Passa al contingut principal

LES IMPRUDÈNCIES ES PAGUEN

 


L’estiu és un bon moment per observar el que passa al teu voltant. Si t’has plantejat unes vacances tranquil·les a base de lectura, platja i calor, només has de fixar-te una mica en els que t’envolten per estudiar el comportament humà i treure’n lliçons.

Jo no soc observadora perquè en general la gent que no conec no m’interessa, però compro cada dia el diari de Menorca, Es Diari, com n’hi diuen allà, i m’assabento dels múltiples disbarats que fan els turistes i de les conseqüències que tenen.

Ja fa temps que Es Diari es lamenta de la imprudència que suposa llogar embarcacions de motor a persones que no tenen títol de navegació ni la més remota idea del que significa anar pel mar, que no és com caminar pel camp. Fa un parell d’anys (o potser més) una família madrilenya va aconseguir que se li tombés la barca i la senyora es va quedar sota el casc, accident més grotesc que greu, però que podria haver acabat molt malament. No feia mala mar ni vent, simplement el senyor no en tenia ni idea.

Els que coneixeu les característiques d’Es Diari ja sabeu que no és precisament el Washington Post, però per a una illa petita fa el que pot per informar, i si no fos per ell no sabríem tots els disbarats que tenen lloc gràcies als turistes.

El rigor no és precisament el seu fort, tot i així ens el comprem cada dia. Abans de passar a les dues imprudències dramàtiques d’aquest estiu n’explicaré una que ens va deixar als lectors amb l’ai al cor. Resulta que un noi que transportava unes persones (no sé si amigues o clients) en una zòdiac des del veler al moll, després de deixar-les va tornar al barco sense posar-se la polsera d’ “hombre al agua”, pensant, suposo, que el trajecte era curt i no calia. Però va relliscar i va caure a l’aigua. La zòdiac va començar a donar voltes en rodó sense control, al mig de la badia de Fornells (em sembla recordar), i suposava un perill enorme per a d’altres embarcacions i per als que circulessin per allà en paddles o fent windsurf. El periodista explicava que només hi havia dues maneres d’aturar l’embarcació: que algú hi accedís i la dominés, o que s’acabés la benzina. El lector esperava saber com s’havia acabat la història, però el periodista no va considerar important informar de la qüestió i ens vam quedar amb les ganes. Com que no hi havia cap notícia sobre decapitacions de banyistes vaig suposar que la zòdiac havia quedat neutralitzada sense provocar danys majors. Això és perquè us feu una idea del rigor periodístic d’Es Diari.

Ara sí que vaig a les imprudències amb conseqüències. La primera, de la qual vaig tenir notícia també pel diari menorquí, va ser a Cala Turqueta al mes de juliol. Una embarcació privada que tenia algun problema a l’hèlix havia intentat solucionar-lo fent que es tirés a l’aigua una de les ocupants. Segons el diari, mentre intentava arreglar-la, l’embarcació es va posar en marxa cap enrere provocant talls gravíssims en una cama a la noia que era a l’aigua. Traslladada a Son Espases (Mallorca), li van haver d’amputar una cama per sota del genoll. Més tard es va saber que la noia era la periodista Nerea Pérez de la Heras, la qual no tinc el gust de conèixer ni sabia qui era, però que pel que sembla té un gran esperit de superació perquè ja ha tornat a treballar i s’ha permès el luxe de fer broma sobre el tema de perdre una cama. Deu n’hi do! Però això no és obstacle  per censurar el fet de tirar-se a l’aigua amb el motor en marxa. És la primera norma de seguretat que s’ha de tenir en compte! No es posa el motor en marxa amb algú a l’aigua. I menys a la popa. Punt.

Espero que es recuperi del tot i que no perdi les ganes de continuar navegant, però amb seguretat.

L’altra imprudència amb resultat de mort és la d’un senyor alemany que va sortir de Cala Galdana el diumenge 27 d’agost, amb un temporal anunciat des de feia dies, esperant tenir temps per arribar a Cala d’Or, a Mallorca, abans que la tempesta es desencadenés. Al cap d’unes hores es va perdre el contacte amb l’embarcació i no se’n va saber res més  fins al 5 de setembre quan es va trobar un cos, i al dia següent, l’altre, a la costa mallorquina. Des del primer moment es veia venir el resultat, ja que la tempesta va ser de campionat i el veler deuria anar com una closca de nou a mercè del vent i de les onades. El que sorprèn és la manera com Es Diari dona la notícia: en lloc de ressaltar la imprudència del patró, i d’aquesta manera fer pedagogia sobre la necessitat de fer cas de les previsions, posa de manifest les peculiaritats d’aquest senyor com a excusa per haver intentat arribar a Cala d’Or amb aquell pronòstic. Aquestes peculiaritats són: era alemany, 50 anys, navegador experimentat, veterinari i exjugador professional de bàsquet. Amb aquestes característiques és evident que va tenir molt mala sort. Sembla una broma però no ho és. O jo soc molt crítica amb aquest diari i no ho volien dir així, però és el que m’ha semblat.

Dit això, només queda estremir-se per un accident que es podria haver evitat, i compadir-se de la resta de la família. El patró en qüestió navegava amb el seu fill de 19 anys amb la intenció de fer l’últim viatge amb aquella embarcació abans de vendre-se-la. Aquell sí que va ser el seu últim viatge. Almenys, havent recuperat els cossos, la família podrà fer un enterrament com cal i els quedarà la resta de la seva vida per reflexionar sobre les imprudències.

A Catalunya també vam tenir un cas ben lluït: 30 dispositius humans escampats a la muntanya per rescatar tres excursionistes que feien la Ruta del Cel i s’estaven quedant congelats al mig de la boira prop del refugi de Certascan, al Pallars Sobirà. Sort que un d’ells va poder arribar al refugi i donar l’alarma. Tot i així l’helicòpter no hi va poder arribar pel mal temps i el rescat va ser complicat. Sense conseqüències, però amb un bon ensurt i un desplegament extraordinari de recursos per una sortida a la muntanya que se l’haurien pogut estalviar. Tots eren molt experiementats, tots anaven ben equipats, fins que les “condicions adverses” se’ls van tirar al damunt i per poc no s’hi queden. S’hauria d’avaluar d’alguna manera si hi va haver imprudència i en cas afirmatiu, que tingui conseqüències. És també una manera d’educar en la responsabilitat.

A primers de setembre, al barranc de Gorgol (Osca), van morir dues pesones fent barranquisme, dos homes de 31 i 34 anys, malgrat haver estat alertats de les pluges fortes que s’esperaven i que haurien fet augmentar el cabal i la força del riu. Estaven avisats, però es creien superhomes. A mi això no em passarà, tinc experiència... un pensament nefast que molta gent té com a religió.

Avui m’ha sortit un text propi d’una vella rondinaire. Potser és que ho soc, i reconec que cada dia vaig més amb compte per no ficar-me en embolics per imprudència. Per exemple, accedir a Binimel·là per les roques, nedar molt endins si fa mala mar, enfilar-me dalt de tot de l’escala per canviar una bombeta o baixar una maleta, tirar-me pels tobogans per on em vaig tirar fa tres anys, pujar un dia a la Masella a esquiar tota sola... són petites cosetes que vaig tatxant de la llista d’allò que abans em veia capaç de fer. No és que et puguis morir, és que et pots quedar a mitges entre la vida i la mort, i aquest és un panorama que no entusiasma a ningú.

Ja ho sabeu, amigues i amics (amb permís de Carme Junyent pel doble gènere), feu el favor de ser prudents i no busqueu l’aventura. Ser conscient de les pròpies limitacions demostra saviesa. Segur que ho va dir un savi grec. I si no ho va dir, segur que ho pensava.

QUE TINGUEU UNA BONA ENTRADA DE TARDOR!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...