PARÍS...

 

No sé si seré capaç, en aquest últim escrit abans d’agafar-me unes llargues vacances, d’expressar les emocions que envolten la meva escapada a París aquesta setmana passada. Era una escapada programada fa molt temps, que va haver de ser posposada per la pandèmia, però que ara agreixo no haver-la fet fa un any perquè els meus acompanyants tenen un any més, són més madurs, ja han viscut un curs a l’institut i la llarga espera els ha fet desitjar-ho amb més delit.

Escapada a París d’una àvia amb els seus nets preadolescents, no per anar a Eurodisney -Déu nos en guard!- sinó per anar a conèixer el París que vaig viure en la meva adolescència, en la meva edat madura i en la meva postmaduresa (per no dir vellesa). Cada etapa amb les seves anècdotes i les seves emocions, no sempre bones, perquè durant el franquisme hi anava a renovar-me el passaport que sabia que a Barcelona no em donarien. I cada vegada que posava els peus al Consolat pensava: aquesta vegada m’enxamparan. L’angoixa que passava fins que rebia el passaport i podia tornar és un dels sentiments que els he volgut transmetre. Com també les emocions de veure per primera vegada al natural la catedral de Notre Dame, la Victòria de Samotràcia o el Quartier Latin. Són els símbols que recordo de la meva primera estada a la ciutat i que no oblidaré mai.

Vull arrossegar els meus nets a París en solitud, sense cap altre familiar, per ensenyar-los i fer-los viure el meu París, però també el París del seu avi, mostrant-los els restaurants (Bofinger), les llibreries (La Documentation française), les botigues d’esports (Au vieux campeur) que jo em veia obligada a freqüentar, acompanyant-lo perquè pogués tornar a Barcelona amb tot allò que necessitava per a la vida professional o privada.

París és també la ciutat de l’amor, i no els vull estalviar les informacions sobre la meva vida sentimental, que en certa manera va començar allà als 17 anys. Hi he viscut èpoques turbulentes, com tota l’etapa del maig del 68, sola, en una chambre de bonne a la qual no podia portar petits amis; hi he celebrat el primer Cap d’Any que el seu avi va aconseguir tenir passaport (després de set anys de no poder sortir d’Espanya) i a partir d’aquell moment París va ser una destinació a la qual anàvem amb molta freqüència, aprofitant ponts de Nadal, de Constitucions, i de tot el que podíem. Fins que un dia se’m va acabar anar-hi acompanyada de l’avi, i no va ser fins que uns amics m’hi van convidar que vaig ser capaç de posar-hi de nou els peus. També va ser una experiència dolorosa perquè París ja formava part de la nostra vida, com ho era Barcelona o Menorca, i aquella solitud se’m feia difícil. Hi vaig tornar al cap d’un any i hi he tornat aquesta setmana.

Haig de dir que, un cop retornada a Barcelona, aquests dies em semblen una experiència rara. Ha estat una visita diferent, en què jo feia de cicerone i ells anaven seguint, escoltant les meves explicacions que espero que no trobessin pesades, però que no sé si els emocionaven gaire. Considero París com el bressol de la meva formació político-sentimental, i els volia transmetre aquesta idea. Els vaig preguntar: Voleu que us expliqui una història romàntica que vaig viure a París la primera vegada que hi vaig anar? Resposta: encongida d’espatlles i posat de dir, si a tu et ve de gust... En vista de l’interès, l’explicació va durar trenta segons i no crec que l’hagin guardat a la memòria. És evident que les històries romàntiques, encara que siguin les de l’àvia, no els interessen gens!

No mencionaré tots els llocs emblemàtics de París on vam anar perquè els vam veure  TOTS!!! Des del Luxembourg a la Tour Eiffel, de la Place des Vosges a la Place Vendôme (on van flipar amb la quantitat de botigues de luxe que hi havia!), des de Montmartre al Quartier Latin, i també al Louvre i al Museu d’Orsay! Vam gastar 43 bitllets de metro i vam fer una mitjana de 13 km diaris a peu.

Les visites anaven acompanyades d’explicacions de l’estil: què és un temple expiatori, què és una tomba del soldat desconegut (pregunta: només n’hi ha un de soldat?), què va ser la Comuna, qui eren els intel·lectuals que es reunien al cafè de Flore, com van créixer els barris dissenyats per Haussmann, qui era Rambuteau, en fi, una mica de tot.

Al museu del Louvre, igual que al d’Orsay, era impossible circular de tanta gent com hi havia, però vam aconseguir situar-nos davant de la Gioconda amb poc esforç, fer-nos foto amb la Venus de Milo (no se la mirava quasi ningú) i acostar-nos a la sala, per a mi la més emocionant, on hi ha el fris dels arquers del palau de Darios a Susa. Al museu d’Orsay vaig aconseguir que es fixessin en alguns quadres dels pintors més importants, que distingissin entre Seurat i Pissarro i que es quedessin amb l’anècdota que Monet va fer una rèplica del quadre de Manet Le déjeuner sur l’herbe en dos trossos, per poder-los vendre per separat i obtenir-ne més diners en un moment que sembla que passava privacions. Almenys recordaran aquests noms!

La visita no va estar exempta d’emocions negatives, com per exemple, quan tornàvem a casa a peu després de sopar a Le Procope (el restaurant més antic de París). Arribant a l’Hôtel de Ville ens vam trobar amb un bon merder de policia i carrers tallats i vam haver d’anar a donar una volta espectacular. Motiu? Un concert de la FNAC que havia merescut més desplegament que les reunions del G-7! Arribem a l’apartament rebentats i el codi de la porta no funciona. Vam estar més de tres quarts d’hora intentant mobilitzar l’agència (no contesten), el 112 (je vous passe la Police), la Police (contestador amb el mateix missatge tota l’estona), fins que després d’entrar el codi 25 vegades l’esperit sant va decidir obrir la porta. Jo ja em veia passant la nit al carrer com dos infants desvalguts acompanyats d’una vella sense sostre! Fent de clochards, un altre concepte que jo vaig aprendre a París i que desgraciadament els meus nets ja portaven après de Barcelona.

El capítol restaurants ha anat força bé, començant pel Chartier (on ja havíem estat amb la Maia quan tenia un any i mig), i acabant a Chez Omar, on després del cus-cus de rigor (feia fresca!) ens van obsequiar amb un plateau de gourmandises descomunal. Diguin el que diguin, a França s’hi menja bé.

Sensibilitzada com estava pel tema turisme massiu, vaig poder comprovar que a Barcelona no estem tan malament, o que a París estan tan malament com nosaltres. Cues a molts llocs que et fan desistir d’entrar-hi, topes amb tothom, i ha obres a tots els carrers, un soroll de cotxes infernal, etc. La Place du Tertre s’ha convertit en una esplanada plena de restaurants i els cavallets dels pintors ocupen un raconet al fons, quasi com si demanessin permís per existir. Ara bé, el que els meus nets van poder veure de seguida va ser la gran quantitat de parcs urbans que hi ha, l’extensió que tenen, com són d’agradables, i com aprofiten petits racons amb arbres i dos bancs per fer-ne un espai protegit per poder descansar-hi un moment. Placetes i “squares” amb una tanca, una porteta i uns bancs, i ja tenim un espai verd a disposició d’infants i adults. Una delícia!

El capítol compres ha estat més aviat decebedor. Ells no tenien cap interès en comprar res, jo tampoc, i quan he arribat a Barcelona m’he adonat que és la primera vegada que vaig a París i no compro cap llibre. Com és possible? És veritat que entrar en una llibreria amb els nens no té gaire sentit perquè els llibres en francès no els diuen res, i jo m’hi podria haver estat una bona estona mentre ells s’avorrien. Tampoc vaig comprar res als bouquinistes, tot i que vaig veure alguna cosa interessant tot passant. Ens va costar trobar una gorra del Paris-Saint Germain, però al final la vam aconseguir. I una capsa de macarons comprats a l’Odéon per tal que portessin alguna cosa als seus pares. Això van ser totes les compres. Insòlit!!!

Com a resum d’aquesta setmana a París podria dir que ha estat rara, perquè ni estic segura que hagin gaudit tot el que jo esperava ni estic segura que els hagi sabut transmetre les meves emocions relacionades amb les vivències que jo he tingut durant més de cinquanta anys en aquesta ciutat. I em sembla que un dels motius és els pocs referents que tenen de la cultura i la vida francesa. A la meva adolescència París era la llibertat i la cultura. Ara és el Paris-Saint Germain. A part de la torre Eiffel i la Gioconda, Notre Dame perquè es va cremar i el club de futbol, no saben res més, i sense referents no gaudeixes de res. Tots els referents els tenen en el món anglosaxó. Suposo que quan mirin les fotos que han fet i recordin les meves explicacions començaran a entendre una mica més que els seus avantpassats van viure unes altres experiències molt allunyades del món vertiginós tecnològic i cibernètic actual, que ens emocionava més una placeta o un carreró estret que un Ferrari dels que hem vist circular aquests dies. Almenys, quan ells siguin avis, podran dir: la nostra àvia ens va portar a un món desconegut i ja inexistent, allò sí que era vida!

Estic contenta d’haver aconseguit fer aquest viatge; ells també, m’han assegurat que s’ho han passat molt bé. No cal dir que s’emporta la palma l’ascens a la Torre Eiffel, perquè això sí que ho desitjaven de debò! Ara diuen que volen anar a Nova York, a veure si troben qui els hi porti. Jo crec que no em puc tornar a permetre uns dies tan intensos com aquests darrers. Necessitaria tenir uns anyets menys i això encara no s’ha inventat!

Tal com vaig dir la setmana passada, avui començo vacances del blog. Si tot va bé, ens veurem al setembre! BON ESTIU A TOTHOM!!!