Si fa un mes m’haguessin dit que escriuria sobre la reina d’Anglaterra
m’hauria semblat la bestiesa més gran del món, i aquí estic, intentant elaborar
un article graciós al voltant d’un tema del qual tothom parla, sigui als
diaris, a les pantalles o als acudits que es reben per whatsapp.
Resulta que Isabel II, reina durant 70 anys, era tan estimada
pels seus súbdits com les reines bones dels contes infantils. A mi em sembla impossible
que es pugui estimar un rei o una reina, ja no diguem un President o
Presidenta, però estava ben equivocada. No li trauré mèrits a la seva tan lloada
imparcialitat com a Cap d’Estat, que es veu que ho ha fet molt bé, no com
altres de més a prop. Ara bé, tanta imparcialitat me la feia veure més empàtica
amb els gossos que amb les persones, i això no sé si és gaire bo.
La veritat és que tot el que sé de la seva vida, a part de
les aparicions a l’Hola! amb els seus “bolsitos” i els seus barrets, és el que
he vist a la sèrie The crown, que vaig devorar amb fruïció perquè estava tot molt
ben explicat, els actors eren formidables i no deixava de senyalar algun punt
crític sobre la seva fredor, per exemple, quan hi ha un esfondrament miner a
Gal·les i moren la tira d’obrers i ella es queda tan fresca (em sembla que
anava així, fa temps que la vaig veure).
No tinc res important a afegir a totes les informacions que s’han
donat tant sobre la seva vida com sobre els actes que han tingut lloc després
de la seva mort, però tinc alguna anècdota curiosa i algun comentari sobre el
seu fill que no vull deixar de fer.
L’anècdota és la següent: el 21 d’octubre de 1988 la reina
Isabel II d’Anglaterra va visitar Barcelona, per primera i única vegada,
acompanyada de la Reina Sofia. La van passejar per tot arreu, des del Palau de
la Generalitat fins al museu Picasso, i del Palau de Pedralbes fins a Montjuïc.
Allà, a l’Estadi, va poder veure com avançaven les obres olímpiques, va
conèixer el Cobi i va ser obsequiada, tant ella com la reina espanyola, amb uns
rams de flors oferts per unes voluntàries olímpiques vestides amb el xandall de
Barcelona ’92, i que per necessitats del guió, parlaven anglès. La meva filla
Anaís va ser l’encarregada d’oferir les flors a la reina Sofia, tal com es veu
a la foto, i la seva amiga Laia va ser l’encarregada d’oferir-les a Isabel II,
que a la foto es veu ja amb les flors a la mà parlant amb no sé qui. Observeu
la postura de mitja genuflexió de la nena. No sé si actualment li faria la
mateixa gràcia que li va fer aleshores que la triessin per a aquest paper.
Com que “a rey muerto,
rey puesto”, parlem de Carles III, aquest nou rei que no sé si té nom de
conyac o d’universitat, però que en tot cas em sona raríssim perquè em recorda
el nostre Carlos III, aquell que diuen que era il·lustrat i que governava “para el pueblo pero sin el pueblo” (que dit entre nosaltres, em sembla
una bona idea).
Doncs aquest nou Carles III, d’Anglaterra, em sembla un tio
fantàstic. Ja té una edat per posar-se a treballar, com han senyalat molts
acudits, però sembla que s’ho agafa amb responsabilitat. A mi, si ho fa bé o
malament, m’importa un rave, però li he de reconèixer que la situació no és
fàcil. Sembla que té idees pròpies, entre elles canviar alguns dels productes
"by appointment" que se servien
a la casa reial. Jo, si treuen Fortnum
& Mason, no compro més te d’aquesta marca i em passo al P&G!
Però bromes a part, sí que li aplaudeixo el fet de trobar-se
el dia de la seva coronació casat amb la persona que estima. I no ho dic per
riure, molt al contrari. La manera com ho ha aconseguit no ha estat exempta de
desgràcies i de dolor. El dolor que va
haver de suportar Diana de Gal·les per la infidelitat del seu marit; el dolor
que han hagut de suportar els fills amb la mort de la mare, la vida desgraciada
de Diana un cop ja feia vida a part, la seva tràgica mort, i un llarg etcètera
que no crec que es pugui tractar frívolament. Però al mateix temps, és evident
que des del primer moment que Carles i Camil·la es van conèixer hi va haver una
atracció mútua que va perdurar més enllà de les separacions forçades i els
matrimonis imposats. Si no hi haguessin hagut les exigències de la casa reial,
s’haurien casat quan haguessin volgut i ningú n’hauria dit res. La casa reial
britànica ja va separar Margarita del seu primer amor, l’oncle d’Isabel va
abdicar per amor perquè no li acceptaven el matrimoni amb una plebea
divorciada, i el paper que li han fet a la Meghan Markle, amb tocs racistes
inclosos, no diu gaire a favor d’aquesta família reial.
No obstant això, Carles va ser capaç de mantenir la flama,
adúltera, és cert, que el lligava a Camil·la i d’aconseguir al final l’aprovació
de la Reina a un matrimoni al qual, per cert, ella no va assistir. Són prop de
cinquanta (o quaranta, no ho sé) anys d’amor ininterromput, amb llargs períodes
de distanciament, amb converses telefòniques grotesques i obscenes (més obscens
són, però, els que les van difondre) durant els quals s’han anat superant
obstacles fins arribar a poder viure en pau amb la persona que estimes. Perquè
després diguin que l’amor romàntic està desprestigiat!
Precisament aquests dies ha coincidit la mort d’Isabel II amb
la presentació a HBO del documental Salvar al rey, sobre les malifetes
del nostre rei emèrit, dit “El campechano”. I una cosa que m’ha cridat l’atenció
és que un dels periodistes que participen al film es pregunta: Per què no es va
divorciar la reina Sofia d’un rei que tenia tantes amants? La resposta és: per
conservar el seu propi estatus. Que els Borbons són uns faldillers és cosa
sabuda, però que no és una característica només dels Borbons, també. Ara bé, el
cas de Carles d’Anglaterra és tota una altra cosa. I o jo soc una ingènua o em
crec que aquesta cosa és amor.
En fi, d’aquí uns dies ja no hi pensarem més; el funeral s’haurà
acabat, el nou rei començarà a donar indicis de quin serà el seu tarannà, i jo particularment
deixaré de fixar-me en una família que ni em va ni em ve. Sic transit gloria mundi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari