KNOCKING ON THE ROOF

 

Dies irae, dies illa... La primera vegada que vaig tenir coneixement del conflicte entre Palestina i Israel va ser veient la pel·lícula Exodus, d’Otto Preminger. No es pot considerar que sigui un document fiable, però jo no ho sabia. La següent vegada va ser allà pel 1964 a través del meu company sentimental del moment, que era madrileny i estudiava medicina. A la facultat de Medicina de Madrid hi havia molts estudiants que venien de la RAU (República Àrab Unida, nom d’Egipte fins al 1971) i distribuïen pamflets defensant el dret dels palestins al seu territori tot i que es declaraven explícitament no-antisemites. Recordo un dels pamflets que aquell noi em va enviar, en un intent d’il·lustrar-me en la meva ignorància política, que duia com a títol Antisemitismo, ¿practicado por quién? Per ells no, naturalment. Eren publicacions de l’Ambaixada de la RAU, ho recordo com si ho tingués davant dels ulls, la mida, el gruix, el color del paper i de la tinta... aquells pamflets intentaven explicar que malgrat el suport de la RAU a Palestina, ells no anaven contra els jueus sinó contra el govern de l’Estat d’Israel. O almenys això és el que jo en vaig deduir. Allà ja vaig començar a veure que el punt de vista d’Exodus estava una mica esbiaixat.

La tercera vegada que recordo haver parlat del tema va ser el 1967, quan la meva mare, que com a bona catalana admirava l’esforç dels jueus per construir un estat per a la seva nació, justificava la reacció d’Israel en la guerra dels sis dies per la fustigació d’Egipte i altres països aliats contra el país hebreu. Al mateix temps, en una conversa amb uns amics en què jo i un altre intentàvem convèncer de la necessitat de la lluita antifranquista, un tercer ens va dir, amb menyspreu, que ell només es preocupava per qüestions importants, com el conflicte d’aquell moment, la guerra dels sis dies. A mi em va semblar d’una supèrbia indecent (aquell intent de mostrar-se superior) perquè aquell conflicte quedava molt lluny i el franquisme ens atacava cada dia. La guerra  dels sis dies va acabar amb l’ocupació de molts territoris per part d’Israel i malgrat totes les converses de pau que hi ha hagut durant aquests més de cinquanta anys, avui podem dir que les coses no havien estat mai tan malament com ara. El franquisme, no obstant, ja va acabar fa temps (o no).

La salvatjada perpetrada per Hamàs sobre territori israelià, a part de semblar-me esfereïdora, em va semblar una insensatesa, fins que llegint els diaris he vist a què treu cap aquesta acció i que, per descomptat, a Hamàs i als que l’han ajudat o fins i tot instigat els importa ben poc la seguretat del poble palestí. Des del primer moment sabien que la venjança d’Israel seria terrible i que no miraria prim sobre qui descarregava la seva violència. De la mateixa manera que Hamàs ha atacat quibuts amb infants i nadons, Israel massacrarà la població de la franja de Gaza com si jugués a barcos: palestins, tocats i enfonsats. I ho faran amb el beneplàcit internacional amb l’argument que tenen dret a defensar-se.

Quan vaig llegir l’advertiment de Hamàs a Israel, que executarien un ostatge per cada bombardeig no anunciat, vaig pensar: què passa, que els anuncien els bombardejos com qui diu agua va! i el que no s’aparta, rep? N’hi diuen roof knocking, deixen anar una petita bomba al terrat dels edificis que pensen bombardejar i al cap de quinze minuts, qui no ha marxat que es prepari, perquè li cauen les bombes grosses i tot l’edifici va a terra. Avís gentilesa de la casa! Quin horror! Era un acord entre l’exèrcit israelià i Hamàs, tot mol humanitari.

No sé si el blog és el millor lloc per exhibir el meu estat d’ànim, però ara mateix no en tinc cap més a mà. I després del que ha passat a Israel i a Gaza aquests últims dies, el meu estat d’ànim és més aviat lamentable.

La primera frase assenyada sobre el conflicte la vaig sentir de boca de l’almirall a la reserva de l’exèrcit israelià, Ami Ayalon: tindrem seguretat quan ells tinguin esperança. D’aquesta frase tan senzilla se’n dedueix una cosa elemental: primer els hem de donar esperança. En un article a El País diu: Hamás no es solo una fuerza militar, también es una ideología, y no se puede matar una ideología con el ejército. (...) Si no ofrecemos un futuro mejor a los palestinos, un horizonte político que incluya el fin de la ocupación militar israelí de sus territorios, con un Estado palestino, nunca venceremos a Hamás.”

Yuval Harari, poc sospitós de connivència amb el govern d’Israel, però jueu ell mateix i professor a la Universitat hebrea de Jerusalem, carregava la responsabilitat en l’error de defensa de l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre a la política populista de Netanyahu, per la seva arrogància, pel seu menyspreu als palestins, per haver triat els seus col·laboradors més per la seva lleialtat que per la seva idoneïtat, sense assumir mai la responsabilitat dels fracassos. La coalició governamental actual és, segons Harari, “una aliança de fanàtics messiànics i oportunistes desvergonyits que han ignorat els múltiples problemes d’Israel, incloent-hi la situació de seguretat.” I continua donant dades de tot allò que aquest govern està fent malament, estratègia segura cap al desastre.

Els israelians es van quedar atònits davant l'atac sorpresa de Hamàs, no només per la seva brutalitat sinó perquè sembla que no estaven al cas (i per tant el troben injustificat) de tots els atropellaments que  el govern d’Israel ha infligit als palestins de Gaza i també de Cisjordània, al llarg dels anys, començant per les incursions armades i acabant per l’ocupació il·legal (segons els acords internacionals) de territoris palestins per donar-los als colons hebreus.

La política absolutament nefasta d’Israel dona dret a Hamàs, en nom del poble palestí, a perpetrar un atac tan repugnant com el del 7 d’octubre? Per descomptat que no! I no només per la pròpia essència de l’acte sinó també, i sobretot, per les seves conseqüències. Estic escrivint això dimarts, 17 d’octubre, i sortirà al blog diumenge. No sé d’aquí a diumenge si les coses hauran canviat molt (no ho podré rectificar perquè no tindré l’ordinador a mà). De fet, a les 19:33 un cling a l’Ipad m’anuncia que Israel acaba de bombardejar un hospital a Gaza causant més de 500 morts. Si espero gaire més a enllestir l’article hi podré afegir un suplement de barbàrie. En realitat, al cap d’unes hores Israel ha dit que no han bombardejat ells sinó un coet de la Gihad Islàmica. Ja fa dies que va vèncer l’ultimàtum i l’exercit israelià encara no ha envaït el nord de Gaza. Tothom li diu que no ho faci, que no és segur ni raonable, que pot ser un error polític i estratègic; ara bé, això sí, els ha tallat l’aigua, l’electricitat i el gas i ha impedit l’entrada de subministraments alimentaris i d’altre caire des d’Egipte, pel pas de Rafah. Ha bombardejat “sense avisar” tant com ha pogut, ha causat l’horror entre la població civil que està fugint esparverada com pot cap al sud sense cap garantia de trobar refugi o seguretat. Al mateix temps, si llegim les notícies del que va fer Hamàs el dia 7 així com la manera com amenaça amb l’execució dels ostatges, arribem a la mateixa conclusió: és absolutament indispensable i prioritari aturar la violència en aquella zona.

L’atac salvatge del 7 d’octubre sembla que està relacionat amb l’intent d’acord, gairebé a punt de concloure’s, entre Israel i Aràbia Saudita, un acord que Iran no podia acceptar de cap manera i que, naturalment, ha quedat congelat. I com que Iran mou els fils de Hamàs, ja sabem quin és el resultat. Segons explica Tomàs Alcoverro a La Vanguardia, són molts els habitants de l’Orient Mitjà que aspiren a establir relacions amistoses amb Israel. És una zona que necessita ser pacificada amb urgència, però ni l’Iran, ni Síria ni les organitzacions Hamàs o Hizbol·lah no estan disposades a acceptar-ho. De moment Netanyahu ha aconseguit un govern d’unitat perquè necessita mostrar la seva força davant els seus súbdits, però molts analistes diuen que quan acabi la guerra (si és que acaba) Netanyahu serà immediatament defenestrat. Potser tenen raó, però qui el substituirà? Qui tindrà la força moral i el carisma per posar-se davant dels israelians i prometre’ls un futur pacífic? Qui tindrà la valentia de plantejar les coses tal com són, reconèixer la responsabilitat d’Israel en el conflicte i d’acceptar i acatar els acords internacionals signats, començant pels de l’ONU? Qui serà capaç d’acceptar el dret dels palestins a tenir un estat? Però al mateix temps també ens hem de preguntar: si Israel trobés aquest líder que els volgués conduir cap a la pau, trobaria un interlocutor vàlid del qual es pogués fiar?

Una de les coses que més m’han cridat l’atenció de l’atac de Hamàs és que precisament la zona atacada és una zona poblada per gent liberal que respondrien una mica a la ideologia dels primers pobladors que s’hi van assentar. Una zona mai visitada per Netanyahu perquè com que no el voten no cal fer-los cas. Les comunitats que envolten la franja de Gaza són quibuts habitats pels nostàlgics del primer laborisme, segons vaig llegir a l’ara. Són els que la meva mare admirava. Que lluny queda aquella conversa!

Harari, al final del seu article de l’11 d’octubre, feia una crida a l’esperança: “El passat no es pot canviar, però amb sort, un cop s‘aconsegueixi la victòria sobre Hamàs, els israelians no només demanaran comptes al nostre govern actual, sinó que també abandonaran les conspiracions populistes i les fantasies messiàniques i faran un esforç sincer per fer realitat els ideals de democràcia fundacionals d’Israel dins del país i la pau a l’estranger.” Em sembla fantàstic. S’entén que des de la seva posició de “creador d’opinió” no es pot permetre exacerbar els ànims, però això que diu s’ho creu? En quin moment i a quin preu podrem considerar que Israel ha vençut Hamàs?

Individualment és perfectament lícit i crec que ètic estar al mateix temps contra l’ocupació de Palestina i contra els terroristes de Hamàs, i estar també en contra de la matança d’israelians i en contra del seu govern. Crec que si s’ha de sortir al carrer a protestar, s’ha de sortir també a defensar el dret dels ciutadans israelians a la seguretat i a la pau. No perquè tinguin el govern que tenen són víctimes menys innocents que els ciutadans de Gaza. També hi ha pacifistes a Israel, també hi ha gent que està en contra de les ocupacions il·legals de territoris arrabassats als palestins, de la mateixa manera que els ciutadans palestins no són responsables de les atrocitats de Hamàs. Em demano, però, a nivell col·lectiu, on hem d’anar a fer sentir les nostres veus. A algun lloc hem d’anar, a algú ens hem d’adreçar, Governs, Parlaments, Unió Europea, on sigui, per tal que la política de la desinflamació s’imposi i puguem pensar en la possibilitat de la pau.

Que difícil és entreveure una sortida a un conflicte tan sagnant, tan dolorós i tan llarg com aquest! A mi, com que ja he dit que el meu estat d’ànim era lamentable, només se m’acudeix acabar aquest article amb les paraules del començament, dies irae, dies illa...

Sé que és un mal acabament, perquè és un acabament sense esperança. Us deixo un enllaç amb la viquipèdia, amb l’explicació i la lletra del poema que parla del Judici Final. Crec que serà bastant semblant a la situació actual de l’Orient Mitjà.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dies_irae