Passa al contingut principal

EN LA MORT D'ISABEL II

 

Si fa un mes m’haguessin dit que escriuria sobre la reina d’Anglaterra m’hauria semblat la bestiesa més gran del món, i aquí estic, intentant elaborar un article graciós al voltant d’un tema del qual tothom parla, sigui als diaris, a les pantalles o als acudits que es reben per whatsapp.

Resulta que Isabel II, reina durant 70 anys, era tan estimada pels seus súbdits com les reines bones dels contes infantils. A mi em sembla impossible que es pugui estimar un rei o una reina, ja no diguem un President o Presidenta, però estava ben equivocada. No li trauré mèrits a la seva tan lloada imparcialitat com a Cap d’Estat, que es veu que ho ha fet molt bé, no com altres de més a prop. Ara bé, tanta imparcialitat me la feia veure més empàtica amb els gossos que amb les persones, i això no sé si és gaire bo.

La veritat és que tot el que sé de la seva vida, a part de les aparicions a l’Hola! amb els seus “bolsitos” i els seus barrets, és el que he vist a la sèrie The crown, que vaig devorar amb fruïció perquè estava tot molt ben explicat, els actors eren formidables i no deixava de senyalar algun punt crític sobre la seva fredor, per exemple, quan hi ha un esfondrament miner a Gal·les i moren la tira d’obrers i ella es queda tan fresca (em sembla que anava així, fa temps que la vaig veure).

No tinc res important a afegir a totes les informacions que s’han donat tant sobre la seva vida com sobre els actes que han tingut lloc després de la seva mort, però tinc alguna anècdota curiosa i algun comentari sobre el seu fill que no vull deixar de fer.

L’anècdota és la següent: el 21 d’octubre de 1988 la reina Isabel II d’Anglaterra va visitar Barcelona, per primera i única vegada, acompanyada de la Reina Sofia. La van passejar per tot arreu, des del Palau de la Generalitat fins al museu Picasso, i del Palau de Pedralbes fins a Montjuïc. Allà, a l’Estadi, va poder veure com avançaven les obres olímpiques, va conèixer el Cobi i va ser obsequiada, tant ella com la reina espanyola, amb uns rams de flors oferts per unes voluntàries olímpiques vestides amb el xandall de Barcelona ’92, i que per necessitats del guió, parlaven anglès. La meva filla Anaís va ser l’encarregada d’oferir les flors a la reina Sofia, tal com es veu a la foto, i la seva amiga Laia va ser l’encarregada d’oferir-les a Isabel II, que a la foto es veu ja amb les flors a la mà parlant amb no sé qui. Observeu la postura de mitja genuflexió de la nena. No sé si actualment li faria la mateixa gràcia que li va fer aleshores que la triessin per a aquest paper.


Com és que tinc aquesta foto, si, per descomptat, a mi no m’hi van deixar ni acostar? Doncs perquè el dia següent El Periódico de Catalunya la va publicar, i la Laura, àvia de l’Anaís i enamorada de la seva neta, no va parar fins que la redacció del diari n’hi va enviar una còpia, de la qual en vam fer còpies per a tota la família. No cal dir que ocupa un lloc destacat al prestatge de les fotos familiars.

Com que “a rey muerto, rey puesto”, parlem de Carles III, aquest nou rei que no sé si té nom de conyac o d’universitat, però que en tot cas em sona raríssim perquè em recorda el nostre Carlos III, aquell que diuen que era il·lustrat i que governava “para el pueblo pero sin el pueblo” (que dit entre nosaltres, em sembla una bona idea).

Doncs aquest nou Carles III, d’Anglaterra, em sembla un tio fantàstic. Ja té una edat per posar-se a treballar, com han senyalat molts acudits, però sembla que s’ho agafa amb responsabilitat. A mi, si ho fa bé o malament, m’importa un rave, però li he de reconèixer que la situació no és fàcil. Sembla que té idees pròpies, entre elles canviar alguns dels productes "by appointment" que se servien a la casa reial. Jo, si treuen Fortnum & Mason, no compro més te d’aquesta marca i em passo al P&G!

Però bromes a part, sí que li aplaudeixo el fet de trobar-se el dia de la seva coronació casat amb la persona que estima. I no ho dic per riure, molt al contrari. La manera com ho ha aconseguit no ha estat exempta de desgràcies i de dolor.  El dolor que va haver de suportar Diana de Gal·les per la infidelitat del seu marit; el dolor que han hagut de suportar els fills amb la mort de la mare, la vida desgraciada de Diana un cop ja feia vida a part, la seva tràgica mort, i un llarg etcètera que no crec que es pugui tractar frívolament. Però al mateix temps, és evident que des del primer moment que Carles i Camil·la es van conèixer hi va haver una atracció mútua que va perdurar més enllà de les separacions forçades i els matrimonis imposats. Si no hi haguessin hagut les exigències de la casa reial, s’haurien casat quan haguessin volgut i ningú n’hauria dit res. La casa reial britànica ja va separar Margarita del seu primer amor, l’oncle d’Isabel va abdicar per amor perquè no li acceptaven el matrimoni amb una plebea divorciada, i el paper que li han fet a la Meghan Markle, amb tocs racistes inclosos, no diu gaire a favor d’aquesta família reial.

No obstant això, Carles va ser capaç de mantenir la flama, adúltera, és cert, que el lligava a Camil·la i d’aconseguir al final l’aprovació de la Reina a un matrimoni al qual, per cert, ella no va assistir. Són prop de cinquanta (o quaranta, no ho sé) anys d’amor ininterromput, amb llargs períodes de distanciament, amb converses telefòniques grotesques i obscenes (més obscens són, però, els que les van difondre) durant els quals s’han anat superant obstacles fins arribar a poder viure en pau amb la persona que estimes. Perquè després diguin que l’amor romàntic està desprestigiat!

Precisament aquests dies ha coincidit la mort d’Isabel II amb la presentació a HBO del documental Salvar al rey, sobre les malifetes del nostre rei emèrit, dit “El campechano”. I una cosa que m’ha cridat l’atenció és que un dels periodistes que participen al film es pregunta: Per què no es va divorciar la reina Sofia d’un rei que tenia tantes amants? La resposta és: per conservar el seu propi estatus. Que els Borbons són uns faldillers és cosa sabuda, però que no és una característica només dels Borbons, també. Ara bé, el cas de Carles d’Anglaterra és tota una altra cosa. I o jo soc una ingènua o em crec que aquesta cosa és amor.

En fi, d’aquí uns dies ja no hi pensarem més; el funeral s’haurà acabat, el nou rei començarà a donar indicis de quin serà el seu tarannà, i jo particularment deixaré de fixar-me en una família que ni em va ni em ve. Sic transit gloria mundi.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...