Passa al contingut principal

FINAL DE CURS

 

Lluna de sant Joan

Quan s’acosta final de curs és impossible no rendir-se a l’evidència que tinc un ressort proustià que em remet a la meva infància, i aquesta vegada no té res a veure ni amb les magdalenes ni amb les olors de la maleta de París, sinó amb una sensació auditiva que em transporta als dies previs a Sant Joan. Abans, quan jo era petita, els petards començaven a sonar uns dies abans del 24 de juny i s’anaven incrementant en potència i freqüència a mesura que s’acostava la data de la revetlla. El dia 23, veient com els nens del barri (perquè les nenes no hi participàvem) preparaven la foguera de la plaça Sant Pere, sentíem uns espetecs interminables  acompanyats, de tant en tant, pel soroll d’un tro, que era un petard amb molta més força. Durant el dia havíem anat rascant els mistos garibaldi i fent rodolar la pedra foguera, que després amagàvem entre les mans i per un foradet contemplàvem els fragments encara incandescents, acompanyats d’una olor de fòsfor difícil d’oblidar. A la nit, des del terrat, llançàvem els coets i vèiem els que llançaven des d’altres terrats. Després ens menjàvem la coca.

Quan ja estava a la universitat i tenia exàmens més enllà del 24 de juny, em recordo a mi mateixa estudiant al balcó, amb el llibre i els apunts a la falda i sentint els espetecs dels petards, en una època en què, a més, hi havia revetlla també per Sant Pere. Aquell soroll ha quedat en el meu subconscient i cada vegada que s’acosta Sant Joan i torno a sentir els petards em resulta impossible no pensar en aquells dies.

Ara, però, moltes coses han canviat. Ja fa molts anys que les pedres fogueres i els mistos garibaldi estan prohibits perquè molts nens els llepaven i s’intoxicaven amb el fòsfor. Una llàstima, perquè a mi era el que més m’agradava. Les piules em feien por, no diguem els trons i els correcames, i les bengales les trobava sense cap gràcia, per boniques que fossin. El control sobre els punts de venda de petards i coets s’ha incrementat moltíssim per motius de seguretat, no només per evitar accidents entre la canalla sinó també, i molt important, per evitar incendis en èpoques de sequera. És una llàstima, per més que sigui raonable. També estan prohibides les fogueres espontànies, com les que hi havia a moltes cruïlles de l’Eixample on els nens del barri acumulaven tots els mobles i trastos vells que havien pogut recollir entre els veïns. Una manera de treure-se’ls de sobre. Ara hi ha un servei de recollida per part de l’Ajuntament.

Malgrat totes aquestes restriccions, la festa de Sant Joan continua viva i jo continuo amatent al soroll dels petards, però els pets són tan espaiats que ja no té res a veure amb aquella traca inacabable de la meva infància. Ara un petard, d’aquí mitja hora un altre... potser el 23 sí que són més freqüents, però no tenen res a veure amb els espetecs de temps pretèrits. A més, s’han de respectar els drets dels gossos i altres animals sensibles als sorolls...

Sant Joan coincidia, i continua coincidint, amb final de curs. Final de curs per a les escoles, i final de curs per als pares i avis que assisteixen a les representacions organitzades per tal que la canalla pugui mostrar tot el que ha fet i ha après durant l’any. Com que ara les escoles són molt més actives que quan jo era petita, i a més els nens fan un munt d’activitats extraescolars, les famílies anem de bòlit, ara aquí, ara allà, per assistir a totes les representacions que ens tenen preparades.

A l’escola Jujol el meu net de 6 anys va participar en un “monogràfic” sobre el cinema (presentat al mes de maig) on havien col·laborat tots els cursos. Al vestíbul hi havia una exposició fantàstica que donava fe de tot el que havien fet, cadascú al seu nivell. Sabent com soc cinèfila declarada, ja us podeu imaginar que em va fer molta il·lusió veure aquella exposició, el cartell elaborat pel nen i els seus companys, i el petit curt que van filmar i que es podia veure mitjançant un codi QR. Tenia un vídeo magnífic que ho mostrava tot però no el puc penjar pel tema de les fotos infantils.

El net gran, que aviat farà 14 anys, va participar, a l’Institut Angeleta Ferrer, en un projecte compartit amb altres centres anomenat Cinema en curs, en el qual també participaven altres centres de Catalunya, Euskadi, Galicia, Madrid, València, Brandenburg, Berlin, Colombia, Chile, Lietuva, Mallorca, México, Slovenija i Srbija (ho escric tal com ho trobo al llibret explicatiu). En el cas de l’institut Angeleta Ferrer el projecte consistia a filmar un curt explicant l’origen de l’institut i el nom d’Angeleta Ferrer, una pedagoga il·lustre, professora en l’àrea de ciències naturals i que dona la casualitat que va ser directora molts anys de l’últim institut on jo vaig treballar, l’Infanta Isabel. El legat de l’Angeleta Ferrer continua viu a l’Infanta i em va fer gràcia reconèixer la biblioteca on van entrevistar dues ex alumnes seves que després van ser col·legues. No cal dir que veure l’altre net també implicat en tasques cinematogràfiques em va fer molta il·lusió. A veure si algun dels dos em surt cineasta!

Per si no en tingués prou, em quedaven les activitats musicals de Xamfrà i de la coral Virolet, que em van omplir el diumenge, matí i tarda. L’espectacle Psolipsitis, on col·laboraven totes les àrees de Xamfrà (orquestra, coral, teatre...) va ser emocionant. Per a qui no ho sàpiga, l’escola de música Xamfrà es troba al barri del Raval, i pretén integrar els joves del barri a partir de les activitats que ofereix, en les quals també hi participen nens i joves d’altres punts de Barcelona. Els seus espectacles sempre tenen un sentit integrador, solidari, no discriminatori i aconsegueixen emocionar al més temperat. Només calia veure com vibrava la sala del CCCB on van tenir lloc les representacions.

A la tarda tocava escoltar la coral Virolet, que clausurava les festes dels Lluïsos de Gràcia, acompanyada d’altres corals que ho van fer estupendament. A la guarderia de la neta petita encara no ens han convidat a gaudir de les gracietes dels més menuts. Potser l’any que ve, quan tingui dos anys...

En fi, que tantes explicacions només són per anunciar que jo també he arribat a final de curs. No us ofereixo cap actuació estel·lar, simplement confessar que necessito vacances i que me les prenc amb tota llibertat. Tanco el blog fins al setembre, o com a mínim no em comprometo a escriure res amb regularitat. Si trobo algun tema divertit o interessant durant l’estiu, ja us ho faré saber pel mateix conducte que fins ara. Si la patacada del 23 de juliol és molt forta, no responc de mi, puc fer qualsevol disbarat. Tinc tres setmanes per anar-me preparant el terreny.

L’estiu passat vaig penjar fotografies dels viatges que vaig fer. Només per mantenir el blog actiu. Aquest any no tinc previst anar tan lluny, però si trobo interessant un lloc també el compartiré. Tinc al cap un llibre en què una part de l’acció passarà a Menorca, i em vull documentar sobre alguns aspectes. Com que diuen que serà un estiu plujós, em refugiaré a la biblioteca de Mercadal en lloc d’anar-me a fregir a la platja. Ja ho veurem.

Que tingueu molt bones vacances, que no prenguem gaire mal el 23 de juliol, que gaudim d’un estiu tranquil i que al setembre estigueu en plena forma per tornar a aguantar les meves ocurrències.

Us deixo amb la cançó de la pel·lícula El Álamo, The green leaves of summer. No sé si és gaire adequada, però m'encanta! The green leaves of summer are calling me home!


SALUT A TOTHOM!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...