Els vuit volums de la saga Harry Potter no són llibres
menors, tenen una extensió molt llarga, no tenen dibuixos ni vinyetes, tot és
text, de manera que veure’ls devorar pàgines i pàgines als 10 anys et fa pensar
que algun atractiu important deuen tenir. Després venen les festes de Carnaval
i es disfressen de Harry Potter i d’Hermione Granger. Demanen com a regals
d’aniversari varetes màgiques i altres instruments per emular el nen mag de
Hogwarts i quan els ofereixo un viatge a París em diuen que prefereixen anar a
Londres on hi ha una mena de parc temàtic al voltant d’aquest fenomen
màgico-cultural que són les aventures de la pedra filosofal, l’ordre del fènix,
les relíquies de la mort i així anar fent.
No obstant el seu interès per Harry Potter, i la seva passió,
a mi el tema de la màgia no em va arribar a enganxar fins que de sobte, molts
anys després de l’èxit apoteòsic dels llibres de J. K. Rowling i de les pel·lícules basades en les novel·les,
m’assabento que un escriptor francès que m’agrada i del qual he llegit algunes
coses, ha publicat un llibre curiosíssim sobre el nen que es va presentar al
càsting per fer de Harry Potter al cinema i no va ser l’escollit. Va ser
finalista, va estar a punt de ser l’actor triat per encarnar el personatge,
però a l’últim moment van triar Daniel Radcliffe.
David Foenkinos ha escrit diverses novel·les, algunes de les
quals han estat portades al cinema, com La délicatesse o Le
mystère Henry Pick (aquesta amb el nom de La biblioteca de los libros rechazados) i
també un llibre emocionant sobre Charlotte Salomon (Charlotte), una jove
artista jueva que per fugir de la depressió que patia i per tal d’evitar el
suïcidi al qual havien sucumbit alguns dels seus familiars, va començar a
exposar la seva vida en imatges i que finalment va morir en un camp de
concentració als vint-i-sis anys.
La publicitat del llibre sobre el nen no triat el presentava
com si fos el seguiment de la vida d’aquell nen esprés del seu fracàs. Què deu
sentir la persona que ha estat a punt d’encarnar un personatge que s’ha fet
famós a tot el món però que ha fracassat? Aquesta intriga em va atrapar i vaig
decidir llegir el llibre. Com que no havia llegit res de J.K. Rowling ni havia
vist cap pel·lícula, vaig pensar que m’havia d’informar abans d’endinsar-me en
la vida fracassada de Martin Hill. Vaig dedicar una tarda de diumenge a veure Harry
Potter i la pedra filosofal, i haig de dir que em va avorrir bastant.
No m’agrada la màgia, no m’interessen els efectes especials al cinema i totes
les meravelles sobrenaturals, inclosos els partits de no sé què enfilats dalt
d’escombres voladores, em van deixar indiferent. Però al menys em van familiaritzar amb
l’univers Harry Potter i amb l’imaginari de milions d’adolescents, i no tan
adolescents, del món mundial.
Un cop informada sobre les coses més bàsiques d’aquest
univers i coneixent ja els noms dels personatges més importants, m’endinso en
la lectura de Numéro deux (Número dos), el llibre de Foenkinos. Abans d’anar
directament al tema del càsting ens posa en antecedents de qui era la família
de Martin Hill, qui eren els seus pares (pare anglès, mare francesa) i com va
anar a parar al càsting per encarnar Harry Potter.
La meva idea abans de començar el llibre era que Foenkinos
s’havia documentat i havia seguit la trajectòria d’aquest noi posteriorment al
fracàs de les seves aspiracions. Però la cosa no va ben bé així. El fet de no
haver estat triat és una excusa per reflexionar sobre l’èxit o el fracàs, sobre
la manera com afrontem les nostres limitacions i sobre com podem superar-les.
En realitat tot el que segueix al dia següent que li comuniquin que no és
l’elegit és inventat i els anys posteriors, fins gairebé l’actualitat, són un
compendi d’intents d’oblidar el seu fracàs, agreujat per tragèdies familiars
que no l’ajuden gens i havent de dependre, mentre és menor, de les decisions de
la seva mare, que ja estava divorciada del seu pare al moment del càsting.
Quan vaig tenir coneixement d’aquest llibre me’l vaig posar a
llegir amb molt interès amb l’objectiu principal de passar-lo després als meus
nets, que són fans incondicionals de Harry Potter. Els volia fer reflexionar
sobre el fet del fracàs, o millor dit, sobre el fet que no aconsegueixis allò
que desitges, que no és ben bé un fracàs. Acostumats com estan que a l’escola
les coses els vagin bé, què passarà, em pregunto, el dia que algun professor
els digui que aquell treball no està ben fet, que allò que expliquen és erroni,
que alguna cosa no han fet bé i l’han de repetir? O que ells mateixos s’adonin
que no estan obtenint els resultats que volien, que els costa més del que
havien suposat i que hi ha algú que ho fa millor que ells. Aprendre a gestionar
el fracàs és una eina indispensable per anar per la vida, perquè si fan com el
protagonista de Numéro deux i es
deixen aclaparar pel resultat d’un
càsting, els passarà que no sabran trobar l’encaix en la societat, seran
marginats depressius incapaços de tirar endavant.
Al llibre de Foenkinos es barregen fets reals i fets
ficcionats amb la intenció de reflexionar sobre el paper de l’èxit i del fracàs
des del punt de vista d’un nen d’onze anys (els que tenia al moment del
càsting) i la seva evolució fins als trenta. Però no és un llibre per a
infants, és un llibre per a adolescents i adults que es plantegin com un fet
aparentment trivial (hi ha la tira de gent que no és escollida per a un paper,
per a una feina, per a una publicació) et pot condicionar la vida. Hauria estat
més feliç Martin Hill (nom fictici) si
l’haguessin triat en lloc de Daniel Radcliffe? Com ha estat la vida de Daniel
Radcliffe tots aquests anys, sense poder sortir al carrer per l’excés de
popularitat? Se la intercanviarien?
Mentre anava pensant sobre el que acabo d’escriure em trobo a
La contra de La Vanguardia
(1/11/2022) una entrevista amb Kieran Setiya, professor de filosofia al MIT, que diu que això de la felicitat és una
utopia. Li pregunten si existeix el sentit de la vida, i ell contesta: “El tema no és si els éssers individuals
poden tenir vides exitoses o no, el tema és si la vida humana en el seu conjunt
té sentit”. Cal acceptar el fracàs, el dol, la solitud, la injustícia.
Reconèixer això és un primer pas per fer front a la realitat. “Evitar o ignorar les dificultats de la vida
no és una manera d’abordar-les”. “Un
repte al que molts ens enfrontem és el sentiment de no haver aconseguit el que
volíem, d’haver fracassat... Les persones fracassem, és part de la condició
humana.”
Sembla que Foenkinos hagi llegit aquesta entrevista. És
veritat, les persones fracassem, però la vida no s’acaba i d’una manera o d’una
altra cal tirar endavant. No sé si als tretze anys és el moment adient per
plantejar-se el tema del fracàs, però la manera com ho fa Foenkinos crec que és
adient i adequada perquè els nens i nenes d’aquesta edat ho llegeixin. Sobre
tot perquè està plantejat a partir d’un tema que tots coneixen, perquè hi ha
constants al·lusions a les aventures i als personatges de Harry Potter i perquè,
segons el meu criteri, en algun moment els adolescents han de saber que el món
no són flors i violes i que malgrat que ells viuen en una zona de confort
bastant potent, petites coses els aniran ensenyant que la vida és una lluita i
que és millor enfrontar-s’hi amb les armes adequades.
No sé si recomanar el llibre indiscriminadament, però si el
tema us sembla interessant i teniu adolescents lectors de Harry Potter, us
l’aconsello. Foenkinos sempre busca una sortida positiva a les seves històries,
té plantejaments positius i a més, és àgil en la seva narració i molt
imaginatiu. Crec que és una lectura que no us avorrirà. Hi ha traducció al català i al castellà.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari