LA DECADÈNCIA D'UN PAÍS

 

Crec que he après més sobre la Història en general a través de les pel·lícules que amb els llibres de text. És veritat que també se n’aprèn llegint el diari, però això ho fas quan ja est una mica més gran i t’interessa la política. Fins que no m’hi vaig començar a interessar de debò, cap allà els disset o divuit anys, m’havia fet una imatge dels Estats Units d’Amèrica a través dels westerns i de les comèdies de la Doris Day, sense oblidar West side story, que em va impactar de valent. Per res del món anava al cine amb esperit crític, hi anava a gaudir d‘unes coses meravelloses que passaven a la pantalla. Després, amb la guerra del Vietnam i altres atropellaments internacionals, la imatge dels Estats Units quedava una mica deteriorada. Tot i així, no podíem oblidar que ens havia donat un cop de mà als europeus en dues guerres que, altrament, haurien acabat molt malament.

Era sobretot als westerns on quedava més clara la tergiversació de la Història, ja que els indis no eren mai uns pobladors pacífics instal·lats als territoris molts anys abans que els colons blancs, sinó una colla de facinerosos que violaven les dones i arrencaven cabelleres.  Me’n recordo especialment de la pel·lícula La reina de Montana, on Barbara Stanwyck s’aliava amb Colorado, un cabdill indi guapíssim, per lluitar per les seves terres, però s’acabava quedant amb un cowboy sense cap glamur interpretat per Ronald Reagan (abans de ser President). A mi em va costar d’entendre per què una blanca i un indi no podien ser parella; després ja ho vaig anar veient. Sobre la realitat dels indis i de l’extermini que els pobladors blancs van causar sobre les seves tribus se n’han fet moltes pel·lícules i no tinc intenció de citar-les, però tant les que justifiquen el dret dels colons a defensar una terra que acaben d’ocupar i que els ha estat atorgada, mitjançant la violència o la concessió, com les que s’acosten a la realitat i posen l’èmfasi en el dret dels indis de continuar mantenint els seus territoris, m’he anat fent una idea de què va significar la conquesta de l’oest i la formació de la nació nord-americana. Independentment del que diguin els llibres de text.

Al mateix temps, la banda est del país oferia unes temàtiques cinematogràfiques d’un altre estil. Per un costat, les pel·lícules de gàngsters ambientades a Chicago i similars, i per l’altre, les comèdies i els melodrames. Me n’he empassat de tota mena i m’han servit també per fer-me una idea d’aquell país, però no han aconseguit que hagi considerat l’american way of life com l’objectiu de la meva vida. Tampoc citaré aquí pel·lícules, però sí que he de dir que al costat de les comèdies que intentaven perpetuar la ideologia de la classe mitjana americana n’he vist moltes altres que en feien la crítica, i moltes vegades demolidora. Sí que citaré, en canvi, un parell d’autors i llibres de la Costa Est que m’han ajudat a fer-me una imatge més real dels Estats Units. Paul Auster (4.3.2.1) i John Irving (La última noche en Twisted River), dos autors considerats progressistes, testimonis d’una Amèrica liberal i que són capaços de crear unes històries apassionants al mateix temps que donen fe d’una època. Paul Auster fa temps que està lluitant contra un càncer i no sé si ha publicat res recentment. John Irving acaba de publicar L’últim telecadira, que encara no he pogut llegir, però pel que he vist té com a rerefons els últims vuitanta anys de la història dels Estats Units. Té prop de mil pàgines, que llegiré encantada quan trobi el temps.

Abans d’entrar en el tema de la decadència només afegiré que com a víctima alienada de primera, cada vegada que he posat els peus als Estats Units he anat a buscar aquells indrets que les pel·lícules m’havien fet atractius, des del Golden Gate (Vértigo) al Dakota Building (Rosemary’s baby), des de Bodega Bay (Los pájaros) al Big Sur (The sandpiper), des del Monument Valley (Centauros del desierto) al Death Valley (Zabriskie Point), etc. He trepitjat zones liberals, com ara San Francisco o Nova York, i zones conservadores, com Phoenix o Elena (Montana). I de la primera vegada que vaig ser a San Francisco fa tants anys que Sitges no era res comparat amb l’acolliment que aquella ciutat de l’oest oferia als homosexuals, és a dir, que era una ciutat moderna i que “creava opinió”. Doncs tot això s’ha acabat!

No començaré a fer una anàlisi política dels relativament recents fracassos nord-americans en política internacional com ara Afganistan. La veritat és que hauria de tirar molt d’hemeroteca perquè no els tinc al cap. M’interessa més un altre tipus de fracassos que tenen a veure amb valors més propers als que venerem els europeus, com ara la dignitat, el respecte, l’honradesa, la solidaritat... No dic que els practiquem, dic que els venerem. La irrupció del fenomen Trump crec que ens ha deixat a tots estabornits, i a mi més encara quan veig que malgrat tots els processos penals que té en marxa podria tornar a presentar-se a les eleccions i fins i tot tornar a guanyar. En una entrevista a John Irving l’escriptor diu: (Donald Trump) “és tan sols el portaveu demagog i xenòfob de molta gent que hi era abans que ell, i que són darrere seu. (...) Mai havia estat el país tan radicalment polaritzat en tants temes, ni tan sols durant la Guerra del Vietnam.”

Ja fa temps que vaig llegir que el bressol de la indústria automobilística, Detroit, era una ciutat en ruïnes. En un exemplar de Jot Down del 2013 he trobat frases com aquestes : El declive de Detroit es un fenómeno fascinante. Trágico, sin duda, pero fascinante. / Fotografías de espacios abandonados que podrían pertenecer a una película de ciencia-ficción. / Incluso Motown, estandarte económico de la ciudad junto a los tres grandes del automóvil, optó por mudarse a Los Angeles, capital del negocio musical. La decadència econòmica porta també la decadència moral, l’extremisme, la insolidaritat, el rebuig de l’altre...

A l’extrem oposat de la indústria hi ha la cultura, i San Francisco va ser durant una època un far cultural per als progres anhelants de llibertat. Però també això ha decaigut. Un reportatge de El País del juliol de 2023 es feia ressò de la pèrdua de vitalitat de la ciutat, de l’augment de la delinqüència, del desinterès dels seus empleats pel treball. La pandèmia els va allunyar físicament de les oficines i després no hi van tornar. Hi ha hagut una gran quantitat d’acomiadaments. El comerç minorista del centre se n’ha ressentit, ha tancat una de les llibreries més emblemàtiques i la ciutat s’ha omplert de sense-sostre, drogoaddictes, delinqüents, en allò que anomenen cicle de ruïna.

Ja sé que dos exemples no fan una teoria, però el que ha passat darrerament a la Cambra de Representants, on els republicans han reprovat el seu Speaker (tot i ser del seu partit) i han tardat tres setmanes a elegir-ne un que no augura res de bo, és ben simptomàtic. En una nació on el funcionament institucional va com un rellotge, és un símptoma que el país està en franca decadència. Ja no està en condicions de donar lliçons a ningú. I no parlem de l’assalt al Capitoli instigat pel propi Trump i pel qual encara no ha rendit comptes. És un país dividit i extremadament polaritzat, on el líder dels demòcrates no té empenta ni carisma suficient per reconduir el joc democràtic per la via de la sensatesa. I té una vicepresidenta desapareguda en combat (o m’ho sembla a mi?), que de cap manera podria ser el seu relleu. No estic dient que ens haguem de fiar dels Estats Units perquè el món rutlli, simplement és que ha perdut la influència sobre els que li són més afins.

Com passa sempre en temps de crisi, sorgeixen veus inspirades que en clau èpica, nostàlgica o crítica donen a conèixer fragments d’aquelles realitats, per a gaudi dels que llegim els llibres o veiem les pel·lícules. Tot i que no es refereix a l’època actual, ja que l’acció transcorre als anys vint del segle passat, a Oklahoma, la darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una denúncia amb totes les lletres dels abusos dels blancs sobre els indis, amb la connivència de les autoritats, civils i sanitàries, per tal d’arrabassar-los els guanys produïts pel petroli en una terra que els pertanyia i que ningú no els discutia mentre no donava res. Los asesinos de la luna explica aquells fets reals i documentats, que una incipient Oficina Federal d’Investigació (FBI) va aturar gràcies a les denúncies interposades a Washington per una delegació d’indis osage després de veure com els membres de la seva tribu morien assassinats o sense motiu aparent. 

No ens hem de creure tot el que expliquen les pel·lícules, però podem veure què destil·len alguns arguments. I una de les coses que queda clara en aquesta de Martin Scorsese és que els homes blancs, arribats (o fugits) d’Europa, per múltiples causes, algunes de vergonyoses, que colonitzen un territori expropiat a uns indígenes que hi eren de feia temps, es consideren superiors pel fet de ser blancs. La pel·lícula no només denuncia unes pràctiques repugnants sinó també en nom de què es fan aquests abusos. No és només per l’avarícia i l’afany de riqueses, és també perquè consideren els indis uns éssers al mateix nivell que els animals. Sense ànims de tornar al tema de la setmana passada, vist que el conflicte palestí no s’ha desinflamat sinó que va a pitjor, crec que hi ha un fet paral·lel entre l’actitud dels colonitzadors blancs als Estats Units i els colonitzadors jueus a Palestina. Es creuen imbuïts d’una mena de dret diví, una legitimitat que en el cas dels jueus els ve d’haver estat víctimes de l’Holocaust i que els fa pensar que tenen dret a trepitjar a qui els freni en el seu avançament per la possessió de nous territoris. Que Netanyahu qualifiqués els palestins d’animals dona clara mostra de quina és la seva solvència moral.

Jo, com de costum, em refugio en la literatura i el cine. La pel·lícula de Scorsese dura quasi quatre hores. Hi vaig anar un dimarts, per 2 €, i m’hi vaig passar la tarda. Mai m’havia semblat que dos euros fessin tanta torna!