ENCORE DU PROUST

 

“La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura.” Marcel Proust

Tinc un amic lector d’aquest blog que de vegades em recrimina que demani excuses quan parlo d’un tema en el qual no soc experta. Però és que jo em curo en salut i no vull fer el ridícul si el que jo dic pot ser qüestionat pels que hi entenen més que jo. Per això avui començo demanant excuses, per dos motius: un, per si el tema no interessa gaire; i dos, per si les meves opinions s’allunyen d’interpretacions més solvents de l’obra de Proust. En un cas i un altre m´és una mica igual perquè penso que em serà perdonat l’atreviment: si bé potser no hi poso ciència, hi poso molta passió, i amb això ja em quedo satisfeta.

Per què torno a insistir amb el tema de Proust? La professora d’un taller d’escriptura on participo em va dir que havia de trobar la causa de la meva addicció a aquest escriptor, havia de saber per què em tenia tan atrapada. La veritat és que no ho sé, segurament no hi ha una única causa, però el fet de celebrar-se el centenari de la seva mort ha fet revifar el meu interès. Per altra banda, com que sé que tinc amics que no l’han llegit i que aquestes alçades recomanar un llibre de gairebé quatre mil pàgines (en la versió Livre de poche) és complicat, he pensat que algunes anècdotes o interpretacions de la Recherche poden estimular l’interès cap a aquesta obra. I si no, com a mínim haureu après algun detallet nou.

Per on començo? Per l’anècdota de la magdalena i de la memòria involuntària? El tema de la memòria, voluntària o no, se m’escapa completament des del punt de vista científic. No sé com funciona el cervell, no soc neuròloga. Ara bé, com a subjecte pacient aportaré una experiència semblant, que vaig viure als 17 anys, i que en certa manera em va fer prendre consciència (ja que mai més ho he oblidat) del paper de les sensacions en la recuperació o l’evocació del passat.

Tenia 17 anys, estava a París amb la intenció d’aprendre francès. Vivia en un foyer per a estudiants i compartia habitació amb una noia espanyola. Teníem un petit armari on penjàvem la roba i un prestatge amb els estris d’higiene: xampú, sabó, colònia, desodorant, etc. Probablement, després de tot l’estiu d’estar junta la roba i la perfumeria, les olors s’havien barrejat, però jo no n’era conscient. Per raons que ara no venen al cas, els meus pares m’obliguen a tornar a Barcelona immediatament i jo decideixo tornar en auto-stop amb el noi del qual m’havia enamorat i que vivia al mateix foyer. Però què faig amb la maleta? No la puc portar fent auto-stop. Me’n vaig a la SNCF i la facturo per ferrocarril amb els costos a pagar a destinació.

Emprenem el retorn a Barcelona i tardem 5 dies en arribar perquè tampoc teníem gaire pressa. Un cop a casa, i després de suportar unes bronques majúscules, intento recuperar la maleta i em diuen que n’hi ha per dies, ja que viatjava com a mercaderia. Passa el temps i arriba el dia d’anar al Bogatell (estació de ferrocarril només per a mercaderies) a recuperar-la. Mentrestant, el meu estimat amor se n’havia anat a casa seva, lluny de Barcelona, i ja feia dies que no el veia.

L’estació del Bogatell estava al costat de la desembocadura del Besós, era un lloc infecte, feia pudor de claveguera i la maleta pesava déu n’hi do! A més, vam haver de pagar, i la meva mare es va posar feta una fúria per tots els disbarats que jo havia anat acumulant, des de la tornada en auto-stop fins a la tarifa de la maleta.

Hi poso una mica de salsa perquè ara bé l’efecte proustià: un cop a casa, porto la maleta a la meva habitació (feia més d’un mes que l’havia enviat per ferrocarril), la poso damunt del llit, i quan l’obro em ve a la cara l’olor de l’armari del foyer d’estudiants. Encara ara recordo el xoc emocional de sentir aquella olor que em va transportar un altre cop a París i a tots els sentiments que s’hi relacionaven: l’enamorament, els projectes que havíem fet, la decisió de tornar junts en auto-stop... Quina mena de miracle s’estava produint? Jo no havia sentit parlar de Proust, no en sabia res de la força de les sensacions, però em trobava allà ensumant la roba una i altra vegada, obrint i tancant la maleta compulsivament per fer-me arribar l’aire que en sortia amb el perfum de les meves experiències parisenques!

No cal dir que aquesta experiència no va ser tan profitosa com la de la magdalena, ja que no se’n va derivar cap obra mestra, però almenys m’ha servit per comparar-la amb la de Proust i sentir-m’hi una mica més a prop.

Un dels temes d’interès que presenta la Recherche és el de la distinció entre autor i narrador. Si bé el llibre està escrit en primera persona, mai el narrador és anomenat per un nom de pila, mai. I els estudis sempre parlen del narrador, mai el confonen amb l’autor. No obstant això, molt sovint s’han atribuït a Marcel Proust fets i pensaments que són del personatge, com si tot allò que l’autor atribueix al personatge del narrador hagués estat viscut realment per ell. I una de les coses inventades és, precisament, el tema de la magdalena. Això no vol dir que no hagués viscut una experiència semblant, però tal com vaig poder llegir a l’exposició de París, abans que una magdalena, segons els esborranys de 1907-1909,  es va tractar d’un tros de pa torrat, d’una biscotte o fins i tot d’un tros de pa sec. No va ser fins a la versió definitiva que ho va convertir en una magdalena.

Si anem als personatges, d’on va treure Proust tota la informació sobre la societat que descriu a la Recherche? Doncs de la realitat. Segons explica Céleste Albaret, la seva courrière, gouvernante, amiga, confident i testimoni de la seva agonia, Proust se sentia cridat a construir una obra comparable a les catedrals gòtiques, amb la mateixa grandiositat, amb la mateixa solvència i amb la mateixa tècnica: afegint i afegint coses per embellir-les, com ell afegia i afegia fragments per millorar-ne el resultat. Són paraules atribuïdes a Proust: “voldria que, en literatura, la meva obra representi una catedral. Per això no s’acaba mai. Fins i tot construïda, cal sempre adornar-la amb alguna cosa o altra, un vitrall, un capitell...”. Fins a l’últim moment Proust va estar afegint fragments i retocant la seva obra, que havia construït a partir de tots els models de persones i situacions que havia freqüentat, tant els més enlairats (els salons de l’alta burgesia i l’aristocràcia) com els més sòrdids (els bordells per a homosexuals). Cada vegada que Céleste Albaret li deia que descansés, que no sortís, que tingués cura de la seva salut, ell contestava que havia d’anar a informar-se de com eren les coses si volia donar-ne testimoni al seu llibre. Els últims anys els va passar pràcticament sense menjar, alimentant-se de cervesa que es feia portar del Ritz i rebutjant qualsevol mena de medicació que pogués alleugerir-li el sofriment.

És molt interessant seguir la construcció dels personatges segons els models de persones reals. Alguns potser no ens diuen res perquè no dominem la societat francesa de l’època, però d’altres, sobretot els músics (César Frank, Saint-Saëns..), els pintors (Renoir, Degas...) i els escriptors (Anatole France...) van ajudar a construir els personatges del músic Vinteuil, del pintor Elstir i de l’escriptor Bergotte.

Una de les seqüències que s’han fet tan famoses com la de la magdalena és la de la mort de l’escriptor Bergotte. De fet, és a partir d’una experiència viscuda per ell mateix, barrejada amb la mort de la seva mare per un atac d’urèmia, com construeix l’episodi esmentat, que té lloc davant del quadre de Vermeer Vista de Delft, que Bergotte contempla després d’haver-se arriscat a sortir de casa per tal d’admirar el pany de paret groc admirablement representat pel pintor i del qual l’escriptor vol imitar-ne la tècnica aplicada a l’escriptura. El 1921 el Jeu de Paume oferia una exposició amb obres de Vermeer procedents del Maurithuis de La Haia i Marcel Proust, admirador de l’holandès, no se la va voler perdre. Sobretot volia admirar el que porta per títol Vista de Delft, una meravella de detalls i de colors i que li va causar una gran impressió. En aquella època Proust ja estava molt delicat de salut i no va fer gaires més sortides a la plena llum del dia. Per això es considera que la mort de Bergotte al volum de La Prisonnière és com una premonició de la seva pròpia mort. El llibre ja estava escrit i va ser posteriorment quan hi va afegir l’episodi.

Un altre dels temes tractats a bastament quan es parla de Proust és el de l’amor i la gelosia. Segons el narrador, la gelosia apareix abans que l’amor, és la por de perdre l’objecte que desitgem el que ens fa estimar-lo. Swann desitja Odette, però ella se li esmuny i això encén el seu amor. El narrador no arriba a estimar Albertine sinó quan la gelosia l’encén,  quan pensa que ella té relacions amb altres dones, quan sent que se li escapa, i la tanca a casa seva i la vol només per a ell. Segons les memòries de Céleste Albaret, Proust no va estimar mai ningú tret de la seva mare i la mateixa Céleste. Podia tenir diferents afectes, també passions (amb el seu secretari Agostinelli, model d‘Albertine; amb el músic Reynaldo Hahn...), però estimar, només la mare i Céleste. Potser perquè no dubtava dels sentiments d’elles? Perquè sabia que era estimat per elles incondicionalment? Jo sempre he pensat que la gelosia és un símptoma d’inseguretat i que la necessitat de posseir en exclusiva l’objecte estimat és el resultat d’una inseguretat en la relació. Potser m’equivoco. En tot cas, el paper de la gelosia com a gènesi de l’amor és una constat a tota la Recherche.

Proust va dedicar molts anys de la seva vida a construir la catedral de la Recherche, la va retocar milions de vegades, hi va afegir i treure fragments fins a l’últim dia de la seva existència, però en algun moment es va publicar el primer volum. Com va anar la publicació de Du côté de chez Swann? Va trobar editor a la primera? Doncs no senyor. De fet, l’anècdota d’aquesta primera publicació ha ocupat també moltes pàgines a les revistes. Hi havia dues opcions que Proust va intentar sense èxit. Opció número 1, edicions Fasquelle. Un manuscrit de més de mil pàgines que va ser rebutjat. Al mateix moment, 1912, opció número 2, el presenta a la Nouvelle Revue Française, l’encarregat de la qual era André Gide. És de tothom coneguda la resposta de Gide: “La nostra editorial publica coses serioses. És impensable que pugui editar una cosa com aquesta, que és literatura de dandi mundà”. S’ha especulat molt amb la falta de criteri de Gide i se li ha atribuït un error garrafal d’apreciació, però si fem cas de les memòries de Céleste Albaret, en realitat el que va passar és que Gide no es va dignar ni obrir el paquet, perquè coneixia Proust, sabia del seu esnobisme i dels ambients que freqüentava i sense ni mirar-se’l va rebutjar el manuscrit. Va ser finalment Grasset qui el va publicar, a compte del propi escriptor,  i va ser un altre membre de la NRF, el seu director Jacques Rivière, qui es va encarregar d’esmenar-li la plana a Gide i de portar la resta de l’obra cap a la seva editorial. Al febrer de 1914 el comitè de Gallimard va mostrar el seu penediment a través d’una carta, i el 1916 el propi Gide es va presentar a casa de Proust, al Boulevard Haussmann, per fer el mea culpa en persona.

El segon volum, À l’ombre des jeunes filles en fleurs, va guanyar el Goncourt el 1919. Quan va morir, el 18 de novembre de 1922, estava corregint el volum de La prisonnière. Li quedava encara Albertine disparue i Le temps retrouvé. La seva obra no va aparèixer completa fins al 1927.

En una biografia de Proust publicada per Anagrama (Ghislain de Diesbach,  1996) he trobat aquesta citació: “La vida de Proust, sin interés, sin aventuras ni viajes, llega a resultar sin embargo apasionante: se convierte en una novela, gracias a la suya.” Matthieu Galey.

Efectivament, saber fer literatura de la pròpia vida, saber recuperar el temps que les sensacions ens han retornat, fer de la memòria i de la pròpia introspecció l’eix d’aquesta catedral que és la Recherche és segurament el que m’ha fet admirar Proust durant tants anys. Prometo no tornar sobre el tema, però me’l guardaré per a mi, perquè no crec que pugui abandonar-lo mai més.

Le Mystérieux correspondant et autres nouvelles inédites. Per si algú s’anima a entrar en el món de Proust, aquí teniu una publicació recent (2019) d’uns textos inèdits que ell mateix havia retirat de la circulació, escrits cap al 1890. Textos curts i molt variats,  molt significatius, per anar-se familiaritzant amb la seva escriptura. Tots giren al voltant de l’homosexualitat, vista com una maledicció. No em consta que hi hagi traducció al català, però sí al castellà en una edició de Lumen del 2021.

Per acabar, ho remataré amb unes paraules de Josep Pla del 1920, just l’any següent que li haguessin concedit el Goncourt a Proust. Al capítol 1920 LITERARI: L’ANY DE MARCEL PROUST (a Notes sobre París, del volum IV de les Obres completes), després de fer constar que abans que li concedissin el premi ningú no sabia qui era, afegeix algunes de les crítiques que se li feien, com ara que “ la literatura de Proust ha estat trobada difusa, profusa, enfarfegada, reticent, en grandíssima part obscura i notòriament adversa a l’esperit de la llengua, que, en l’opinió de tanta gent, és l’ordre i la claredat. (...) tot el que s’hi manifesta hauria pogut tenir la mateixa intenció, idèntic relleu i anàloga versemblança amb moltíssimes menys paraules.” Però aquesta no és la seva opinió. Pla tenia claríssim que es trobava davant d’un escriptor excepcional: “És un autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual, d’una exactitud – sobretot en el retrat – literalment aclaparadora, d’una força de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit i una lucidesa d’intuïció popular, literalment extraordinària. (...) apareix un món inacabable de delícies, de suggestions, de filons de realitat riquíssima i insospitada, una imago mundi, fascinadora, exultant.”

En fi, què us puc dir jo que no ho hagi dit molt millor Josep Pla?

Avui m’he passat uns quants pobles i espero que em sapigueu perdonar si heu trobat aquest text molt pesat, però com que sempre es pot abandonar quan un s’avorreix...

Per la setmana que ve us tinc preparada una cosa més lleugera!