Passa al contingut principal

AQUESTA NO ÉS LA MEVA CIUTAT

 

Ja fa una setmana que s’han acabat les Festes de la Mercè i el balanç que en faig no pot ser més trist. I no pels actes que ha organitzat l’ICUB, que han estat concorreguts i exitosos, sinó per tot el que ha tingut lloc al seu entorn, començant per les xiulades i acabant pels botellons.

Ja fa anys que a Barcelona estem acostumats als aldarulls, a les protestes de tota mena, al incompliment de les normes de convivència, al la crema de contenidors i al vandalisme. Tot barrejat, perquè així és com s’han anat produint els fets al llarg d’aquests últims anys.

Protestes n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent, és el mínim que podem exigir quan no estem d’acord amb la manera com es fan les coses. Al menys que ens deixin protestar. Però hi ha moltes maneres de protestar, i n’hi ha una que no m’agrada gens: és la protesta violenta emparada en la idea que el nostre punt de vista és legítim i com que no ens donen la raó ataquem amb violència allò que identifiquem amb l’autoritat o amb l’enemic.

Recordo tres moments violents a Barcelona els últims anys. El desallotjament de Can Vies, el desallotjament de la Plaça Catalunya quan el 15 M i la repressió contra els votants de l’1 d’octubre. N’hi ha més, però aquets són bastant emblemàtics. Com els dos primers se n’han donat en d’altres ciutats, espanyoles i europees. Com el de l’1 d’octubre, no. Aquelles imatges van donar la volta al món i van servir de coartada per respondre amb violència, a partir d’aquell dia,  a qualsevol actuació de les autoritats, espanyoles, catalanes o municipals. Només cal recordar la violència amb què es va respondre a l’empresonament del raper Pablo Hasél. Que trist!

Els abusos de la policia, que s’han donat i es donaran, han servit per justificar una llei del Talió particular, per legitimar la resposta violenta davant de qualsevol injustícia o, simplement, de qualsevol contrarietat. I encara que a molta gent no li agradi sentir-ho, diré que si les autoritats que ens governen haguessin condemnat des del primer moment la crema de contenidors, els talls de carreteres, les ocupacions d’estacions i aeroports, ara no estaríem lamentant els fets que s’han donat a Barcelona aquests últims dies. Si el Govern desautoritza o no dona suport a la seva pròpia policia, com poden esperar que la gent la respecti?

Vagi per endavant que no estic condemnant el moviment independentista, que s’ha caracteritzat sempre pel seu tarannà pacífic, sinó els que se n’han aprofitat basant-se en el sentiment d’humiliació que causa veure els teus sentiments menystinguts, perquè al cap i a la fi, l’independentisme és un estat d’ànim,  una il·lusió, una esperança, no una actitud racional i ponderada.

La degradació del concepte ordre, autoritat, convivència és tan gran que fins i tot una Vicerectora de la Politècnica va ser capaç d’escriure un twit l’11 de setembre que deia una cosa així com “ganes de contenidors cremats, d’aeroports col·lapsats...”. Però el Rector no la va destituir... li va acceptar la renúncia! El rebuig a aquest twit va ser tan gran que no va tenir més remei que presentar la dimissió. Aquestes són les nostres autoritats universitàries. Per descomptat que això només és un exemple, no generalitzo ni molt menys, però no deixa de ser significatiu.

Tornant a les Festes de la Mercè, amb el meu net intentem anar al Toc d’Inici a la plaça Sant Jaume, amb entrada prèviament adquirida per internet, aforament limitat i tal i qual. Poc abans de sortir de casa m’assabento que la plaça estarà blindada i no es podrà travessar. El primer que se m’acut és que és una mesura sanitària, per  tal que no es facin aglomeracions. Em diu la meva filla: mira el twitter, en va ple. Ho faig, i començo a veure missatges carregats d’odi contra l’alcaldessa. No era una mesura sanitària, segons ells, era per evitar xiulades a la Colau en concret. Va ser aleshores quan me’n vaig adonar que jo no estava al cas del que es porta. Jo, com una ingènua, pensant que era una bona mesura i resulta que estava ben enganyada. Però en fi, fos per un motiu o per un altre, els protestataires hi van anar igualment, van xiular tot el que van voler, van desplegar pancartes anti tot, van repartir fulls informatius i quan se’n van cansar se’n van anar. Tampoc no va ser un gran drama.

Molt diferent han estat les concentracions nocturnes fora de control, a la plaça Espanya, al Bogatell i...  És difícil, a la meva edat, entendre que hi hagi, per part dels joves, aquesta necessitat de transgredir, però no ho censuro. Entenc que porten mesos reprimits, sense possibilitat de socialitzar, d’esbravar-se, de beure i fins i tot de beure més del compte. Fins aquí es pot acceptar que es convoquin botellons fora dels espais que l’Ajuntament havia habilitat per als concerts nocturns. Però el que no és en absolut acceptable és la deriva que prenen aquestes concentracions quan se n’apodera un grup nombrós, encara que minoritari, de vàndals desbocats, als quals ni res ni ningú –ni tan sols la policia- pot controlar. Vidres trencats, cotxes cremats, comerços saquejats, agressions sexuals, ferits amb arma blanca, apallissats, destrucció de mobiliari urbà... Això és la llibertat? Segons el testimoni d’algunes persones presents, molts dels més violents eren menors o gent molt jove, al voltant dels 20 anys. D’on ha sortit aquesta gent? Qui són les seves famílies? En tenen? I si en tenen, com els han educat?

Mentrestant, però, altres joves estaven ballant animadament uns quants metres més enllà, aliens al que s’estava coent al seu costat. I la policia sense poder evitar tot aquest desastre. És veritat que es van fer detencions, però cap d’elles privarà als detinguts de tornar-hi l’endemà de ser posats en llibertat. Al dia següent de la plaça Espanya la gresca es va traslladar a la platja del Bogatell. Sembla que les destrosses no van ser tan nombroses, però vaig sentir a la ràdio les declaracions del responsable del restaurant L’Escamarlà: van entrar unes cinquanta persones i ho van destrossar tot, a cops de pal, ampolles, neveres, taules, tot perdut. No entenc com no plorava. A continuació l’emissora connecta en directe amb la roda de premsa de l’Ajuntament, valorant les festes i els aldarulls. El tinent d’alcalde de seguretat manifesta que no n’hi ha per tant, que això del Bogatell entra dins de la normalitat en una Festa Major. Em quedo estupefacta! Vol dir que a partir d’ara ja ens hi hem d’anar acostumant?

Durant la setmana posterior als aldarulls la premsa n’ha anat plena i s’ha intentat analitzar les causes d’aquesta violència. Deixarem a part els grups de delinqüents organitzats que sembla que són els responsables dels robatoris i del pillatge a botigues, restaurants i altres establiments. Però les agressions a joves indefensos, a persones que els increpaven, a la policia, no van ser obra d’uns marginats; van ser obra de gent, i no pas poca, que portava un odi visceral a dintre que havia de fer sortir d’alguna manera. I tot això es produeix en un “caldo de cultiu” adient format per 40.000 joves, molts d’ells adolescents, que han sortit de casa se suposa que amb el permís dels pares, disposats a passar una nit boja. Alcohol, drogues, el gas del riure (una novetat!), etc.

L’alcaldessa de Barcelona va dir que s’havia traspassat una línia vermella. Efectivament. De cap manera Barcelona es pot permetre aparèixer a la premsa mundial com la ciutat dels aldarulls, de la permissivitat, de la falta de control. Els barcelonins estem fins al capdamunt de moltes iniciatives d’aquest Ajuntament que no compartim. No penso fer-ne la llista perquè ara el que em mou és lluitar perquè la convivència a la meva ciutat es pugui recuperar, perquè no es degradi encara més, i en aquest sentit crec que no hi ha altra manera que exigir als responsables de l’ordre, municipals i autonòmics, que es posin les piles i tracin un pla comú de seguretat. Que es deixin les diferències ideològiques aparcades i es posin a treballar pel bé comú. Si no ho fan així, la degradació de Barcelona serà tan irreversible que ni les rates hi voldran venir.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...