CONTRACULTURA I DROGUES

 

Aquests dies s’ha votat al Congrés dels Diputats si s’admetia una proposta de Más País defensada per Íñigo Errejón que no ha tingut l’acceptació del PSOE. Era una proposició per legalitzar el consum de cànnabis per a usos no terapèutics. Sé que la legalització de les drogues és un tema delicat, que no es pot abordar alegrement com si l’endemà de la legalització haguessin de desaparèixer les màfies, el tràfic, les sobredosis i la resta d’estralls que causa el consum d’estupefaents de manera descontrolada. Però és un tema que sempre m’ha interessat, tot i que he de reconèixer que en sé ben poc.

Pensant en la proposta d’Errejón he recordat quan molts anys enrere vaig llegir un article d’Emma Bonino (Comissària Europea de Salut i Protecció al Consumidor) al diari El País. Es deia “La extraña sensatez de los zares antidroga” (12 de març de 1998). Recordava perfectament el títol perquè el vaig fer servir per discutir amb els alumnes, a l’assignatura d’Ètica, sobre el tema de les drogues. I també el vaig fer servir per a un exercici de writing de l’Institut Nord-americà en què havia de presentar un text argumentatiu. Han passat 23 anys però el text de Bonino encara és vàlid, perquè continuem exactament igual: la prohibició engendra uns beneficis extraordinaris dels traficants sense que els productors d’opi o de coca se’n vegin beneficiats; l’adulteració per obtenir més guanys és un problema greu de salut pública; la violència creada per rivalitats o simplement per obtenir els diners per comprar-la continua existint actualment. És veritat, però, que a l’any 98 l‘heroïna era la droga més perillosa i que avui en dia ha disminuït molt el seu consum, sigui per la por de la SIDA, sigui pels desastres que causava, o sigui per l’aparició d’altres drogues de disseny més assequibles i més fàcils d’aconseguir.

Emma Bonino proposava despenalitzar el cànnabis i els seus derivats, facilitar heroïna controladament als heroïnòmans, i amb més ingenuïtat que encert, creia que les campanyes públiques podien convèncer els drogoaddictes de consumir menys droga de la mateixa manera que passa amb les campanyes antitabac. Al mateix temps denunciava la connivència entre governants i traficants, units per interessos econòmics inconfessables.

Com deia, han passat molts anys i les drogues que es consumeixen actualment sembla que també han evolucionat. Però el problema continua existint i els intents internacionals d’aconseguir que els grans productors com Afganistan o Colòmbia canviessin els seus cultius per altres de més saludables però molt menys rendibles ha estat un fracàs.

Acabo aquí el meu raonament sobre el tema perquè ni tinc informació ni tinc coneixements sanitaris com per donar consells. Em sembla, simplement, que estudiar el tema de la legalització amb una mentalitat oberta, tenint en compte els aspectes sanitaris, econòmics i socials, seria un pas endavant. S’ha comparat molt la prohibició del cànnabis amb la “Llei Seca” que va imperar als Estats Units als anys 30 i que va resultar un fracàs, ja que el tràfic il·legal d’alcohol va causar més mort i violència que si s’haguessin begut un barril de whisky tots els ciutadans.

He posat la paraula Contracultura al títol d’aquest escrit i l’he lligat amb la paraula drogues. Explicaré per què.

No totes les visions que es tenen de les drogues són negatives. Hi va haver un moment, quan moltes de les actuals no existien o no s’hi tenia accés fàcilment, en què l’opi, els al·lucinògens, els psicotròpics es consideraven necessaris per obrir les portes de la percepció, per entrar en un món que d’altra manera no  coneixeríem, ens el perdríem... I ho defensaven intel·lectuals, escriptors, poetes, artistes... És el cas d’Allan Poe, d’Aldous Huxley, de Jack Kerouac i de molts altres. Una de les drogues que va causar més estralls pels efectes retardats que tenia va ser l’LSD, que un professor universitari, Timothy Leary, va posar de moda invitant els seus alumnes a provar-la. Al començament s’obtenia legalment i els seus efectes eren lloats sobre tot en el món de la cultura. La paraula psicodèlic als anys setanta era pronunciada cada dia vint vegades, com a definició d’un món de percepcions màgiques acompanyades d’una música que no parava mai i et transportava a un nivell superior de coneixement.

Hi ha dues pel·lícules de l’any 69 sobre el tema de les dogues molt significatives. More, de Barbet Shroeder, i Les chemins de Katmandou, d’André Cayatte. Per als que no ens drogàvem aquelles pel·lícules eren terribles, perquè veies com es podia caure en el pou de la droga buscant el plaer, cosa per altra banda perfectament lícita. Tant en l’una com en l’altra es respirava la filosofia hippy consistent en rebutjar tot el que la societat conservadora i convencional t’oferia i crear una societat alternativa. En el cas del nostre país, tenint en compte que estàvem en plena dictadura, teníem un munt de coses a rebutjar, començant per les lleis repressores, les prohibicions de tota mena, el paper de la ideologia catòlica, la falta de llibertat sexual, etc. Per això va néixer un moviment contracultural influït pel moviment hippy y pel maig del 68 -però sobre tot per la voluntat de lluitar contra l’opressió cultural del franquisme- que va tenir una gran acceptació a Barcelona i que va donar lloc a la creació de revistes, moviments culturals, grups musicals, festivals, obres de teatre, una gran quantitat d’iniciatives que van durar fins que es van anar dissolvent quan l’adveniment de la democràcia les va fer menys atractives, o menys necessàries.

Totes aquestes experiències les trobareu reunides i molt ben explicades a l’exposició que hi ha al Palau Robert: Underground i Contracultura a la Catalunya dels 70 (fins al 6 de març). Comissariada per Pepe Ribas, fundador d’Ajoblanco, presenta infinitat de documents, fotografies, revistes i explicacions que si tens una edat com la meva et transporten a la teva joventut i et fan sentir emocions antigues. Jo no m’he sentit mai “contracultural”, i explicaré per què: jo estava per la revolució, la classe obrera i tal i qual; el marxisme no ens deixava flirtejar amb aquells moviments salvatges, però hi teníem molts punts de contacte, freqüentàvem alguns dels mateixos llocs (Jazz Colón, Les Enfants Terribles, Concerts, Zeleste...) però amb una actitud “dintre d’un ordre”, un ordre subversiu però dins de l’ortodòxia marxista. En un dels plafons de l’exposició es llegeix: “Una part de la joventut contestatària, farta de la repressió autoritària franquista, del dogmatisme de les organitzacions clandestines de les esquerres, va emprendre una ruptura vital saltant-se l’aparell repressiu.” Exactament.

Pepe Ribas va ser l’ànima de la revista Ajoblanco en les seves tres etapes. Crec que en el text que vaig penjar per sant Jordi del 2020 ja parlava de l’ocurrència que van tenir els de la revista de substituir la rosa de rigor per una carxofa, i passejar-se per la Rambla exhibint aquell fruit. “Ajoblanco va potenciar la revolució contracultural antiautoritària i el renaixement del moviment llibertari” diu un altre plafó.

Vaig conèixer Pepe Ribas per casualitat, el 31 de desembre de 1973, a Eivissa. Vam celebrar la nit de Cap d’Any al mateix restaurant, on hi havia també Toni Puig, un altre fundador de la revista, en Quim Molins i la Marga, el Ramon i la Blanca, el Marçal i jo, i no sé si hi havia més gent. Crec que en Quim Molins era el que ens coneixia a tots, i vam seure junts. Recordo que vam riure molt i al sortir ens vam endur una ampolla de Veuve Clicquot i ens la vam beure ben feliços, tot i que jo estava ja de cinc mesos. En aquell moment la revista encara no existia però em sembla recordar que les converses anaven de temes culturals i similars.

Dins dels diferents apartats de l’exposició n’hi ha un dedicat a l’heroïna, encara que no és l’únic que parla del paper de les drogues en el món de la contracultura. “La música és el vehicle i la marihuana l’herba sagrada”. Els porros, aparentment, eren innocus. Però quan el desencís va començar a ser evident i la possibilitat d’un món alternatiu va quedar en no res, l’heroïna va fer acte de presència i les conseqüències van ser terribles.  “A finals de 1977 l’heroïna ja era aquí amb tot l’imaginari que l’acompanyava. No era una substància més; uns hi van veure una droga contrarevolucionària que representava el nihilisme. D’altres, fins i tot considerant-la uns substància extrema i transgressora, o potser per això, la van utilitzar com un bàlsam per mitigar l’angoixa per les múltiples decepcions, entre les quals la impossibilitat de crear una alternativa real”.

Fos com fos, el moviment underground va posar sobra la taula una sèrie de temes que ara ens semblen evidents, però que en aquell moment partien de la constatació que no estàvem, ni molt menys, en el millor dels mons possibles: l’ecologia, el feminisme, l’antipsiaquitria, l’amor lliure, el naturisme, l’homosexualitat, l’objecció de consciència, etc.

La democràcia va acabar amb la contracultura. Quina afirmació tan trista! Però és així. A partir del moment en què la mort del dictador va permetre una mica d’obertura i finalment van tenir lloc les eleccions democràtiques, el món contracultural es va anar fragmentant i una dècada després en quedava ben poca cosa.

Recomano ferventment l’exposició a tota la gent d’una edat semblant a la meva perquè reviuran uns moments plens de projectes i d’idealisme, de ruptura amb una cotilla ideològica i cultural, moments dels quals vam participar també nosaltres. I també la recomano a la gent més jove perquè s’adonin de què era viure sota el franquisme, amb absència total de democràcia, i del valor que van tenir els joves contraculturals dels anys 70.