tots tenen el seu lloc en aquest museu insòlit. Només m’estendré en una obra delicada plena de sensibilitat que m’ha cridat l’atenció pel seu significat. És una obra coreana, de les artistes Kim Eun-Sung i Kim Seo-Kyung, que denuncia el segrest de joves i dones per part del Japó i obligades a convertir-se en esclaves sexuals durant la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’una noia asseguda en una cadira, amb una cadira buida al costat on es pot asseure el visitant per identificar-se amb les víctimes. Cada un dels elements de l’escultura té el seu significat, explicat al costat: els cabells mal tallats, el puny tancat, l’ocell, els talons aixecats, la papallona, l’ombra...

                               

Vaig sortir d’aquella exposició de productes polèmics i transgressors pensant que havia aprofitat el temps. És veritat que no surts amb el cor alegre perquè la censura i les prohibicions no són precisament les actuacions que t’agrada veure, però la cultura també ha de mostrar la cara fosca de la societat. Afortunadament, em queden encara per veure les exposicions sobre Picasso i Miró, al Museu del carrer Montcada i a la Fundació. Al MNAC hi ha una mostra que deurà ser molt interessant, per original, sobre la figura humana després de la guerra (esclar que potser hi hauré d’anar amb una petaqueta de whisky per animar-me...)

Feia uns anys dèiem que Barcelona havia perdut glamur, que només sortia a la premsa pels aldarulls i els conflictes, que les institucions, Ajuntament i Generalitat, no tenien cap interès en promoure la cultura. Potser encara estem lluny de París, Berlín o Madrid, però deixeu-me dir que crec que estem en el bon camí si, a més, aquestes mostres de què he parlat creen expectació al nostre voltant i atrauen un tipus de turisme culte i endreçat. Barcelona s’ho mereix.

La setmana que ve, més.