EL JOC DEL CALAMAR

  

Ja sé que no és gaire original escriure sobre la sèrie de Netflix que ha fet més furor en la història de les sèries. Des de fa un parell de mesos en van plens els diaris i les converses entre amics giren al voltant dels que l’hem vist, dels que no l’han vist encara i dels que ja han anunciat que no pensen veure-la.

Jo m’he incorporat al món de les sèries relativament tard, tot i que puc afirmar que he recuperat el temps perdut. La primera que recordo com a fenomen va ser Dallas, sobre tot perquè va ser la primera que TV3 va incorporar a la seva programació, i sentir el JR dir-li a la seva dona: Sue Ellen, ets un pendó, quan estàvem acostumats a sentir els insults només en castellà, tenia la seva gràcia.

Posteriorment, i ja a l’era d’internet, Perdidos va suposar també un fenomen de masses, sobre tot per l’extravagància de la situació que plantejava. Més endavant va ser Mad men, Los Soprano, i moltes altres. Però des que Netflix ha irromput en el món de la producció serialista s’han desbordat totes les estadístiques. Ja va suposar un èxit inesperat Gambito de Dama, però aquella va tenir la virtut d’influir positivament sobre l’audiència, de tal manera que l’afició al joc dels escacs va ser tan espectacular que els clubs, les associacions, els productors de taulers i no sé quanta gent més van veure multiplicar-se els seus afiliats o els seus ingressos de manera extraordinària. Una bona influència. Que consti que la sèrie em va agradar molt tot i que no sé jugar als escacs, però la personalitat de la protagonista era fascinant.

En canvi, ara, el que està passant amb El Juego del calamar està molt lluny de ser un fenomen positiu. Les primeres noticies que en vaig tenir van ser que era una sèrie molt violenta que miraven els nens. (També van dir a la seva època que Bola de drac era desaconsellada per als infants, però no en sé de cap que n’estigui traumatitzat). Al començament les crítiques que sentia em van fer pensar que no m’interessaria, però de mica en mica, com més es feia bullir l’olla, més em semblava que m’hi havia de ficar i decidir pel meu compte si valia la pena veure-la o no.

El cine coreà m’interessa des de fa temps. N’he vist bastant, vaig fer un treball per a un curs de Narrativa audiovisual sobre Hong Sang-soo; soc fan de Bong Joon-ho (Memories of murder, Parásitos); crec que la sudcoreana és una societat complexa, turmentada, plena de contradiccions, i això la fa molt literària (o cinematogràfica). Per això quan vaig començar a llegir que si El juego del calamar era una metàfora del capitalisme, que si presentava la misèria de la condició humana, etc., vaig pensar que seria interessant jutjar-la després d’haver-la vist. I així ho vaig fer.

Haig de dir, però, que així com les sèries en general m’atrapen i les miro en tan poc temps com puc, El juego del calamar me l’he hagut de dosificar. Tanta violència, tanta sang, tanta competència entre els jugadors era superior a les meves forces. La primera part del primer capítol em va semblar molt propera al tipus de plantejament de Parásitos: una família en dificultats econòmiques, un fill malparit que extorsiona a sa mare i no es cuida de la filla, un món de jugadors perdedors... fins que apareix un personatge misteriós que els proposa un joc on podran guanyar milions de wons, la divisa del país. Només han de participar en un joc. Si guanyen, els seus deutes podran ser saldats, els seus negocis remuntar i la seva vida trobar el camí de la felicitat.

No explicaré res més perquè ja n’han anat plens els diaris, ressaltant, per exemple, que la majoria dels jocs són jocs infantils, i que el primer dels quals és Un, dos, tres, pica paret. El jugador que sigui pescat en moviment queda eliminat. En aquest cas, literalment, tirotejat. A mesura que són eliminats els jugadors es va omplint la gran marmita on estan dipositats els feixos de bitllets. I la sang t’esquitxa fins a la butaca.

Dit això, sembla que la sèrie més aviat ha de repugnar, ja que si estàs bé del cap acostumes a rebutjar la violència. Però aquí entra la part simbòlica de la sèrie. No te l’has de prendre al peu de la lletra com tampoc t’hi prens les pel·lícules de Tarantino. Es tracta, efectivament, d’una metàfora de la societat coreana, immersa en una contradicció entre la brutal competitivitat del desenvolupament capitalista i la pèrdua de les essències tradicionals.

A La Vanguardia del diumenge, 24 d’octubre, hi ha un article de Lluís Uría a l’apartat d’Internacional (poca conya!) sobre el que hi ha darrere el calamar. Presenta la sèrie com un reflex dels greus problemes socials de Corea del Sud, on “molts ciutadans, endeutats fins al barret, acaben en l’alcohol o el suïcidi”. Participar en els jocs proposats a la sèrie no és ni més ni menys que un suïcidi involuntari, al qual l’espectador assisteix fascinat per la simplicitat dels jocs i la tragèdia dels resultats.

Al llarg de 9 capítols anem veient com els 456 jugadors que participen al concurs van sent eliminats, cadascun amb la seva pròpia manera d’entendre el joc: net o brut. Veiem les complicitats que es teixeixen (en realitat només un pot guanyar, de manera que ajudar algú altre és anar contra tu mateix) malgrat la competitivitat. Els equips que es formen quan se’ls demana que facin grups de deu (joc d’estirar la corda), les parelles que s’enfronten l’un a l’altre en el joc de les bales, la brutalitat del joc dels esglaons de vidre ens mostren diferents actituds –egoistes o generoses- que són les que es donen diàriament a la competitiva vida quotidiana de Corea del Sud. No crec que sigui fer spoiler apuntar un tret significatiu: qui organitza el joc i els qui hi participen com a voyeurs no parlen coreà, parlen anglès.

Fins aquí la part simbòlica o metafòrica. La part narrativa és bastant simple. Al costat del joc sanguinari dels participants hi ha la intriga d’un policia infiltrat que vol descobrir què li ha passat al seu germà. Hi ha, per tant, dos fils argumentals paral·lels. La intriga de l’infiltrat és bastant fluixeta i no dona gaire joc. I com ja apuntava algun comentari periodístic, al final hi ha sorpresa, a l’estil 10 negritos.

Mònica Planas, al diari Ara, publicava la seva crònica televisiva sobre aquesta sèrie amb el títol de Raons per les quals no cal veure el calamar (9/10/2021). Us recomano que la busqueu per internet, així com la de Lluís Uría a La Vanguardia (24/10/2021). La primera des d’un punt de vista cinematogràfic, el segon des d’un punt de vista polític i social, són dos bons complements per acostar-se a aquesta sèrie que ha trencat esquemes i que va pel camí de ser la més vista de la plataforma.

Un altre aspecte, que només tractaré de passada però que em sembla molt rellevant, és la difusió d’aquest producte entre nens i adolescents. Sembla que ha estat així, que als patis de les escoles es juga al joc del calamar, que la canalla s’empassa escenes de violència extrema i gratuïta (n’hi ha alguna de justificada?), i que en alguns casos, no sé si molts o pocs, no tenen els adults al costat per orientar-los sobre allò que estan veient. No tinc gaires, per no dir gens, coneixements de psicologia infantil i no sé fins a quin punt un nen o una nena és vulnerable davant d’un argument com el d’aquesta sèrie. Els jocs que es plantegen no són violents, és la competició a mort que els fa inadequats per a segons quines edats. A no ser que els nens i adolescents que la miren siguin tan desperts i espavilats que sàpiguen apreciar que allò que veuen només és ficció, que a les seves vides quotidianes els problemes i les preocupacions són unes altres i que quan se’n vagin a dormir somiïn amb els angelets.