COMO DECÍAMOS AYER...

 

Ni han passat quatre anys ni vinc de la presó, com Fray Luis de León, però sí que tinc la sensació que encadeno un abans i un després d’un període; en aquest cas, de vacances. Unes vacances durant les quals no he deixat abandonat el meu públic que tant m’estima i tant em respecta i a qui jo respecto i adoro amb la mateixa passió (no vaig fumada!). Bromes a part, m’ha costat molt poc esforç i m’ho he passat bé penjant fotografies i una miqueta de text tots els diumenges de juliol i agost, sense pressions i sense necessitat de buscar temes d’interès general. Però ara que ja torno a la vida normal tinc alguns temes sobre els que he anat reflexionant aquest estiu, i el primer que voldria comentar és un tema moral: el dret a l’eutanàsia d’un delinqüent.

Per decidir si un delinqüent hi té dret cal plantejar-se primer quin concepte de justícia tenim. Si l’entenem com un mitjà de la societat per venjar-se d’un individu que n’ha fet una de grossa, intentarem posar-li un càstig en proporció a la seva malifeta i a més li farem la vida impossible mentre estigui a la presó. És el que veiem a les pel·lícules americanes (i també passa a d’altres països), que no per ser ficcions són menys reflexos de la realitat, on es mostren convictes que han perdut tots els drets com a éssers humans. No se’ls respecta ni la seva integritat física ni la seva dignitat, i es dona per suposat que això seguirà així fins a la fi dels temps.

Hi ha un altre concepte de justícia que a més d’apartar el delinqüent de la societat per evitar que repeteixi el delicte, intenta rehabilitar-lo mentre és a la presó, amb l’objectiu de tornar a la societat un ésser “bo”, per dir-ho d’una manera senzilla. Que això s’aconsegueixi o no és un altre tema. Avui només m’interessa el concepte que tenim del delinqüent com a persona.

El cas de l’anomenat “pistoler de Tarragona” ha generat una polèmica interessantíssima al voltant del seu dret a morir dignament. És un exvigilant de seguretat que va disparar contra tres excompanys en una oficina i posteriorment contra dos mossos quan l’intentaven detenir. Ell mateix va ser ferit de gravetat durant la detenció i ara, en cadira de rodes i amb dolors insuportables, demana que se li apliqui l’eutanàsia. Segons les comissions avaluadores, mèdiques i jurídiques, compleix tots els requisits que marca la llei per poder acollir-se a la mort digna. Però els representats dels afectats i el sindicat policial USPAC consideren que d’aquesta manera no paga el seu deute amb la societat i cal celebrar primer el judici, imposar-li una pena i després deixar que se li apliqui l’eutanàsia. És a dir, allargar-li el patiment uns quants mesos més en ares d’un “compromís” de la Justícia amb la societat.

Tots els pronunciaments judicials posteriors als recursos presentats per l’acusació han desestimat posposar l’eutanàsia amb l’argument que és un dret fonamental. La data ja ha estat fixada i no hi haurà més apel·lacions.

No obstant això, la polèmica continua, perquè l’advocat del delinqüent ha demanat que se’l deixi anar a un hospital ordinari per rebre la dosi letal envoltat dels seus familiars, en lloc de ser-li administrada a l’hospital penitenciari on es troba. La jutge s’hi ha oposat per dos motius: el risc de fuga (??) i la falta de penediment. El segon argument el puc acceptar; si no se n’ha penedit potser tampoc la “societat” ha de tenir cap tret humanitari envers ell, més enllà de reconèixer-li el seu dret a morir dignament. Però el risc de fuga fa riure: està tetraplègic, necessita una bona organització per muntar-li la fuga de l’hospital, és un argument poc creïble.

Finalment arriba el 23 d’agost i se li aplica l’eutanàsia, al mòdul penitenciari de l’hospital  on es troba i havent pogut acomiadar-se dels familiars. Però una nova informació torna a fer d’aquest cas un cas excepcional: el delinqüent ha donat els òrgans per a transplantaments i se li extreuen en el moment oportú per tal que es puguin aprofitar. Són òrgans sans d’una persona jove. No deuria ser tan asocial ni tan salvatge del moment que té un comportament cívic admirable davant la mort. I al mateix temps ens consta que no s’ha penedit d’una acció absolutament reprovable i amb conseqüències lamentables. A mi, si més no, aquest comportament em fa pensar i em porta a la conclusió que mostrar-se humanitari amb una persona “que no s’ho mereix” és més satisfactori que voler ser implacable en el càstig. Què s’hi guanya? Jo, com a membre de la societat, i la societat en general, ens hauríem quedat més satisfets si l’haguessin condemnat d’aquí uns mesos (o anys) i li haguessin aplicat l’eutanàsia després? Potser els que esperaven cobrar indemnitzacions, sí. I és aquí on em sembla que cal buscar la raó del perquè insistien els advocats de les víctimes en fer primer el judici i després l’aplicació del seu desig.

Aquest cas ha provocat molta polèmica i en continuarà provocant. Els advocats de les víctimes, sobretot els dels empleats excompanys del pistoler, volen revisar la Llei que regula el dret a morir dignament amb l’argument que es va aprovar precipitadament i que no contempla casos com els de delinqüents que demanin aquest dret i se’n puguin anar a l’altre barri “de rositas” sense complir amb la justícia. Déu n’hi do! Modificar una llei perquè s’ha donat un cas en què ha estat difícil decidir com s’aplica sempre m’ha semblat un disbarat. Per això hi ha els jutges, per decidir quin és el camí correcte. Són gent amb formació i experiència que tenen com a missió precisament la de dictar sentència, cosa bastant difícil des del meu punt de vista. Legislar “en calent” és un error. I en el cas del pistoler de Tarragona no crec que estigui justificat. Un advocat parlava a la tele de justícia restaurativa. Potser és aquest camí el que s’ha d’emprendre.

Queda ara un llarg (o no?)  camí per saber si alguns dels perjudicats tenen dret a una indemnització al no haver-hi hagut sentència penal. Però sembla que hi ha altres vies, que jo desconec, per intentar una compensació econòmica. En el cas del mosso d’esquadra ferit sembla que no hi haurà problema, perquè ho contempla el seu estatut laboral. En el cas dels vigilants de seguretat no està gens clar. Però aquest no hauria de ser un argument per negar a una persona un dret fonamental com el dret a morir dignament quan ho sol·liciti. He de dir que aquesta vegada puc aplaudir la decisió judicial i em sento una mica menys lluny del conjunt de magistrats que actuen dia a dia dins del nostre sistema judicial. Tant de bo n’aprenguessin d’altres i es pronunciessin amb la mateixa ponderació i encert.