Per què n’hi dic la Taxa Tarragó i no la Taxa Amazon? Quan
estigui implantada no se n’hi dirà ni d’una manera ni de l’altra, serà la taxa
de l’última milla batejada amb el nom que creguin convenient. N’hi dic la Taxa
Tarragó perquè l’economista Enric LLarch, company del Marçal de lluites veïnals
i també de professió, el gener del 2020 va treure un article a L’ECONÒMIC
(12/1/2020) on reivindicava la idea del Marçal d’imposar una taxa a les
mercaderies distribuïdes a domicili, per l’impacte causat sobre l’espai públic
i per la contaminació causada. Segons l’Enric Llarch, la idea del Marçal era la
de crear una taxa per “posar fre, a
través d’un mecanisme fiscal, a la competència deslleial que representen les
plataformes de distribució.” Segons
Llarch, el 2020 ni l’Ajuntament ni la Generalitat estaven per la labor, tenint
en compte com havia estat de difícil crear una taxa turística a l’estil de la “taxe de séjour” francesa i que el Marçal
i jo havíem pagat infinitat de vegades cada cop que anàvem a França. Sense
protestar i trobant-la encertada. L’Enric Llarch proposa que s‘anomeni aquesta
taxa la “taxa Tarragó”.
L’article de l’Enric Llarch m’ha arribat a través d’un twit
de l’Anaís, que l’ha recuperat davant la imminent creació per part de
l’Ajuntament de Barcelona d’una taxa destinada a gravar el repartiment a
domicili de determinades plataformes.
Abans d’avançar en la part diguem-ne científica de la
justificació de la taxa, m’agradarà explicar algunes anècdotes “privades” que
van contribuir a fer del Marçal un expert en urbanisme comercial. Si alguns
dels que em llegeixen eren a l’homenatge que se li va fer al Col·legi
d’Economistes al novembre del 2015, això que diré ja ho saben. Allà hi havia
representants d’associacions de comerciants i d’experts en el tema, i jo em
vaig limitar a donar les gràcies per haver organitzat l’acte, però també hi
vaig voler posar un accent frívol i personal: m’encantava que el Marçal
s’hagués decantat per l’urbanisme comercial perquè això em permetia
acompanyar-lo arreu del món visitant centres comercials, grans magatzems, malls, outlets i tota mena de complexos destinats al comerç: des de
Mamouth Lake (California) a Amoreiras (Lisboa), des del Pier 39 (San Francisco)
a La Roca Village (Barcelona), des dels eixos comercials de ciutats europees
als eixos de nova centralitat de Barcelona, a tot arreu anàvem junts. Ell, a
investigar noves idees per modernitzar el comerç; jo, a comprar. Si el meu
afany consumista el va fer decantar per aquest tipus d’urbanisme o si va ser al
revés, fa de mal dir. En tot cas va ser una combinació molt reeixida.
La idea de la taxa Tarragó no tenia un afany recaptatori.
Calia, segons explica Enric Llarch, “emmarcar-la
en la fiscalitat ambiental amb l’objectiu de reduir la contaminació i la
congestió que se’n derivi. (...) La
seva finalitat...és modificar el comportament dels compradors. (...) Hauria de
tenir un caràcter finalista i s’hauria d’emprar per millorar l’urbanisme
comercial”.
Per què hauríem de gravar la distribució a domicili? Doncs
perquè es tracta “d’unes plataformes que
no paguen impostos a les ciutats on presten serveis, se serveixen dels carrers
i places a cost zero com a magatzems itinerants...” i no parlem dels costos
de personal perquè generalment el personal té unes condicions laborals
lamentables.
M’he preguntat moltes vegades aquests últims anys com hauria
reaccionat el Marçal davant l’auge del comerç electrònic arran de la pandèmia.
Quina hauria estat la seva posició? Alguna vegada ja m’havia “renyat” per haver
fet compres a Amazon o a Privalia, perquè suposava el lliurament a domicili. En
el cas de Privalia no hi ha alternativa; t’ho poden dur a un punt de recollida,
però no substitueix cap comerç convencional. En el cas d’Amazon potser sí. Però
per més conscienciats que estiguem sobre la necessitat de reduir el repartiment
a domicili d’objectes que podríem comprar a les botigues, és molt difícil
lluitar contra una tendència. M’agradarà veure com ho resol l’Ajuntament de
Barcelona, que ja ha anunciat que aquest any imposarà aquesta taxa a algunes plataformes
de distribució, entre elles, naturalment, la reina del mambo, Amazon.
No demano a l’Ajuntament que posin a la taxa el nom del
Marçal, però seria un detall, vista la poca sensibilitat envers el món del
comerç, que reconeguessin que altres persones abans que ells ja hi havien
pensat i ja havien formulat algunes de les característiques que aquesta taxa
hauria de tenir. Gent que s’estimava la ciutat, que creia en el municipalisme
però també en els drets dels comerciants i dels ciutadans, que posava per
davant els interessos col·lectius de la ciutat als ideològics d’una part dels
seus representants, que lluitava per una ciutat que en algun moment va ser LA
MILLOR BOTIGA DEL MÓN.
Que tingueu un Bon
Any! I un petit record per al Marçal!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari