UN ESTIU PER MORIR

 

M’estava plantejant si aquest títol, o aquest tema, era adequat per al segon article de la temporada quan rebo la notícia de la mort de Carme Junyent. No en sabia res de la seva malaltia ni tampoc, naturalment, de la manera com l’havia afrontada. La meva intenció era parlar de les pèrdues que s’han produït aquest estiu en l’àmbit de la cultura amb l’ànim de recordar les seves obres i de celebrar haver-ne pogut gaudir. Però la mort de Carme Junyent li dona un altre caire a l’article: perquè de tots els morts és la més propera, perquè de totes les lluitadores per la llengua és amb la que em sento més identificada, i per la manera com ha afrontat la seva mort, segons llegeixo a la premsa. Això, però, no em fa renunciar a l’antic plantejament, i parlaré també dels morts que tinc a la llista i que he anat apuntat al llarg de l’estiu a les notes que prenc al telèfon: una nova mort, un nou nom a la llista.

La primera que vaig anotar va ser la de Xavier Gramona, que no sé si cronològicament és la primera, però a mi em va impactar. La seva mort va ser accidental, li va caure una claraboia a sobre o una cosa per l’estil, mentre era a les seves caves. Potser si hagués estat un Codorniu, un Raventós o algú d’una altra nissaga no m’hi hauria fixat, però el Gramona va ser el cava que el Marçal i jo compràvem o bevíem quan celebràvem alguna cosa important. L’Imperial brut, és el que ens agradava. Per a nosaltres era un símbol i per a mi, sentir Gramona i obrir-se’m tot un ventall de records és tot un. I el fet que la mort fos accidental també hi ha jugat un paper, perquè et fa reflexionar sobre la teva pròpia vulnerabilitat, i encara que tinguis salut i bona condició física, com més passen els anys menys te’n queden, i aquest compte enrere no el vols veure alterat per una estupidesa com un accident.

Tinc altres persones a la llista que em podreu discutir si són de l’àmbit de la cultura: Carmen Sevilla, Marta Chávarri podrien ser-ho de la incultura, però no em posaré estupenda i els negaré el simbolisme que han representat dins de la societat espanyola, encara que sigui la que llegeix l’Hola i el Lecturas (que jo també llegeixo, a la pelu o al dentista). Carmen Sevilla era gran i estava malalta; Marta Chávarri era jove i estava bé de salut, però un ictus, que no avisa, se la va endur. Un altre motiu més per pensar en la pròpia vulnerabilitat. Recordo la primera pel·lícula que vaig veure de Carmen Sevilla, Secretaria para todo, estava graciosíssima, i guapíssima. Intranscendent, però la recordo amb el seu vestit de còctel groc, espatarrant!

També es mereix ser mencionada Maria Teresa Campos. No he vist mai cap dels seus programes però sé que ha ocupat moltes pàgines de diaris i revistes, ha alimentat moltes polèmiques i haurà passat a la Història d'una manera una mica esperpèntica, però igual que les anteriors, és un símbol d'una determinada Espanya. (Quan ja ho tenia tot escrit mor María Jiménez. Si no vaig amb compte, encara em moriré jo abans que hagueu pogut llegir aquestes línies!)

He apuntat a la llista la pèrdua de William Friedkin. Recordeu French Connection? Va ser una pel·lícula que va marcar una època. I El exorcista? La primera escapada cinèfila a Perpinyà el 1974 amb el Marçal: dissabte, Emmanuelle; diumenge: El exorcista. Aires de llibertat sexual i religiosa a 150 km de Barcelona! Per cert, ha presentat pòstumament pel·lícula al Festival de Venècia.

Seguim. L’escriptor nord-americà Cormac McCarthy, que ens va deixar a tots esborronats amb el seu llibre apocalíptic La Carretera, també forma part de la llista. Havia llegit la novel·la quan vaig veure la pel·lícula, protagonitzada per un Viggo Mortensen esplèndid, com sempre, i amb una fotografia de Javier Aguirresarobe que et deixava clavat a la butaca. Una altra gran pèrdua.

Com també és una pèrdua lamentable la de Francisco Ibáñez, el creador de Mortadelo y Filemón, agencia de información. Ni sé els anys que fa que vaig començar a riure amb les seves històries publicades al Pulgarcito, amb les disfresses de Mortadel·lo, amb la mala traça de Filemó (ara en versió catalana). Ibáñez, afincat al districte de Sant Martí, aconseguirà, gairebé segur, que els seus personatges figurin en algun dels semàfors del barri, a l’estil dels ampelmann de Berlín. L’Ajuntament s’hi ha pronunciat a favor, només falta veure en quina cruïlla els instal·laran. Filemón, el vermell. Mortadelo, el verd.

Voldria incloure a la llista, fent tàndem amb Carme Junyent, l’escriptora sarda Michela Murgia, morta als 51 anys també de càncer. No conec prou la vida ni de l’una ni de l’altra per dir que han tingut vides paral·leles, però crec que sí que són morts paral·leles. Totes dues són conscients que la seva malaltia les aboca a la mort en un temps més o menys curt, i en lloc d’acovardir-se o de deprimir-se, aprofiten el temps que els queda per crear, per deixar-nos una mica més de la seva saviesa i dels seus pensaments en forma d’articles o de declaracions. Llegeixo a l’ara.cat en una entrevista a Murgia: “Tinc cinquanta anys però he viscut deu vides. He fet coses que la gran majoria de la gent no fa en tota la seva vida. (...) Me’n vaig havent acumulat moltes vivències. Em considero molt afortunada”. A la nota informativa de vilaweb sobre la mort de Carme Junyent s’explica que des del moment que va saber, al juny, que li quedaven pocs dies de vida, es va posar en contacte amb la periodista per oferir-li una sèrie d’articles sota el lema No patiu per mi. Com es pot afrontar la mort amb tanta serenitat? Rebusco una mica entre els seus articles anteriors i trobo, en el del dia 5 de febrer de 2023, La vida no és breu, la frase següent: No es tractava de viure el present sinó de sadollar-se’n, reflexió feta quan va ser conscient que estava vivint més anys dels que havia viscut la seva mare i els considerava una “propina”. Encara no sabia res del seu futur càncer. Deixo aquí l’enllaç per si voleu llegir el seu article pòstum Morir-se en català.

https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/

Una de les obres més famoses de Murgia és L’acabadora, la història d’una modista sarda continuadora de l’ofici tradicional “d’ajudar a ben morir”. El tema del “ben morir” no és un tabú per a ella, sinó un dels pilars del seu pensament. Tant Murgia com Junyent eren més joves que jo. A mi encara em falten anys per arribar als que va viure la meva mare i, tot i que no visc pendent del meu últim dia, que la mort no m’espanta perquè sé que és inexorable, no puc deixar de commoure’m davant d’exemples com el d’aquestes dues dones. Les seves vides han estat vides de lluita i les seves morts, exemples de serenitat. Tant de bo m’hi pogués assemblar!

Deixo per al final tres pèrdues del món de la música. La meva intenció és no acabar amb la tristesa pels casos anteriors, sinó oferir alguna peça musical perquè acabeu de passar el diumenge (o el dilluns, o el dimarts...) amb la companyia de cançons tan entranyables com L’italiano o Nothing compares 2 U. Menció a part es mereix Sixto Rodríguez, que va viure desconegut gairebé tota la seva vida fins que va ser descobert i visibilitat al documental Searching for Sugar Man. Cantant nord-americà esdevingut famós a Sud-àfrica gràcies al seu disc Cold Fact, va ser el protagonista del documental esmentat que va guanyar diversos premis. El podeu trobar a filmin.es i a Movistar+ i, gratuïtament, a youtube. Absolutament recomanable.

Què dir de Sinéad O’Connor, que va tenir una vida terrible i plena de desgràcies? Maltractament infantil, estada a l’asil de les Magdalenes, addiccions diverses, denúncia dels abusos infantils per part de l’Església catòlica, malalties diverses i problemes de salut mental, i per acabar, la mort del seu fill de 17 anys després d’escapar-se d’un centre on es trobava ingressat per risc de suïcidi. No obstant això, o potser per causa de tot això, va ser capaç de ser una gran creadora musical. No sé si s’ha aclarit si la mort va ser natural, accidental o buscada, però la qüestió és que ja no sentirem noves cançons seves.

L’altra pèrdua, la de Totó Cutugno, als 80 anys, ens trasllada a les èpoques en què la cançó italiana era seguida arreu d’Europa, posàvem els èxits de Modugno, Celentano o Cutugno al pick-up i ballàvem als guateques incansablement. Aquí teniu L’italiano, amb la seva tornada Lasciatemi cantare con la guitarra in mano... Segur que us portarà molts records.

Espero que aquest article no us hagi entristit perquè no era la meva intenció. Pretenia fer un homenatge a les persones que han mort aquest estiu i que d’alguna manera han tingut un paper a la meva vida, il·lustrant-me, instruint-me, fent-me gaudir o emocionant-me. Si us ve de gust, podeu escoltar les cançons que he inclòs degustant una copa de Gramona Imperial Brut. A la meva salut, i a la dels morts.