ANNIE ERNAUX, SÍ o NO?

 

C'est donc par erreur qu'on assimile celui qui écrit sur sa vie à un exhibitionniste, puisque ce dernier n'a qu'un désir, se montrer et être vu dans le même instant.

                                                                          Annie Ernaux, Passion simple

Començar un article amb aquest títol és bastant pretensiós tenint en compte que li acaben de donar el premi Nobel, per tant, la resposta només pot ser sí. Quan vaig conèixer la notícia em vaig quedar sorpresa perquè el que jo coneixia d’ella no m’havia agradat i no en tenia una visió general com la que m’he esforçat a crear en els dies que han passat des que es va saber la concessió del premi fins avui.

Potser el que escriuré avui serà molt personal i no interessarà ningú. No penso fer crítica literària, això ho deixo als entesos. Però com que ja he publicat un llibre, n’he escrit un altre i estic treballant en una mena de memòries,  ja em considero en el món de la literatura, i ho dic sincerament sense que això vulgui dir que em consideri una autora d’interès, de qualitat o del que sigui.  Jo ja em plantejo problemes que veig que també s’han plantejat grans escriptors, i com que no he de demanar permís a ningú, si trobeu que faig el ridícul serà una llàstima , però mentrestant jo m’hauré expressat en el terreny que m’ha fet il·lusió expressar-me, que és en el de l’escriptura.

Annie Ernaux ha basat tota la seva carrera literària en escriure a partir del jo. Les seves vivències personals han estat els arguments de les seves novel·les, i aquest aspecte és el que han recollit els atorgants del premi Nobel per considerar la seva obra digna de tal guardó.

Fer literatura a partir del jo no m’havia semblat mai una opció, almenys a l’hora de llegir-ne. Si no eren directament memòries o autobiografies sempre havia preferit les novel·les de ficció total, per realistes que fossin. Però no sé si és pel fet d’acumular anys (i experiències, algunes doloroses), perquè alguns exemples d’això que en diuen autoficció han estat molt celebrats, o perquè jo mateixa m’he posat a escriure a partir del jo, de cop i volta aquest tipus de literatura em sembla més interessant.

L’experiència de la pandèmia i de la seva conseqüència, el confinament, va fer saltar al terreny de l’autoficció un munt d’escriptors i periodistes que tenien necessitat d’expressar els seus sentiments d’angoixa i d’incertesa, la dificultat de les seves relacions, la poca confiança en el futur i una pila de coses més que vèiem i veiem contínuament als diaris i a la literatura.

Annie Ernaux, però, ja feia temps que partia d’ella mateixa per crear atmosferes i situacions lligades a la seva experiència i això, ara, li ha valgut el més important dels premis literaris. Quan dic al títol sí o no? per descomptat que no qüestiono la decisió del Nobel, sinó que expresso els dubtes que tinc sobre el que ella explica.

Vaig llegir fa molts anys La place, on parlava sobretot del seu pare, però no recordo gairebé res. No em deuria causar una impressió gaire favorable del moment que no vaig tornar a llegir res d’ella fins a Les années, quan en van publicar una traducció al català, de la qual se’n va fer molta publicitat, i vaig aprofitar per llegir-la en francès. Malauradament no em va atrapar, i això que hi vaig posar interès, però potser esperava una obra més convencional i no vaig saber apreciar el valor del seu estil narratiu.

Allà es va quedar Annie Ernaux fins que fa uns mesos van estrenar la pel·lícula L’événement, basada en el seu llibre del mateix títol. La pel·lícula em va impactar perquè l’esdeveniment que explica és exactament el mateix que explico jo en una de les meves històries de Calidoscopi, que ja tenia escrita feia temps quan vaig veure la pel·lícula. La meva història “basada en fets reals” i la seva, reals de debò, partien del mateix fet, un avortament clandestí, però amb conseqüències diferents. És sorprenent que la seqüència del film on es tracta “l’acte delictiu” i la que narro jo són exactament iguals.

Sortint del cine, trasbalsada no només per la semblança dels fets sinó també per la completa solitud en què es troba la protagonista del film (ningú no l’acompanya, el pare de la criatura passa de tot, les amigues li fan el buit...), vaig pensar que havia estat molt valenta d’explicar un fet tan íntim i tan dolorós com un avortament clandestí, però en aquell moment no era conscient que la literatura d’Ernaux era tota una exhibició dels seus sentiments.

Entre aquell moment i ara, quan ja m’he atrevit a parlar dels meus encara que sigui per personatges interposats, els he fet públics i segurament els heu llegit, em sento una mica menys “exhibicionista”. Així que vaig saber la concessió del premi vaig llançar-me a llegir altres obres d’Ernaux, per poder tenir un criteri més just i tot i que continua sense entusiasmar-me, m’hi he reconciliat una mica. He llegit L’événement i he pogut constatar que, efectivament, estava molt sola quan va haver de fer el que va fer, i que no va ser fins al cap de molts anys que va ser capaç de parlar-ne i fer-ne un llibre. Tot i així, el seu primer llibre Les armoires vides, arrenca just quan ella està esperant que la sonda que li han introduït faci el seu efecte. Posa la pell de gallina.

A La femme gelée explica la seva vida però sobretot fa insistència en la terrible equivocació que va ser el seu matrimoni, que en certa manera va dur a terme per fugir del seu ambient familiar, provincià i modest. Va quedar anul·lada completament convertint-se en una femme au foyer, canviant bolquers i preparant menús. La veritat és que em va sobtar una mica que hagués acceptat aquest rol i no s’hi hagués rebotat des del primer moment, com també que fes un retrat del seu marit tan poc sensible a les aspiracions i capacitats de la seva dona. Al cap i a la fi és el que ella havia triat.

El matrimoni deuria acabar en divorci però no he seguit les peripècies d’aquesta autora a través dels seus llibres. He sentit explicar que va tenir un amant trenta anys més jove que ella, durant bastant temps, i també sé, perquè ho explica ella a Passion simple, que va estar absolutament penjada d’un home casat procedent d’un país de l’Est que tampoc no li oferia l’estabilitat emocional que qualsevol dona necessita, per més escriptora d’èxit que sigui. En aquest llibre, igual que en els altres, no escatima detalls íntims de caire emocional o sexual que fan posar una mica vermell. Com s’atreveix a mostrar-nos tanta intimitat? No té por de creuar la mirada amb els seus lectors i que li donin a entendre que ho saben tot d’ella? No té por que l’acusin d’exhibicionista?

Pel que sembla, no. Ho diu explícitament a Passion simple, tal com he posat a l’encapçalament d’aquest article. L’exhibicionista té la necessitat de mostrar-se i ser vist en aquell mateix moment per les seves víctimes, ha de veure la cara que posen, si s’espanten, si fugen, si se’n riuen... Ella no, ella mostra els seus sentiments i tardarà encara un bon temps abans no arribin al lector. L’argument no sé si m’acaba de convèncer. A mi em sembla que un cop ja has mostrat alguna part de la teva intimitat la coneix tot el món mundial, i aquesta intimitat et pot fer vulnerable, per això no és estrany que ens la guardem.

Ja he dit que avui seria un text una mica personal i potser aquestes reflexions sobre mostrar o no la intimitat no interessen a ningú, però em sembla que el tema de la literatura a partir del jo és un tema absolutament vigent. Estic donant voltes, i de fet ja he començat, a llançar-me al món de l’autoficció, escrivint en primera persona a partir dels records i les vivències. No sé si arribaré gaire lluny, tampoc no crec que arribi a fer una obra digna d’atenció més enllà dels amics i familiars, però m’estic entretenint bastant buscant al fons dels meus records fets i anècdotes, pensaments i teories, èxits i fracassos amb la intenció de bastir un relat mínimament atractiu. El temps ho dirà.

Mentrestant, segueixo capbussant-me en l’obra d’Annie Ernaux i enfilo un llibre darrere un altre. M’agrada el seu francès, tot i les paraules desconegudes que hi trobo de tant en tant i que estan molt lluny de l’argot que he anat aprenent en novel·les policíaques franceses. Potser d’aquí uns anys, quan jo sigui una escriptora famosíssima i em preguntin quines influències literàries he tingut, podré dir: una tal Annie Ernaux, que li van donar el Nobel allà pels anys 20 del segle XXI... En fi, una mica de broma per acabar no està malament.