Salta al contingut principal

AQUESTA NO ÉS LA MEVA CIUTAT

 

Ja fa una setmana que s’han acabat les Festes de la Mercè i el balanç que en faig no pot ser més trist. I no pels actes que ha organitzat l’ICUB, que han estat concorreguts i exitosos, sinó per tot el que ha tingut lloc al seu entorn, començant per les xiulades i acabant pels botellons.

Ja fa anys que a Barcelona estem acostumats als aldarulls, a les protestes de tota mena, al incompliment de les normes de convivència, al la crema de contenidors i al vandalisme. Tot barrejat, perquè així és com s’han anat produint els fets al llarg d’aquests últims anys.

Protestes n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent, és el mínim que podem exigir quan no estem d’acord amb la manera com es fan les coses. Al menys que ens deixin protestar. Però hi ha moltes maneres de protestar, i n’hi ha una que no m’agrada gens: és la protesta violenta emparada en la idea que el nostre punt de vista és legítim i com que no ens donen la raó ataquem amb violència allò que identifiquem amb l’autoritat o amb l’enemic.

Recordo tres moments violents a Barcelona els últims anys. El desallotjament de Can Vies, el desallotjament de la Plaça Catalunya quan el 15 M i la repressió contra els votants de l’1 d’octubre. N’hi ha més, però aquets són bastant emblemàtics. Com els dos primers se n’han donat en d’altres ciutats, espanyoles i europees. Com el de l’1 d’octubre, no. Aquelles imatges van donar la volta al món i van servir de coartada per respondre amb violència, a partir d’aquell dia,  a qualsevol actuació de les autoritats, espanyoles, catalanes o municipals. Només cal recordar la violència amb què es va respondre a l’empresonament del raper Pablo Hasél. Que trist!

Els abusos de la policia, que s’han donat i es donaran, han servit per justificar una llei del Talió particular, per legitimar la resposta violenta davant de qualsevol injustícia o, simplement, de qualsevol contrarietat. I encara que a molta gent no li agradi sentir-ho, diré que si les autoritats que ens governen haguessin condemnat des del primer moment la crema de contenidors, els talls de carreteres, les ocupacions d’estacions i aeroports, ara no estaríem lamentant els fets que s’han donat a Barcelona aquests últims dies. Si el Govern desautoritza o no dona suport a la seva pròpia policia, com poden esperar que la gent la respecti?

Vagi per endavant que no estic condemnant el moviment independentista, que s’ha caracteritzat sempre pel seu tarannà pacífic, sinó els que se n’han aprofitat basant-se en el sentiment d’humiliació que causa veure els teus sentiments menystinguts, perquè al cap i a la fi, l’independentisme és un estat d’ànim,  una il·lusió, una esperança, no una actitud racional i ponderada.

La degradació del concepte ordre, autoritat, convivència és tan gran que fins i tot una Vicerectora de la Politècnica va ser capaç d’escriure un twit l’11 de setembre que deia una cosa així com “ganes de contenidors cremats, d’aeroports col·lapsats...”. Però el Rector no la va destituir... li va acceptar la renúncia! El rebuig a aquest twit va ser tan gran que no va tenir més remei que presentar la dimissió. Aquestes són les nostres autoritats universitàries. Per descomptat que això només és un exemple, no generalitzo ni molt menys, però no deixa de ser significatiu.

Tornant a les Festes de la Mercè, amb el meu net intentem anar al Toc d’Inici a la plaça Sant Jaume, amb entrada prèviament adquirida per internet, aforament limitat i tal i qual. Poc abans de sortir de casa m’assabento que la plaça estarà blindada i no es podrà travessar. El primer que se m’acut és que és una mesura sanitària, per  tal que no es facin aglomeracions. Em diu la meva filla: mira el twitter, en va ple. Ho faig, i començo a veure missatges carregats d’odi contra l’alcaldessa. No era una mesura sanitària, segons ells, era per evitar xiulades a la Colau en concret. Va ser aleshores quan me’n vaig adonar que jo no estava al cas del que es porta. Jo, com una ingènua, pensant que era una bona mesura i resulta que estava ben enganyada. Però en fi, fos per un motiu o per un altre, els protestataires hi van anar igualment, van xiular tot el que van voler, van desplegar pancartes anti tot, van repartir fulls informatius i quan se’n van cansar se’n van anar. Tampoc no va ser un gran drama.

Molt diferent han estat les concentracions nocturnes fora de control, a la plaça Espanya, al Bogatell i...  És difícil, a la meva edat, entendre que hi hagi, per part dels joves, aquesta necessitat de transgredir, però no ho censuro. Entenc que porten mesos reprimits, sense possibilitat de socialitzar, d’esbravar-se, de beure i fins i tot de beure més del compte. Fins aquí es pot acceptar que es convoquin botellons fora dels espais que l’Ajuntament havia habilitat per als concerts nocturns. Però el que no és en absolut acceptable és la deriva que prenen aquestes concentracions quan se n’apodera un grup nombrós, encara que minoritari, de vàndals desbocats, als quals ni res ni ningú –ni tan sols la policia- pot controlar. Vidres trencats, cotxes cremats, comerços saquejats, agressions sexuals, ferits amb arma blanca, apallissats, destrucció de mobiliari urbà... Això és la llibertat? Segons el testimoni d’algunes persones presents, molts dels més violents eren menors o gent molt jove, al voltant dels 20 anys. D’on ha sortit aquesta gent? Qui són les seves famílies? En tenen? I si en tenen, com els han educat?

Mentrestant, però, altres joves estaven ballant animadament uns quants metres més enllà, aliens al que s’estava coent al seu costat. I la policia sense poder evitar tot aquest desastre. És veritat que es van fer detencions, però cap d’elles privarà als detinguts de tornar-hi l’endemà de ser posats en llibertat. Al dia següent de la plaça Espanya la gresca es va traslladar a la platja del Bogatell. Sembla que les destrosses no van ser tan nombroses, però vaig sentir a la ràdio les declaracions del responsable del restaurant L’Escamarlà: van entrar unes cinquanta persones i ho van destrossar tot, a cops de pal, ampolles, neveres, taules, tot perdut. No entenc com no plorava. A continuació l’emissora connecta en directe amb la roda de premsa de l’Ajuntament, valorant les festes i els aldarulls. El tinent d’alcalde de seguretat manifesta que no n’hi ha per tant, que això del Bogatell entra dins de la normalitat en una Festa Major. Em quedo estupefacta! Vol dir que a partir d’ara ja ens hi hem d’anar acostumant?

Durant la setmana posterior als aldarulls la premsa n’ha anat plena i s’ha intentat analitzar les causes d’aquesta violència. Deixarem a part els grups de delinqüents organitzats que sembla que són els responsables dels robatoris i del pillatge a botigues, restaurants i altres establiments. Però les agressions a joves indefensos, a persones que els increpaven, a la policia, no van ser obra d’uns marginats; van ser obra de gent, i no pas poca, que portava un odi visceral a dintre que havia de fer sortir d’alguna manera. I tot això es produeix en un “caldo de cultiu” adient format per 40.000 joves, molts d’ells adolescents, que han sortit de casa se suposa que amb el permís dels pares, disposats a passar una nit boja. Alcohol, drogues, el gas del riure (una novetat!), etc.

L’alcaldessa de Barcelona va dir que s’havia traspassat una línia vermella. Efectivament. De cap manera Barcelona es pot permetre aparèixer a la premsa mundial com la ciutat dels aldarulls, de la permissivitat, de la falta de control. Els barcelonins estem fins al capdamunt de moltes iniciatives d’aquest Ajuntament que no compartim. No penso fer-ne la llista perquè ara el que em mou és lluitar perquè la convivència a la meva ciutat es pugui recuperar, perquè no es degradi encara més, i en aquest sentit crec que no hi ha altra manera que exigir als responsables de l’ordre, municipals i autonòmics, que es posin les piles i tracin un pla comú de seguretat. Que es deixin les diferències ideològiques aparcades i es posin a treballar pel bé comú. Si no ho fan així, la degradació de Barcelona serà tan irreversible que ni les rates hi voldran venir.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...