ESPERANÇA EN LA HUMANITAT?

 

Cada minut que passa és un pas més cap a l’abisme.

Aquesta afirmació pot semblar una mica apocalíptica, però crec que tenim elements suficients com per pensar que no estem anant cap a un món millor, sinó cap a un que, de moment, és extraordinàriament incert.

Jo no he estat mai una persona preocupada pel futur de la Humanitat o del Planeta a l’estil Greta Thunberg, ni m’he dedicat gaire temps a pensar en aquest futur més enllà del dia a dia i, en tot cas, del mes a mes. Tothom sap que soc pragmàtica, que aposto per solucions possibles i no per ideals inabastables, que no m’omplo el cap de fum ni dono mil voltes als problemes. El que passa és que per primera vegada a la vida m’he trobat, com tots els homes i dones que m’envolten, amb un fet inconcebible, i és que una amenaça incontrolable ens ha posat a tots dins del mateix sac.

Gairebé dos anys després que es tingués coneixement del SARs-CoV-2 veiem quina és la situació: per una banda, els països diguem-ne desenvolupats, amb governs diguem-ne democràtics, que porten un ritme acceptable de vacunació i un retorn a una diguem-ne normalitat mínimament acceptable. Entre aquests països, el nostre. Per altra banda, uns països en principi desenvolupats i democràtics amb uns governs que o bé neguen la importància de la pandèmia o bé són incapaços de  reaccionar correctament i en aquests moments tenen índexs de contagis i de morts altíssims, vacunació molt minoritària i poques perspectives d’arribar a una mínima normalitat, com per exemple Brasil. I en  tercer lloc, els països, democràtics o no, pobres, no desenvolupats, sense recursos per comprar les vacunes i sense esperança de poder-les obtenir en un termini satisfactori. Per tant, la pandèmia hi campa lliurement i per descomptat facilita que s’estengui per tot el món, ja que actualment la mobilitat no està restringida pràcticament enlloc.

Quina responsabilitat tenim els països diguem-ne democràtics i desenvolupats en la impossibilitat que els països africans, per dir-ne alguns, puguin administrar vacunes? En som els culpables? Són les lleis del capitalisme? Els laboratoris hi han invertit molt i ara no els podem dir que les regalin? Tan difícil seria alliberar o cedir patents?

Jo, com molta altra gent, he tingut molt temps per pensar aquests dos anys. I per pensar coses diferents d’abans perquè ens hem trobat amb un fet desconegut per culpa de la pandèmia. De sobte som conscients que TOTS som vulnerables, blancs i negres, pobres i rics, del nord i del sud. TOTS moren, TOTS pateixen, TOTS perden familiars i amics. Això ens iguala i ens fa dir coses tan estupendes com que a partir d’ara serem més solidaris, que organitzarem el món d’una altra manera, que tindrem en compte les necessitats dels més febles i bla, bla, bla. Només veient la manera com s’han gestionat alguns confinaments, menystenint el dret a la salut de la majoria en favor del dret a la llibertat de prendre’s una cervesa ja en tinc prou per veure que no anem bé.

Sí que tinc, en canvi, una sensació positiva i agradable derivada de la pandèmia i del confinament: és la presa de consciència, per part meva però també per part de molta gent, de la importància dels sentiments compartits, de la companyia, de les relacions, de les abraçades, dels petons... No és que abans no ho sabéssim, però no ho apreciàvem perquè no ho trobàvem a faltar. O bé ja ho teníem o bé teníem altres preocupacions: feina, lleure, descans... Al moment en què ens van començar a confinar, aïllats de tothom, sense poder acompanyar o acomiadar els malalts, sense altres vies de comunicació que el telèfon i les pantalles, va ser quan vam començar a fer bons propòsits per al futur, a dir que a partir d’ara estaríem més atents a les necessitats dels altres, que seríem empàtics amb els febles i no sé quantes coses més. S’havien de crear mesures contra la pobresa energètica, contra l’augment dels lloguers, contra l’abandonament dels vells a les residències, etc. Algunes coses s’han fet, no ho dubto, però encara en queden moltes per fer, i no tinc gaires esperances que es duguin a terme.

No tenir esperança en el futur de la Humanitat pot semblar una actitud cínica, d’acceptació de la situació i de coartada per no fer res. Ho accepto. Tot i que quan hi penso em surt aquesta visió, en el meu dia a dia soc extraordinàriament optimista, penso que demà estaré millor que avui, que en general ho estarà tothom, i que qui no es consola és perquè no vol. Ara bé, totes les reflexions negatives anteriors no les he fet per casualitat, me les ha suggerit un fet del que m’he assabentat a través d’un reportatge de la televisió i que m’ha deixat petrificada: si després de llegir el que explicaré encara penseu que anem bé, potser és que la que no va bé soc jo.

Ucraïna: una empresa de “fabricació” de nens per encàrrec a través de mares de lloguer. Es diu Biotex, i la podeu buscar a internet amb el nom de biotex.com. El reportatge partia del desastre que va suposar el confinament perquè uns 70 nens i nenes que havien nascut i estaven a punt de ser lliurats als seus pares es van haver de quedar al bressol, en una mena de magatzem de criatures, per impossibilitat de recollir-los. Estaven com en una mena de llims; les mares biològiques no els volien perquè no eren seus, elles ja havien complert amb la seva feina, ja els havien “venut”. L’empresa tenia overbooking de material i, evidentment, no tenien cap interès en atendre’ls com a persones, només eren un producte.

A partir d’aquesta situació esfereïdora, el reportatge continua donant informació sobre aquest negoci, perfectament legal a Ucraïna però no reconegut en alguns països europeus. Neixen uns 500 nens a l’any però esperen arribar a multiplicar per mil aquesta quantitat d’aquí a deu anys. Si la mercaderia surt avariada, és a dir, si el nen o nena surt amb alguna malaltia o malformació, els pares el tornen, no se’n fan càrrec. Viatgen a Ucraïna a recollir el paquet des de tot el món, sobre tot Europa i América.

Una part del reportatge es dedica a les mares de lloguer. Per un embaràs cobren el sou de cinc anys, la qual cosa els permet començar un negoci, fer projectes, tapar forats, pagar deutes... Ara bé, si l’embaràs no va bé i hi ha avortament, l’empresa no es fa càrrec dels problemes i les noies s’han d’espavilar com poden. En algun cas ni tan sols es fa càrrec del raspat corresponent i la deixen abandonada a la seva sort i havent-se de pagar la intervenció quirúrgica.

Tenen un índex baix de defuncions, 1 mort a l’any, que tapen com poden i cobreixen amb compensacions econòmiques. Totes les mares de lloguer han estat mares abans, de fills sans, que no han abandonat, però es presten a cedir els seus ventres per diners.

En cap moment del reportatge el responsable de l’empresa qüestiona la moralitat d’aquest fet, ho considera una activitat com una altra i no cal dir que la tecnologia que fan servir és de primera. Si no ho vaig entendre malament, fins i tot es pot triar el sexe del nadó.

Paral·lelament, com que en general són les dones les que tenen dificultats per concebre un fill, l’empresa disposa d’un catàleg de dones donants d’òvuls per tal de triar quina ens agradaria que fos la mare del nostre encàrrec. Els catàlegs són com els “books” de les artistes, els que envien als càstings. N’hi ha al menys de dos tipus, classe A, amb estudis superiors, i classe B, sense estudis. Les més tirades cobren 1200€, però n’hi ha que cobren fins a 15000$. Al llarg de la seva vida poden donar-ne entre 4 i 8 vegades.

Les fotografies de les noies donants són com si posessin per a la premsa, les mateixes postures, les mateixes actituds. En general són guapetes, aspecte agradable, joves... I moltes de les futures clientes que hi van sobrepassen els quaranta. Els homes també, però això no és obstacle perquè siguin els que subministren l’esperma amb què fecundaran els òvuls comprats. Al menys algun tret biològic dels pares l’heretarà el fill o filla.

Per acabar, i això crec que és el que realment ens acosta a l’abisme, reprodueixo la frase del responsable de l’empresa: “esperem que d’aquí uns anys la tecnologia ens permeti engendrar nens sense mare”.

Algú encara dubta que no anem bé?