OÙ SONT LES NEIGES D'ANTAN?

 

100 ANYS DE GEORGES BRASSENS

Divendres 22 d’octubre Georges Brassens hauria fet 100 anys, però la Camarde va decidir emportar-se’l just quan n’acabava de fer 60. Quina llàstima!

Brassens va ser durant molts anys el meu chansonnier de capçalera. Em sabia totes les seves cançons, col·leccionava tots els seus discs de 33 r.p.m., em comprava cassettes per escoltar al cotxe, i martiritzava els meus alumnes fent-los escoltar les seves cançons, des de les més simples als alumnes més jovenets fins a les més complexes als de batxillerat. No els agradaven gaire, la veritat; trobaven el ritme repetitiu, no entenien la ironia si jo no els ho feia veure, el vocabulari no era estàndard i la poesia els relliscava. Un èxit, vaja! Tot i així en un dels últims viatges amb alumnes que vaig fer els vaig portar a Sète, els vaig obligar a visitar l’espai Brassens, a pujar al cementiri i fer-se fotos al costat de la seva tomba –com havíem fet sempre a Cotlliure a la tomba de Machado-  i a veure un vídeo amb actuacions seves, ell i la seva guitarra, la seva pipa i el seu posat de bona persona.

La primera notícia que vaig tenir de Brassens va ser quan a 2n o 3r de batxillerat la senyo de francès ens va portar, a la nit, al cine Savoy a veure Porte des lilas (René Clair, 1957). Amb el meu francès tan precari la veritat és que no vaig entendre gaire el que passava (en aquell temps no s’estilaven els subtítols), però em va cridar l’atenció el personatge interpretat per Brassens, i em sembla que va ser aleshores que em va començar a interessar la seva música.

Poc temps després, a principis dels 60, Josep Maria Espinàs i alguns altres van adaptar al català algunes de les cançons més conegudes, com per exemple, la del paraigua. Al mig d’una tempesta el cantant ofereix el seu paraigua a una noia amb la qual hauria anat una mica més enllà si ella no hi hagués oposat un “barrage”. Aquesta follia no va ser possible, però no passa res, l’oblidarà. El to de les cançons amoroses de Brassens és variat, però mai dramàtic. L’amor és per gaudir-ne, no per patir. I sobrepassa tots els obstacles, naturalment també el de l’adulteri.  No són poques les cançons en què el cantant aprofita l’absència del marit per lliurar-se al joc amorós amb la dona, com per exemple a L’orage (un altre cop la pluja!). Al mig d’una nit de llamps i trons, la veïna truca a la seva porta, morta de por, perquè està sola: el seu marit és representant de parallamps i cada vegada que hi ha tempesta la deixa sola per fer el seu “dur métier”. No cal dir que ell la consola amorosament i queden que cada vegada que el marit hagi de sortir a vendre parallamps, ella el visitarà per tal que la consoli. Un bon tracte!

He après molt francès amb les cançons de Brassens, i he après molt de la seva filosofia. Un rebuig a tota autoritat, una llibertat total i en tots els sentits. En un article al diari he llegit que va dir una cosa com ara això: soc tan anarquista que sempre traspasso el carrer  pels passos de vianants per no tenir el més mínim contacte amb la policia. No era militant de res, però rebutjava l’autoritat, la gent benpensant, les convencions, la petulància, la imbecil·litat. “Quand on est con, on est con...” quan ets imbècil, ets imbècil, tinguis l’edat que tinguis, jove o vell.

Ha presentat a les seves cançons tota mena de personatges, molt sovint dones, de les quals en dona una visió amable i seductora, però no masclista. Algunes li han trencat el cor, l’han fet anar de corcoll, d’altres han estat admirades, com La femme d’Hector, o les que surten a la Balade des dames du temps jadis, poema de François Villon, on es pregunta où sont les neiges d’antan? mentre va citant noms de dames il·lustres de l’antiguitat. A vegades es permet algun comentari “políticament incorrecte” quan diu que per fer l’amor no cal que la noia hagi inventat la pólvora (es tracta d’una noia bonica amb cervell de mosquit, Une jolie fleur dans une peau de vache). I no oblida cantar les penes de les prostitutes, a qui els burgesos anomenen noies de vida alegre quan en realitat porten una vida molt dura (La Complainte des filles de joie). N’hi ha d‘una gran poesia, amb una melodia delicada, com À l’eau de la claire fontaine, en què una noia que es banya nua veu com el vent se li emporta la roba i ell l’ajuda a vestir-se amb pètals de rosa i fulles de pàmpol. En agraïment ella li dona una abraçada tan apassionada que es torna a quedar despullada.

Especialment divertides són les cançons en què pretén riure’s de les autoritats, com Le nombril des femmes d’agents. Un home honest i sense malícia porta anys desitjant veure el melic de la dona d’un policia. N’ha vist de dones d’enterramorts i d’altres professions, però no d’agents de policia. Quan arribant al final de la seva vida troba una dona que es presta a ensenyar-li el seu, cau damunt del seu abdomen víctima d’un atac de cor, i es queda sense veure-li el melic. Una altra, Le gorille, és una de les més conegudes, i que com moltes altres va estar prohibida a Espanya, on s’editaven discos  només amb les tolerades. En un zoo s’exhibeix un goril·la ben dotat genitalment, admirat per un grup de senyores que decideixen fugir corrents quan el goril·la s’escapa. La bèstia, en zel però que encara no ha conegut femella, decideix perdre la virginitat i ha de triar entre les dues úniques persones que no han fugit: una vella i un jutge. Brassens diu que el normal hauria estat triar la vella, però el goril·la prefereix el jutge, i així ho fa. Diu que mentre el goril·la el violava entre els arbustos el jutge cridava: Mama!, com el pres que aquell matí el jutge havia fet decapitar. Amb una broma com aquesta tenim un al·legat contra la pena de mort.

Una altra de molt coneguda, gràcies a la versió que en va fer Paco Ibáñez i que va popularitzar Loquillo, és La mauvaise réputation. És la història d’un home que va contracorrent, no li interessa el patriotisme ni la conducta submisa, ell va al seu aire. La gent maldiu d’ell, l’assenyalen amb el dit, el voldrien veure penjat, excepte els muts, els mancos, els cecs... naturalment!

Podria omplir pàgines i pàgines comentant les seves cançons, però no ho faré per no avorrir. És probable que no interessin gaire actualment, però van formar part de la meva vida durant molts anys, al costat, naturalment, d’altres com Jacques Brel, Léo Ferré, Jean Ferrat, Claude Nougaro, Charles Aznavour... i una infinitat més. Una de les últimes cançons de Brassens, Supplique pour être enterré à la plage de Sète, és una mena de testament en què dona instruccions del que s’ha de fer amb el seu cos lorsque mon âme et lui ne seront plus d’accord que sur un seul point: la rupture (quan cos i ànima només estiguin d’acord en una cosa : la ruptura). Amb to festiu parla dels avantatges d’estar enterrat prop del mar, on va conèixer el seu primer amor, una sirena, on el vent l’acariciarà i serà l’enveja dels que estan enterrats al Panteó, molt il·lustres però lluny del mar. Una manera poc convencional de parlar de la pròpia mort i d’acceptar-la.

Georges Brassens està enterrat a Sète, al  Cimetière le Py, tan marí com aquell que Paul Valéry va cantar al seu poema Le cimetière marin, amb vistes al mar, però a l’altre costat de la vila de Sète.

No sé si us agrada Brassens, si també va ocupar un lloc a les vostres vides, però en tot cas us recomano que us acosteu un dia a Sète, que visiteu la ciutat i l’Espace Georges Brassens, que passegeu pel port i pels seus carrers, que assaboriu els fruits de mer que us oferiran als restaurants dels molls i, si és possible, que ho feu durant l’època en què tenen lloc les Joutes, una mena de torneig marítim durant el qual desfilen pels canals vaixells decorats a la manera del segle XVII, una festa centenària en honor de Lluís XIV, fundador de la ciutat.

Aquí us deixo alguns links per si voleu escoltar les cançons d’aquest moyennageux que no es va separar mai de la seva pipa ni de la seva guitarra.

 

                                                        Balade de dames du temps jadis

Dans l'eau de la claire fontaine

                                                            La mauvaise réputation

Supplique pour être enterré à la plage de Sète