Passa al contingut principal

LA TORRE DE BABEL

 

Si la autoridad lo permite y el tiempo no lo impide, el proper dimarts, 26 de setembre, 350 braus exemplars, 350, de la reputada ramaderia de Celtibèria tindran ocasió d’emprar, al Congrés dels Diputats (no a la plaça de toros), la seva llengua materna i d’escoltar la dels altres per assistir a un ple d’investidura.

En mala hora se li va acudir a l’autor del capítol de la Bíblia que parla de la Torre de Babel de posar com exemple de càstig diví la diversitat lingüística. Està bé com a metàfora explicativa d’aquesta diversitat, però no calia que fos un càstig. La pluralitat de llengües no és un càstig, és una realitat fruit d’una evolució de la mateixa manera que hi ha pluralitat d’individus. 

Per als que parlem una d’aquestes llengües que agraden tan poc a alguns senyors diputats aquest tema ens resulta francament pesat. Com és que encara hem d’anar traient arguments per justificar el dret a parlar la teva pròpia llengua i a demanar que te la respectin? Serà que alguns senyors diputats no saben posar-se el pinganillo? Serà que se senten tan superiors per tenir una llengua tan estesa arreu del món que són incapaços d’acceptar que els altres també en tinguin una de pròpia? Per què els fa tanta ràbia que sonin a l’hemicicle les llengües oficials que coexisteixen al país? De debò que no ho entenc. O potser sí. Potser és perquè veuen trontollar la seva política secular d’imposar la llengua de l’Imperi amb la qual també s’imposen les lleis, les institucions, la cultura i els punts de vista de l’Imperi. L’imperi de l’autoritarisme, del supremacisme, del centralisme... Què hi perden afavorint l’ús a les Corts de les llengües de les comunitats? És haver d’acceptar que han perdut les eleccions i que la majoria progressista que les ha guanyat, de moment, els ha imposat un acord que no suporten. Només cal veure les mesures lingüístiques que han pres els governs PP-VOX a Balears i País Valencià.

El primer assaig d’emprar les llengües cooficials al Congrés ja el vam tenir el dimarts 19 de setembre. Quina vergonya veure els diputats de VOX aixecar-se i marxar perquè un gallec parlava en gallec. O veure el PP recriminant a Borja Sémper (el més homologable que tenen al partit) que adrecés algunes paraules en euskera. És evident que al començament hi haurà una certa incomoditat per haver-se de posar i treure el pinganillo, com segur que fan tots els eurodiputats, tambés els del PP, quan van al parlament Europeu. Però acceptar amb normalitat que a Espanya hi ha una pluralitat lingüística que és una riquesa i no una amenaça els faria molt més feliços i de mica en mica acabarien entenent com a mínim el català i el gallec. L’euskera és més difícil, però segur que d’aquí a un any, si escolten bé les intervencions parlamentàries, algunes paraules  hauran pillat.

Ara bé, malgrat l’èxit que suposa la votació de dimarts (179 sís a reglamentar l’ús de les llengües) no cantem victòria perquè si finalment hi ha acord d’investidura i aquesta majoria pot governar, la lluita de l’oposició contra tota mesura, lingüística o jurídica, serà de tal magnitud que potser demanarem un bitllet per a una altra galàxia.

L’ús de les diferents llengües a les institucions va ser l’acord per elegir una Presidenta del Parlament d’esquerres. Ara falta elegir un President del Govern, i això ja no pinta tan bé. Les exigències dels independentistes, especialment les de Junts, semblen inassumibles, sobretot si no pensen renunciar a la unilateralitat. Però fins i tot suposant que acabin arribant a un acord, sé perfectament que aquest canvi en ses senyories del PSOE no és més que un quid pro quo, i que a molts dels seus parlamentaris, i també dels seus votants, els importa un rave que es parlin totes les llengües cooficials al Congrés. És més, estic segura que més aviat els incomoda (excepte a Pedro Sánchez, que me'l crec). No és així entre els membres del PSOE perifèrics (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Galícia, Euskadi), només faltaria! Però com que mai, des del centre, no s’ha fet pedagogia de la riquesa que suposa la diversitat lingüística, ara ho accepten a contracor, però si no ho haguessin necessitat no ho haurien proposat.

El mateix passa amb l’amnistia. El dilluns següent a les eleccions del 23J Iván Redondo, a La Vanguardia, ja parlava d’amnistia (31/7/2023). I si en parla ell vol dir que la proposta va a missa. No llança una proposta perquè el facin callar. El que potser no han calibrat, ni ell ni els dirigents actuals del PSOE, és que si realment la tiren endavant, les conseqüències poden ser demolidores.

Que quedi clar que jo hi estic a favor, com estic a favor de qualsevol mesura que serveixi per pacificar Catalunya i permeti la normalització de la vida social, econòmica, cultural, a partir de governar amb seny, amb ambició i amb orgull. La Generalitat ha de governar, no fer proclames, però per governar ha de tenir recursos, i els recursos han de ser els que li pertoquen, per això és important negociar sobre el finançament autonòmic. La població ha de tenir la mobilitat assegurada, per això és important negociar sobre el traspàs de rodalies, sobre l’ampliació de l’aeroport, sobre la xarxa de carreteres... I ja no parlo del dret a l’habitatge, a la salut, de la lluita contra la contaminació... Totes aquestes coses sobre les quals el govern de la Generalitat té competències en menor o major grau funcionaran molt millor si la negociació amb l’Estat es fa en termes de confiança mútua i no pensant, des de tots dos costats, que l’altre te la vol fotre.

El dia que Puigdemont arribi a Barcelona com hi va arribar Tarradellas el 1977 m’amagaré sota el llit i no sortiré fins que s’hagi acabat el rebombori, però lluitaré perquè pugui tornar i s’acabi el malson victimista que hem d’aguantar dia rere dia. Ara que està tan de moda el “Se acabó”, potser també seria el moment d’acabar amb el malestar derivat del procés independentista, i que de la mateixa manera que el PSOE s’arrisca davant dels seus votants concedint una amnistia, els independentistes haurien de renunciar a la unilateralitat i defensar les seves postures, que són legítimes, per la via democràtica, que és la via dintre de la llei.

Abans deia que les conseqüències poden ser demolidores per al PSOE si s’acaba pactant una amnistia, i la demolició no li vindrà del PP ni de VOX, sinó del seu propi àmbit, de la vella guàrdia retrògrada i gagà del felipisme i del guerrisme, com ja va quedar demostrat a la presentació del llibre d’Alfonso Guerra, La rosa y las espinas,  dimecres passat a Madrid. Compte amb aquesta gent, a la qual cal afegir Lambán i companyia. Són gent profundament jacobina, que no entén res, i a qui la seva debilitat porta a sentir-se amenaçada pel pluralisme i la diversitat en lloc de veure-ho com una riquesa i encoratjar-la. Aquesta vella guàrdia frisa tant per pactar amb el PP que encara veurem el Felipe González fent el paper del Tamames.

No em faig il·lusions, espero a veure com anirà l’intent d’investidura de Feijoo per endevinar quin serà el pas següent: investidura de Pedro Sánchez o repetició d’eleccions. Tinc uns quants amics que creuen que repetirem eleccions. Espero sincerament que s’equivoquin. Ara bé, si finalment hi ha pacte per l’amnistia, la diferència amb el pacte que hi ha hagut sobre les llengües és bastant gran. El reglament del Congrés es pot canviar en qualsevol moment, només cal que canviï la correlació de forces. L’amnistia, en canvi, no té marxa enrere.

Afegeixo, perquè no se’m tracti d’ingènua, que el resultat d’un acord entre totes les forces d’esquerres per investir Pedro Sánchez no és, ni de bon tros, l’escenari que m’agradaria a mi. Però els resultats electorals són els que són, i els sobresalts que hem viscut durant l’anterior legislatura no seran res comparats amb les exigències a que estarà sotmès un futur govern d’esquerres. No m’ho vull ni imaginar. Per això els aconsello que, si arriben a bon port les negociacions, vagin pensant de quina manera es poden aconseguir complicitats per poder tirar la seva política endavant i al mateix temps pacificar l’hemicicle. Tots ho agrairem.

QUE TINGUEU UN BON DIUMENGE

IGANDE ONA PASA

QUE TEÑADES UN BO DOMINGO

QUE TENGÁIS UN BUEN DOMINGO

 

Comentaris

  1. Alguns pensadors recorden que el mite de Babel és a l'antic Testament; en canvi, als evangelis tenim el mite de Pentecosta: Déu baixa en forma de llengües de foc i insufla el multilingüisme a tots els presents. Aquests del PP, VOX i etc., a més de dinosaures viuen a l'era precristiana!

    ResponElimina
  2. Fins ara no m'havia fixat com es podia posar el nom. Ho tindré en compte per a propers comentaris

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...