HISTÒRIES PASSADES

 

No sé què deu tenir Corea del Sud que en aquestes últimes dècades ens està oferint uns cineastes de primer ordre capaços de guanyar Òscars amb pel·lícules com Parásitos i al mateix temps oferir-nos drames minimalistes com Hotel by the river, thrillers com Samaritan girl o Memories of murder i comèdies delicioses com Ahora sí, antes no. És veritat que també ens ha donat El juego del calamar o altres sèries violentes, convenientment satiritzades per Nani Moretti a El sol del futuro, però en general tenim un cine coreà de primera. De sobte, irromp en el panorama d’aquesta filmografia una cineasta mig coreana, mig canadenca , Celine Song, amb la seva òpera prima, presentada a Sundance aquest 2023, titulada Vidas pasadas.

Vidas pasadas és una pel·lícula que fa reflexionar deixant el regust amarg d’allò que no has viscut però que hauries pogut viure. I et planteges com hauria estat la teva vida si en lloc de fer una cosa n’haguessis fet una altra. Els coreans tenen un concepte, segons explica la protagonista de la pel·lícula, anomenat in-yeon, que es podria traduir per providència o destí, però només referit a les relacions personals, a la connexió emocional entre dos éssers humans. Dues persones que interactuen, fins i tot sense adonar-se’n, poden estar connectades emocionalment per a tota l’eternitat. Si aquesta connexió es dona en la realitat, es pot pensar que ve de vides anteriors, de vides passades on realment hi havia la connexió emocional.

La història que narra la pel·lícula està inspirada directament en la vida de la cineasta. Als dotze anys va abandonar Corea del Sud amb la seva família per instal·lar-se al Canadà. En aquest cas, la protagonista de ficció, Nora (nom que adopta quan es trasllada) deixa a Seúl el seu gran amic i amor, Hae Sung (si als dotze anys es pot estar enamorat, que sí). Ella creix al Canadà, després a Nova York, on es forma com a dramaturga, que serà la seva professió. Ell es queda a Seúl, on sembla que segueix estudis d’enginyer. Dotze anys després, com en broma, Nora comença a buscar per internet els noms d’antics companys d’escola i es troba que Hae Sung fa temps que la busca a ella. Entren en contacte per videoconferència i altres mitjans, i queda clar que tots dos han estat recordant aquells anys que van compartir a l’escola. Però ni ella anirà a Seúl ni ell a Nova York. És evident que hi ha una connexió emocional, però no prou forta com per desviar els camins que han emprès. Al cap d’un temps, ella li demana que es deixin d’escriure i que tallin el contacte per una temporada, sense data de retrobament.

En una trobada d’escriptors Nora coneixerà Arthur, escriptor com ella, un jueu americà, i des del primer moment connecten com si ja portessin molts in-yeon a la seva vida anterior. Poc després es posen a viure junts i finalment es casen. Dotze anys més tard, quan Nora i Hae Sung ja tenen 36 anys, es tornen a trobar. Ell viatja a Nova York per primera vegada, aparentment per vacances però amb la voluntat de trobar-se amb ella. Però ella està casada.

No vull explicar més detalls tot i que no és una pel·lícula de suspens, és una pel·lícula que d’una manera extremadament delicada, amb més mirades i gestos que text, va mostrant els sentiments dels tres personatges, ja que el marit hi té un paper important i, per cert, emocionant.

Anem veient, amb poques pinzellades, quines són les opcions de Hae Sung (molt coreà, com diu ella, pensant en el sou, l’estatus, l’arrelament social) i les de Nora (molt novaiorquesa, bohèmia, poc preocupada pel futur, vivint al dia). Encarnen dos models de societat. Ella s’ha adaptat completament: primer aspirava al Nobel, després al Pulitzer, ara al Tony, més a l’abast de la seva activitat professional. La relació amb el marit és també la raó de les seves decisions. Probablement ells també han acumulat molts in-yeons en les seves vides passades.

En un moment determinat Nora li pregunta què busca connectant amb ella després de tants anys. L’ha trobat a faltar, li diu. Ella també.

La pel·lícula comença amb una veu en off que intenta definir les relacions entre tres personatges que es troben prenent copes a la barra d’un bar, a Nova York. Són dos estrangers amb un guia? Són dos germans amb el marit d’ella? Són tres amics? Al final, quan ja sabem qui són i quina relació tenen entre ells, ens preguntem: què els espera a partir d’ara? Nora i Hae Sung quedaran amics? Continuaran en contacte? Quin paper hi jugarà el marit? Una frase, em sembla que la diu Hae Sung, ens en dona la clau. Però no us la diré. Té a veure, com no podia ser d’altra manera, amb l’ in-yeon.

Tots tenim a la nostra vida alguna història passada, alguna relació que va comportar in-yeons a dojo però que amb el temps s’ha oblidat o esvaït. Què podem esperar connectant amb una antiga relació que no sigui la constatació que no hi ha cap possibilitat que es repeteixi la mateixa complicitat, que es donin els mateixos sentiments? El que sorprèn de la pel·lícula de Celine Song, la seva òpera prima, és que es plantegi aquesta qüestió amb només trenta-sis anys. Són sentiments de persona madura. Segons explica Nora a la ficció, necessites uns 8000 in-yeons en les teves vides passades per acabar tenint una connexió sòlida en aquesta. Quina visió tan espiritual de l’amor i que allunyada està de la nostra concepció occidental de la parella!

La pel·lícula transcorre lentament, delicadament, amb un mateix símbol al començament i al final: un plor desconsolat que emmarca vint-i-quatre anys de la vida dels protagonistes.

Sortint del cine em pregunto: quants in-yeons he acumulat durant quasi cinquanta anys de vida de parella? On han anat a parar? Puc tenir l’esperança que en la propera vida els seus i els meus se sumaran i ens tornarem a trobar? ¿Vaig saber en algun moment que aquella relació era sòlida perquè acumulàvem conjuntament més d’aquests 8000 in-yeons necessaris segons la tradició coreana, que potser venien de vides passades? No estic fent broma. Encara que alguns, entre els quals m'incloc, ens les donem de materialistes, de tant en tant tenim un rampell espiritual, una mena de necessitat que les coses siguin d’una altra manera, un consol per a l’ànima en temps de solitud.

Entre avui que ho escric i el diumenge que sortirà al blog hauran passat molts dies. Probablement haureu llegit moltes crítiques i comentaris, haureu vist la pel·lícula i potser el que dic us semblarà poc original o poc engrescador. Però si algú encara no l’ha vist, creieu-me, no us la perdeu. Fa olor d’Òscar!