VIATGES D’ESTIU: ÀSIA CENTRAL (1)

 

Explicar viatges no és sempre interessant perquè el lector pot considerar que si no ho pot viure val més no saber-ho, aleshores desconnecta i posa cara d’avorriment, com quan feies un passi de diapositives davant de la família o dels amics i quan encenies el llum la meitat estava dormint.

No és la meva intenció explicar amb detall el meu viatge al Kirguistan i a l’Uzbekistan, però sí fer-ne unes pinzellades perquè trobo que hi ha coses interessants a comentar.

D’entrada, crida una mica l’atenció ajuntar aquests dos països en un sol viatge, perquè l’objectiu a cada un d’ell és ben diferent: senderisme a Kirguistan, cultura a Uzbekistan. A mi em va semblar una bona combinació. Feia anys que anava darrere de visitar Samarcanda, i m’agrada caminar per la muntanya i descobrir nous paratges, i si són llunyans, encara millor. He de reconèixer que estava una mica espantada per si el meu nivell muntanyenc estava lluny del de la resta de companys, per si faria el ridícul i em quedaria enrere, però no va ser així. Us explico per sobre els camins que vam recórrer i puc assegurar que estaven a l’abast de tothom.

El primer contacte amb una República ex soviètica el vam tenir a Bishkek, la capital de Kirguistan. A l’aeroport d’Istanbul ja havíem pogut comprovar que la majoria de gent que embarcava tenia uns trets ètnics orientals semblants als tibetans, diferents dels orientals (xinesos, japonesos, coreans) que veiem a Barcelona. Això ja ens indicava cap a quina zona de l’Àsia ens dirigíem.

Bishkek és una ciutat sense cap atractiu, on preval un tipus de construcció sense cap preocupació estètica, on els monuments, soviètics o recents, tenen el mateix aspecte: gran volum, simbologia (llibertat, solidaritat, confiança en el futur) i rellevància: se’ls veu d’una hora lluny! No han eliminat les representacions de Marx, Engels i Lenin, allà estan, ben visibles. El país, però, és una democràcia, amb eleccions i partits innumerables que intenten sortir del pou on els va deixar la crisi de la Unió Soviètica i la responsabilitat de la independència.

Les avingudes de la capital són àmplies i desangelades, els habitatges no són alts, però sense cap gràcia, estètica soviètica total. Una mesquita moderna, el Parlament, el canvi de guàrdia (coreogràfic i ridícul com tots), i poca cosa més. Visita a un supermercat per comprar fruita i altres coses: ben assortit, hi havia de tot i baratíssim.

  

Emprenem el camí cap al ressort Baytur, a la vall de Suusamyr, on havíem de passar la nit, però en un túnel que travessa les muntanyes (93% del terreny del país és muntanyós) s’hi produeix un incendi i ens hem d’esperar tres hores a la carretera. Al final arribem, sopem i ens instal·lem. Al matí ens adonem que estem en una zona de mitja muntanya, rodejats de cavalls que pasturen lliurament, de iurtes on s’allotgen els habitants que a l’estiu s’han traslladat des de zones més baixes, i tastem les boletes de formatge que produeixen i que venen a peu de carretera.

El viatge continua per carreteres impossibles, en estat lamentable, i passem uns dies a Arkyt, des d’on fem excursions al llac de Sary Chelek i als altres sis que l’envolten, i també a Arslanbob, des d’on pugem a la cascada i als boscos de nogueres que s’estenen al voltant. Ens allotgen en cases particulars, una mena d’airbnb de la zona (Hospitality Kyrgystan). En el trajecte cap a Arkyt passem per l’embassament de Toktogul, situat al curs del riu Narin, que més endavant desemboca al Sir Daria i que acaba al mar d’Aral, un mar que, per cert, es va assecar per la política soviètica demencial de plantar cotó (necessita quantitats ingents d’aigua) en lloc de cultius de productes locals. Em va recordar moltíssim el Lake Powell, entre Utah i Arizona, tant pel color blau de l’aigua com per l’aridesa de les muntanyes que el circumden.

Aigua no és el que falta al Kirguistan, pel que ens van dir la intercanvien amb Uzbekistan per gas. Al poble (o ciutat?) d’Arslanbob corre l’aigua en petits rierols per tots els carrers i els tubs del gas, de color groc, són visibles a la superfície a l’altura d’un primer pis. Les canonades grogues del gas, vistes i identificables, les hem tornat a veure en altres llocs, també a Uzbekistan. Arslanbob està animada, el carrer ple de gent que ni treballa ni fa res, petits mercats, botiguetes, parades al carrer, pols, pols, i més pols! A la gent li encanta fer-se fotos amb nosaltres, no són gens esquerps i “presten” els seus nens i nenes als turistes per a fotos típiques. No demanen caritat ni són emprenyadors, al contrari, són hospitalaris i acollidors. No ens entenem de res, però els seus somriures ho deixen clar. A Arslanbob trobem molt turisme local (i molt poc d’occidental). L’aspecte des de dalt de la muntanya és el d’una ciutat suïssa, cases unifamiliars entre arbres i més arbres, verd per tot arreu. Però quan t’acostes a les cases, moltes no estan acabades, són precàries i els falten trossos. Ara, TOTES tenen el mateix tipus de porta que tanca el recinte de la parcel·la, i encara que la casa sigui una ruïna, la porta és molt i molt pretensiosa!

Abandonem la zona més muntanyosa per anar cap a Uzkend i Osh (la capital del sud). A Uzkend hem visitat un mausoleu i un minaret del segle XI. La pujada al minaret, 45 esglaons, no tindria res d’especial si no fos que cada esglaó feia uns 35 cm i la força que vaig haver de fer em va produir una mena de lesió muscular que em va deixar la cama dreta inservible durant uns dies. Sort dels ibuprofens i aquestes drogues miraculoses! A Osh ens vam allotjar en un magnífic hotel amb piscina que ens va permetre treure’ns de sobre la calor. Visita al mercat (or, ferreteria, vestimenta, espècies, fruita seca...) i sopar en un restaurant (Etno) molt agradable i tot molt bo. L’endemà pugem a la muntanya dels cinc pics on es troba el Tro de Suleiman, una mena de santuari on s’acosten els fidels a demanar ajuda per a diverses coses, entre elles per quedar-se embarassades les dones. Has de baixar set vegades per un tobogan i ho aconseguiràs. Algunes de nosaltres ho vam fer. No tinc notícies d’elles, però a mi no m’ha fet efecte. Em sembla que a part de baixar pel tobogan has de fer alguna altra cosa, deu ser això.

Vista general d'Osh

Osh va ser l’última ciutat que vam visitar a Kirguistan. D’allà ja vam anar cap a la frontera i el que ens esperava és digne d’un capítol a part. Ho explicaré la setmana que ve.

Abandono Kirguistan amb la idea que els 31 anys d‘independència de la Unió Soviètica no els han fet gaire profit. He trobat un país pobre i endarrerit, molt ancorat en costums antics que el turista actual, per poc exigent que sigui, té feina a suportar (sanitaris consistents en un forat a terra, sense privacitat, sense higiene, dutxes escasses, llits incòmodes), i al mateix temps, a les ciutats, instal·lacions hoteleres i restaurants perfectament homologables, nets i confortables. El contrast amb el que després vam veure a Uzbekistan va ser molt gran, probablement perquè la riquesa natural d’un i altre país és molt diferent: agricultura a Kirguistan; gas, or i urani a Uzbekistan. Així no es pot competir.

Mentre ens vam allotjar en cases particulars el menjar va resultar sorprenent: no hi havia ganivets a la taula, la mantega l’havies d’escampar com podies, sovint es menja amb els dits, però el producte era boníssim. Cada dia amanida de tomàtec i cogombre, un plat guisat a base de verdures, pasta, arròs o similar amb carn de bé o de vedella. Molt senzill però molt saborós. En alguns llocs ni postres. En altres, síndria i meló. Al restaurant d’Osh vam poder gaudir d’uns entremesos boníssims, una sopa de bolets i unes brotxetes de be excel·lents.

Alguns dels companys havien viatjat al nord del país en ocasions anteriors i ens van dir que tant les rutes com les instal·lacions estaven millor. Serà qüestió de tornar-hi. Ara bé, jo, com la Scarlet O’Hara: A Dios pongo por testigo que fins que els sanitaris no siguin homologables a mi no em tornaran a veure per allà!