laplujanomespanta

  Li manllevo la frase del títol a Shakespeare, adaptada a la llengua de Molière, que m’hi sento més còmoda, amb el dubte de si realment li escau a la situació actual. És veritat que tout a fini bien ? Des d’aquell 23 de juliol que sembla tan llunyà han passat quasi quatre mesos durant els quals m’he sentit en una espècie de muntanya russa pitjor que el Dragon Khan, pujant i baixant vertiginosament muntada sobre les expectatives dels resultats electorals. Ara sembla que tenim investidura, ara sembla que no... Per tal d’aconseguir la Presidència del Congrés ja es va pactar que l’ús de les llengües cooficials fos reglamentari a les dues cambres. Si ara es va poder, per què no es podia abans, amb la mateixa correlació de forces? Misteri. En tot cas, que es pugui parlar en català, gallec i euskera a les Corts no fa trontollar l’estructura de l’Estat. Però el que ha vingut després sí que ha posat contra les cordes un govern en funcions que, per culpa de set diputats que es volien fer ...

  No sé què deu tenir Corea del Sud que en aquestes últimes dècades ens està oferint uns cineastes de primer ordre capaços de guanyar Òscars amb pel·lícules com Parásitos i al mateix temps oferir-nos drames minimalistes com Hotel by the river , thrillers com Samaritan girl o Memories of murder i comèdies delicioses com Ahora sí, antes no . És veritat que també ens ha donat El juego del calamar o altres sèries violentes, convenientment satiritzades per Nani Moretti a El sol del futuro , però en general tenim un cine coreà de primera. De sobte, irromp en el panorama d’aquesta filmografia una cineasta mig coreana, mig canadenca , Celine Song, amb la seva òpera prima, presentada a Sundance aquest 2023, titulada Vidas pasadas . Vidas pasadas és una pel·lícula que fa reflexionar deixant el regust amarg d’allò que no has viscut però que hauries pogut viure. I et planteges com hauria estat la teva vida si en lloc de fer una cosa n’haguessis fet una altra. Els coreans tenen un conce...

  Poc em podia pensar quan vaig sortir de casa per anar al Palau Martorell que el primer que rebria seria una bufetada de realitat. No esperava que Marc Chagall em portés directament al drama palestí. Arribo a la plaça de la Mercè, on es troba el Palau, i com que és d’hora i festiu, decideixo entrar a l’església del mateix nom, patrona de Barcelona, en pla nostàlgic, perquè és allà on vaig fer la Primera Comunió. Res a veure amb quan entres a Santa Maria del Mar, però els records de l’època escolar i les múltiples vegades que hi vaig tornar cantant al cor en les primeres comunions virtelianes em serveixen de coixí emocional per una estona. Després m’espolso la tonteria i entro a l’exposició sobre Chagall. Per un error en la senyalització (no n’hi ha) començo a admirar les litografies sobre La Història de l’Èxode   pel final, i em trobo davant d’un quadre que representa l’èxode dels jueus cap a la Terra Promesa, després d’abandonar el Sinaí. Quan me n’adono, vaig a la primera...

Busco desesperadament activitats que m’allunyin de les preocupacions que se’m fiquen al cap només llevar-me. Després de mirar si tinc algun missatge al whatsapp o al correu me’n vaig a les informacions que t’arriben tant si t’agrada com si no. Podria no passar el dit per la pantalla, però no me’n puc estar, i m’apareixen les informacions del dia, cada una d’elles superant en horror les del dia anterior. Més bombes, més amenaces, més morts, menys esperança. Arribo al final de la setmana i ja no puc més. Els llibres i les pel·lícules, les sèries i tota la diversitat imaginable de ficció ja no són suficients per a mi. Necessito sortir de casa i respirar un aire real, veure què passa a la meva ciutat, saber si estem avançant en la construcció d’una ciutat culturalment al dia, i caic de cul quan m’adono de tot el que tenim ara mateix a l’abast. Resulta que és la setmana del Kosmòpolis, però a més a més, hi ha un reguitzell d’exposicions de primer ordre que no me les acabaré ni que hi dediqu...