BENVINGUTS A LA CASA BLOG

 

Aquest joc de paraules entre blog i bloc em permet començar el curs amb una mica d’humor i de metàfora. La casa Bloc, a Sant Andreu, com molta gent deu saber, va ser un projecte de la República per oferir habitatge assequible a la classe obrera. Potser els conceptes d’habitatge assequible i classe obrera ara mateix estan obsolets, que no vol dir que no siguin necessaris, però com que jo soc d’una generació antiga, m’agrada defensar les causes justes, i assimilo el meu blog (humilment) al projecte progressista i republicà de la casa Bloc. Sense pretensions, però tampoc sense  renúncies.

Quan vaig acomiadar-me al juny pressuposava que el 23 de juliol hi hauria un daltabaix i que no podria estar-me de publicar alguna cosa parlant dels resultats. Però he de dir que aquell 23 de juliol va ser bastant curiós. Anava a l’aeroport a les 20:30 a recollir una part de la família amb la informació dels resultats recollits a peu d’urna, que eren terrorífics. Però quan a quarts de deu, tornant a Mercadal, escoltava la radio, amb un percentatge del 30% escrutat, els resultats eren més esperançadors, i quan a quarts de dotze em vaig reunir amb els amics que estaven junts per donar-se confort mirant la tele, ja vaig veure que el tàndem PP-VOX havia fracassat. Totes les idees que se m’havien acudit per si el resultat era el contrari no em servien per a res, i vaig decidir oblidar-me del blog.

Això no vol dir que no hagi estat tot l’estiu pendent dels pactes. Mai no havia passat un mes d’agost tan capficada en política, fins al dia 17 en què es va constituir la mesa del Congrés i vaig veure que anàvem pel bon camí. Un bon camí que no sé on porta perquè pensar que estarem tota la legislatura atrapats a les garres de JUNTS no és precisament tranquil·litzador. Això suposant que acabin investint Pedro Sánchez, que ja és molt suposar. Però en fi, deixo la política fins al setembre, que és el temps que s’ha donat a Feijoo per fer el ridícul (o així ho espero).

Abandonada la política com a tema principal, què ens queda? Què ha passat aquest estiu digne de ser comentat? Abans d’esmentar els dos temes que em semblen importants m’agradaria adreçar-me als més grans dels meus lectors i preguntar-los si se’n recorden d’allò que abans de l’existència d'internet i de les xarxes socials en deien serpientes de verano. Eren notícies impactants que apareixien a l’estiu quan tothom estava avorrit. Doncs aquest any en tenim dues de fortes. La primera, El crimen de Daniel Sancho, crim passional executat a Tailàndia pel fill de l’actor Rodolfo Sancho i que té totes les característiques per sortir a primera pàgina de l’HOLA.

A mi, el Rodolfo Sancho m’encanta, per guapo i per encarnar el personatge de Ferran el Catòlic a la sèrie de TVE Isabel. Era just al revés del que la història franquista ens havia ensenyat: era un rei intel·ligent, amb personalitat, maquiavèl·lic i negociador, amb idees pròpies, i no un ninot al servei de les idees conservadores i imperialistes de la seva dona. Per això, confonent actor, personatge i pare, m’ha sabut tan greu que el seu fill s’hagi fotut en un merder tan gran. De Tailàndia només sabia que era el paradís on Emmanuelle es follava tot el que trobava, com vaig poder comprovar a la pel·lícula de 1974. Tot el que envolta la relació de Daniel Sancho amb la seva víctima és tan sòrdid que fa vergonya llegir les informacions, però cal reconèixer que com a crim té una bona dosi d'atractiva truculència.

L’altre tema, que ha eclipsat l’anterior, i sobre el qual em rebenta fer-hi broma, és El beso de Rubiales. A mi, que el futbol m’importa un rave, em va encantar que les espanyoles s’emportessin la Copa del Món. El futbol femení m’ha caigut bé des del començament, potser perquè el Barça hi jugava un paper important, potser perquè eren noies d’aspecte i d’actitud normals, o potser perquè eren guapetes, agradables de mirar i jugaven bé. Però sobretot perquè estava allunyat dels tics masclistes i prepotents del futbol masculí. El seu esforç es va veure recompensat amb el màxim premi i aquest goril·la que tenen com a president de la federació ha hagut d’aixafar-los la guitarra. Repugnant és el petó robat, no consentit, pensant que s’ho pot permetre tot; però més repugnant és posar-se la mà als genitals (jo preferiria dir-ne als ous, però no vull ser grollera) indicant quin és el símbol, per a ell, de la victòria.

He de reconèixer que em va costar d’identificar el petó de Rubiales com a una agressió perquè si m’hagués passat a mi quan jo tenia l’edat de Jennifer Hermoso m’hauria semblat natural. Però les coses han canviat i ara les dones no tenen per què donar per acceptables els gestos dels rubiales de torn. Encara més inacceptable que el fet és la reacció del president de la RFEF i de tots els que li han donat suport. Només que hagués reconegut el fet lamentable i s’hagués disculpat ara encara podria pensar a mantenir el seu càrrec. Però el masclisme no és només actuar sense tenir en compte els desitjos de les dones, és també menystenir-les, empetitir-les, insultar-les, per això ara soc tan feliç pensant que els actes d’aquest senyor no quedaran impunes (o així ho espero) i que la lluita feminista dels últims anys obtindrà, finalment, una gran victòria. Potser l’única cosa positiva de tot aquest enrenou és que ha quedat clar el concepte de consentiment.

És una llàstima que s’acabi l’estiu amb un regust tan amarg davant d’una victòria tan emocionant com la de les noies futbolistes. Ja he dit moltes vegades que no m’agrada l’esport i el futbol encara menys, però he vist que les noies futbolistes, les de la selecció i les dels clubs (especialment les del Barça) han aixecat molta admiració entre la gent jove, que els meus nets, fins i tot el de sis anys, les segueixen amb interès, i que es pot dir, d’una manera general, que ha predominat el joc net durant el campionat (amb algunes excepcions). Potser l’arrogància de Rubiales marcarà un punt d’inflexió en la consideració de l’esport femení i deixarem de veure agafades d’ous i altres gestos i paraules que ens fan avergonyir d’aquells que apareixen a la pantalla representant el país que, ens agradi o no, és el nostre.

Dono per inaugurada la nova temporada de la Casa Blog.