155 MONEDES DE PLATA

 

Segur que al llarg de la vida un es pregunta més d’una vegada què hauria passat si en lloc de fer una cosa n’hagués fet una altra, si en lloc de prendre una decisió hagués pres la contrària. També un es pot preguntar per què era al lloc equivocat al moment inoportú, i aquella desubicació li ha costat que la seva vida se n’anés en orris. Però també pot passar el contrari, que per un atzar et trobis al lloc adequat, com em va passar a mi a la coberta del Ciudad de no sé on, tornant de Menorca un mes de maig, quan em vaig afegir a un grup del qual coneixia una persona i, xerrant xerrant, vaig dir: No sabeu d’alguna escola que necessiti una professora de francès? Doncs sí, nosaltres, em va dir un professor de l’Escola Orlandai. I així va ser com vaig començar la meva carrera de professora. Era el 1975. Si no hagués agafat aquell barco, si no m’hagués acostat al grup, si no m’hagués atrevit a fer la pregunta, què hauria estat la meva vida professional?

Sempre m’ha intrigat la relació entre l’atzar i la llibertat de triar. És un tema que ha donat molt de sí en literatura i cinema, sobretot per als que no creiem que les nostres vides estiguin governades per un ser superior. Són les conjuncions astrals, són els nostres instints, són pures casualitats?

Després de veure algunes ressenyes a la premsa vaig decidir llegir el darrer premi Goncourt, Vivre vite (Viure ràpid), perquè em va intrigar la manera com l’autora, Brigitte Giraud, afrontava la tragèdia que l’atzar li havia deparat. El seu marit va morir en un accident de moto que es podria haver evitat si un fet atzarós no hagués tingut lloc. Aquell fet en va desencadenar un altre, i aquest un altre, i aquest un altre fins arribar a l’accident.

L’autora explica que després de vint anys es decideix a vendre la casa que es van comprar amb el seu marit on ell no va arribar a viure mai perquè el dia següent d’haver signat el contracte va morir en un accident de moto. Un accident que es podria haver evitat si... I aquí comença una llarga llista de fets, tots ells atzarosos, que van desembocar en el fet tràgic de la seva mort. En la seva reflexió sobre tots els fets que van desencadenar la tragèdia Brigitte Giraud no n’escatima ni un, començant per acceptar que potser no hauria calgut que es compressin una casa amb jardí perquè allà on vivien ja hi estaven bé. I a partir d’aquí va relatant totes les possibilitats que haurien tingut de decidir una altra cosa en lloc de la que van decidir i d’haver desviat, d’aquesta manera, el terrible destí.

No sé si és una lectura recomanable, no m’atreveixo a dir-ho, perquè arriba un moment que ja no pots més veient com pateix la narradora pel fet de no haver pres la decisió contrària: per no haver telefonat en un moment concret, per no haver negat al germà que deixés la moto al seu garatge, per haver volgut tenir les claus de la casa abans d’hora, etc... Hi ha més de quinze si... que es planteja l’autora que haurien pogut fer que l’accident no tingués lloc. Inútil fer-se aquest plantejament, però és veritat que quan tens un contratemps important (un accident, un robatori, una caiguda...) el primer que fas és preguntar-te per què havies de ser allà, per què havies pres aquella decisió.

Les nostres decisions ens condicionen, però no estic segura que cada vegada que en prenem una de seriosa haguem avaluat a fons les possibles conseqüències.

La darrera pel·lícula de Woody Allen torna sobre el fet de l’atzar i la sort. Coup de chance (Cop de sort) va d’això. El protagonista, un home ric que no se sap de què treballa fora de fer més rics els rics, tal com ell afirma, creu que la sort no existeix, que un se la treballa, i qui no en té és perquè no sap buscar-la. Però vet aquí que l’atzar li juga una mala passada i totes les seves previsions se’n van en orris. Sense arribar al nivell de Match point, que a mi em sembla una de les seves millors pel·lícules, Coup de chance és una pel·lícula acceptable, entretinguda, enginyosa, però menor. He llegit que els actors van modificar els diàlegs sobre la marxa perquè els trobaven cursis i com que Woody Allen no sap francès no se’n va assabentar. Sigui com sigui, l’atzar hi juga un paper determinant.

Han passat sis anys des d’aquell 26 d’octubre quan l’aleshores president Puigdemont va tenir l’ocasió de prendre una decisió o la contrària. Des del PNV Iñigo Urkullu l’instava a convocar eleccions i feia tots els esforços del món per aconseguir que Rajoy es comprometés a no aplicar el 155 si les eleccions eren convocades, compromís que no va poder assegurar. Aquell dia Puigdemont estava a punt de convocar-les però va rebre un twit. 155 monedes de plata, li deia Gabriel Rufián, en mode Judes bíblic. I això va fer canviar la decisió. La resta ja la sabem.

Què hauria passat, però, si Rufián no hagués enviat el twit? O si Puigdemont no n’hagués fet cas? On seríem ara? Probablement Puigdemont seria a Barcelona i no a Waterloo. Junqueras i companyia no necessitarien ni indults ni amnistia, moltes empreses no haurien abandonat Catalunya i la independència estaria exactament al mateix lloc: en una altra galàxia. Aquesta és la meva opinió i, naturalment, altres poden pensar que en aquests sis anys hem avançat molt (jo diria que sí però cap a l’abisme).

Elucubrar sobre què hauria passat si... no porta enlloc i es completament estèril, ja ho sé. Però dona bastant joc a què cadascú hi digui la seva. Ara ens tornem a trobar en un punt en què prendre una decisió o la contrària ens pot portar a una situació possiblement pitjor que la del 2017. L’atzar (o l’aritmètica electoral, que en certa manera és un atzar perquè ningú no s’ho esperava) ha portat a fer de JUNTS i ERC els àrbitres d’una investidura en la qual no creuen perquè aquell no és el seu Estat. Però si li pregunten a l’Estat si creu que JUNTS i ERC formen part d’aquest Estat els dirà que sí i actuarà damunt d’ells (i damunt de tots nosaltres) amb tot el pes: el de la llei, el de la repressió, el del menysteniment, el de la falta d’inversions i un llarg etcètera, perquè aquests senyors hauran estat incapaços de negociar una sortida per a Catalunya. No sabem què pot donar de sí la convocatòria de noves eleccions, però només de pensar que PP i VOX tornen a tenir l’opció de guanyar posa els pèls de punta.

ERC ha caigut en la trampa de JUNTS i s’ha de reafirmar com a més exigent que ells no fos cas que li diguin traïdor i que a les properes  eleccions catalanes JUNTS passi al davant un altre cop, i el senyor Puigdemont torni en olor de multituds per recuperar la presidència de la Generalitat. Aragonès deu tenir somnis monstruosos on se li deu aparèixer aquesta possibilitat. Mentrestant a la ciutadania no l’escolta ningú, i no serà que no surtin als diaris opinions constants instant els propietaris dels catorze vots a buscar una solució negociada a la investidura.

Doncs res, esperem a veure què ens depara aquest mes d’octubre. Sort que hi ha una bona cartellera de cine, teatre i òpera que ens pot tenir entretinguts mentre deixem que els nostres representants decideixin què és el millor per a nosaltres.