REFLEXIONS ESTIUENQUES: IDENTIFICAR LES TEVES EXPERIÈNCIES EN LES EXPERIÈNCIES D'UN ALTRE

 

Des que tinc memòria de la meva vida lluny de la casa familiar, o sigui, la meva vida independent, he invertit una part important del meu temps de vacances en la lectura. Fins i tot els estius en què les nenes eren petites no ens faltaven a la platja les cadiretes com a suport per a l’esquena i els llibres per llegir. Elles jugaven, es banyaven amb la bombolla, feien flams o castells de sorra i nosaltres dos llegíem i llegíem.

Aquesta pràctica continua, tot i que ara no és exclusiva de les vacances, però aprofito els mesos d’estiu per a lectures més llargues que pugui acabar en un temps prudencial.

Aquest estiu no ha estat una excepció, i a més, ho he acompanyat, per pur atzar, d’una pel·lícula-sèrie que no coneixia i que m’han regalat els mateixos amics que m’han deixat el llibre del qual parlaré. He de dir que no coneixia ni el llibre ni el cineasta, (potser estic perdent facultats!), tot i que del llibre se n’ha parlat i una altra amiga em va dir que l’havia llegit i li havia agradat molt.

Esteu intrigats? Allà va el títol del llibre: Volver la vista atrás, del colombià Juan Gabriel Vásquez. És la biografia novel·lada de Sergio Cabrera (el cineasta colombià autor de La estrategia del caracol, Golpe de estadio...), dels seus primers anys a la Xina de la Revolució Cultural i a la guerrilla colombiana, paral·lelament a la del seu pare Fausto i la seva mare, Luz Elena, inductors de la militància precoç dels seus dos fills, Sergio i Marianella.

Quina relació pot tenir aquest llibre amb la pel·lícula que també he descobert aquest estiu? La mejor juventud (2003), de Marco Tullio  Giordana, és un repàs a la història italiana des dels anys 60 fins al 2003, just els mateixos anys, la primera part, que els que narra Vàsquez al seu llibre. I en tots dos casos hi trobo enormes referències als meus anys de militància política, des de fets fins a posicionaments i punts de vista. I que consti que jo no he tirat mai un còctel molotov, no he vist una arma ni en pintura ni se m’ha acudit participar en fets violents, però és cert que passaven pel meu costat o en tenia notícia tant del que s’explica a la novel·la com a la pel·lícula.

Començant pel llibre diré que mentre el llegia en alguns moments se’m va fer pesat. Vaig trobar que allargava molt els anys de compromís de Sergio i Marianella amb la Revolució Cultural xinesa. Després també em va semblar massa llarg el relat dels anys que van passar a la guerrilla colombiana, la descripció de les missions i les excursions per la selva. Crec, però, que aquesta apreciació de “pesadesa” m’ha vingut donada pel rebuig que sentia cap al compromís dels personatges amb una revolució tan poc democràtica com la de la Xina, i amb la lluita armada a Colòmbia, tan poc efectiva i tan dramàtica. Intentaré explicar aquest rebuig.

Volver la vista atrás parteix del moment en què Sergio Cabrera es troba a Barcelona per participar en una retrospectiva que la Filmoteca de Catalunya ofereix durant uns quants dies i a la qual l’han convidat perquè presenti algunes de les seves pel·lícules. Poc abans d’arribar-hi -es troba a Lisboa intentant recompondre el seu matrimoni- l’avisen de la mort del seu pare, Fausto Cabrera. La retrospectiva i la mort del pare són l’excusa per girar la vista enrere i fer repàs dels seus anys d’adolescència i joventut.

La vida de Fausto Cabrera ja era per ella mateixa una vida de pel·lícula si ens remuntem als seus orígens espanyols fugint de la Guerra Civil, refugiats primer a la República Dominicana i finalment, després de moltes peripècies, a Colòmbia. Sentia una gran admiració per Garcia Lorca, a qui havia conegut de petit, i se sabia de memòria poemes de Machado, Miguel Hernández, Neruda i altres, que recitava amb una veu profunda quan en tenia l’ocasió. Després de diverses feines es va convertir en un gran actor i un muntador d’obres de teatre alternatiu que de mica en mica es van anar convertint en molestes per al règim i poc apreciades pel públic. Quan li va sortir l’oportunitat d’anar a la Xina com a professor invitat a ensenyar llengua espanyola no ho va dubtar i s’hi va endur la família. No cal dir que era un gran admirador de la revolució xinesa, va inculcar als seus fills el virus de la militància revolucionària i els va tenir absolutament dominats ideològicament fins a l’edat adulta. Quan finalment els pares van abandonar la Xina i van tornar a Colòmbia per fer la revolució allà, els fills van continuar, sols, a la Xina, com a guàrdies rojos i absolutament alienats per la ideologia més dogmàtica que emanava del PC xinès. Partido Comunista Marxista Leninista Pensamiento Mao Tse Tung, aquesta era la guia ideològica dels germans Cabrera. És extraordinària la manera com explica l’autor la submissió ideològica i dogmàtica als principis dels dirigents comunistes, de la qual els pares són no només còmplices sinó també inductors. Durant totes les pàgines que dura la narració de l’etapa xinesa dels nois Cabrera vaig estar comparant-la amb la meva època de pertinença a organitzacions polítiques de caire comunista, però en cap cas es podia posar al mateix nivell de dogmatisme i submissió. Jo potser no era gaire crítica perquè les meves llums potser no donaven per més, però mai em vaig sentir oprimida ni coaccionada per acceptar determinades directrius. La prova és que quan no em va agradar com anaven les coses me’n vaig anar a una altra organització, jo i una bona part dels militants.

Per no allargar-me, anem a l’època de militància a la guerrilla. Primer tornen a Colòmbia els pares; al cap d’uns anys, els fills, i s’integren a la guerrilla, a fer la revolució a través de la lluita armada. El funcionament autoritari i gens democràtic d’aquesta organització, tot i ser rebutjat racionalment per Sergio, és acceptat i acatat perquè no gosa enfrontar-s’hi ni desertar. I el motiu és la por de decebre les expectatives del seu pare. Aquest és el segon element de rebuig que he experimentat cap aquesta història: com pot ser que l’admiració i devoció cap al pare (o la mare) et pugui anul·lar completament la lucidesa? Tant Sergio com la seva germana estan absolutament dominats emocionalment pels seus pares, especialment ell i especialment pel pare. No contemplen el més mínim brot de rebel·lia, de contestació, d’oposició als seus designis. No és la por d’una esbroncada o d’un càstig, sinó la por de decebre, de no estar a l’altura de les seves expectatives. Aquesta actitud la vaig trobar tan reprovable (tot i que és perfectament legítima i mol estesa), tan allunyada de la meva manera de sentir la relació amb el pare, que no podia deixar d’indignar-me cada vegada que veia com en lloc de rebotar-se contra els seus superiors, dirigents inútils, acceptava la seva autoritat per no defraudar el pare, i continuava a la guerrilla tot i la clarividència que la lluita armada no el duia enlloc, ni a ell ni al país, si no era al desastre. Marianella, per una sèrie de circumstàncies, s’adona abans que no pot suportar aquella militància i abandona la selva primer, després torna a l’organització, però en un altre escenari, i posteriorment ho va deixant fins que troba l’amor de la seva vida i la seva militància pren un altre caire.

Haig de dir, però, que un cop acabat el llibre i oblidats els moments més feixucs, m’ha semblat una història fascinant, més encara perquè coneixia el cine de Sergio Cabrera però res de la seva vida. Els que vam viure aquells mateixos anys convulsos de la Revolució Cultural, en el meu cas amb perplexitat però acceptant que el pensament de Mao Tse Tung era gloriós perquè s’enfrontava a l’imperialisme ianqui amb més energia que la Unió Soviètica, hauríem de donar gràcies de no haver caigut en el dogmatisme dels Cabrera, ni per la pressió dels pares (a Espanya hauria estat sorprenent!) ni per les característiques dels comitès dirigents. Existia dins de les organitzacions que jo vaig conèixer una llibertat d’expressió bastant acceptable, un debat centrat en la realitat i no en els desitjos, i un treball de masses entre les masses de debò: no érem una secta, un ghetto ni un grupuscle. Molts dels militants d’aquell temps, molts, van ocupar llocs de responsabilitat als governs democràtics, especialment als municipals. Alguna cosa deuríem haver fet bé.

Paral·lelament em trobo amb una pel·lícula totalment desconeguda que m’ha semblat providencial. No passa al mateix país ni els protagonistes són militants revolucionaris, però el teló de fons és el mateix: els anys 60-2000 a Itàlia, un altre dels països la política del qual va marcar les directrius de l’esquerra eurocomunista. Temes com l’antipsiquiatria (tancament de manicomis i tractament dels malalts mentals com a persones amb tots els drets), les brigades roges (la lluita armada urbana), Tangentopoli i la lluita contra la corrupció ja als anys 90, els jutges de Mani Pulite i els que van ser víctimes d’atemptats per enfrontar-se a la Màfia. Tots aquests temes que han estat també els temes de preocupació del meu entorn polític van passant al llarg d’aquesta pel·lícula de 350 minuts a través d’uns personatges que es mouen per diferents escenaris buscant el seu encaix i lluitant per una vida que puguin viure amb dignitat i honestedat. Conflictes polítics i emocionals d’una família i el seu entorn durant quaranta anys de la història d’Itàlia que és també una mica la nostra.

Les hores que he esmerçat en llegir i veure aquestes dues obres les dono per ben aprofitades. Són hores de plaer de l’estiu, un estiu que no ha sigut com els altres perquè la calor ens ha deixat estabornits la major part del temps. Però bé, sigui sota el ventilador o sota un para-sol a la platja, estic encantada d’aquests dos descobriments.

Ara, a buscar noves lectures i a esperar que la temporada cinematogràfica ens porti títols genials. A veure si tenim sort!