Gràcies a la pandèmia he après un munt de conceptes psicològics que abans només em sonaven però que mai m’havia aturat a estudiar: depressió, angoixa, ansietat, por... Després dels primers mesos de confinament en què apareixien als diaris els estralls que les mesures decretades causaven en la població, vaig començar a interessar-me pels efectes d’aquestes afeccions, una mica per saber si el malestar que jo sentia es podia considerar degut a elles, i en tot cas, per estar informada i veure com es podien combatre.
Una de les que vaig veure més escampada va ser la por. Veia por al meu voltant, terror fins i tot, gent de la meva edat que no sortien ni per anar a comprar i es feien dur el menjar a domicili, moltes vegades incitats pels fills, que encara tenien més por que ells. Jo no vaig caure mai en el pànic, i tothom sap que he estat prudent però decidida a utilitzar les mesures més liberals si es presentava l’ocasió, com anar al cinema, al teatre, al gimnàs, viatjar o sortir amb amics. Fins al dia d’avui no he tingut cap ensurt, i espero que continuï així. Però sí que vull ressaltar un aspecte de la por que no coneixia i que m’ha semblat interessant: resulta que la por és una defensa natural de les espècies per tal d’allunyar-les del perill i assegurar-ne la perpetuació. Si no tinguéssim por ens ficaríem en embolics de resultat incert, de manera que podríem acabar fàcilment eliminats per altres éssers més forts, fets miques daltabaix d’un barranc, ofegats dins d’un pou o atropellats per un tramvia. Per això des de petits s’ensenya als nens i nenes a tenir por del perill: del mar, del foc, dels cotxes, de l’home del sac...
Tot i així, alguna cosa no acaba de funcionar perquè l’ànima humana demana emocions fortes, i així com hi ha persones que si veuen un film de terror somien desastres tota la nit, n’hi ha d’altres que s’apunten permanentment a sessions contínues de pel·lis de por, es miren totes les sèries terrorífiques i se’n va a dormir tan amples.
De terror n’hi ha de moltes menes, algun de molt poc elaborat i molt destraler, com algunes pel·lícules de sèrie B, però hi ha un terror intel·lectual, literari, basat en el desconegut que és el que en aquest moment em ve al cap per explicar la sensació que m’envolta. És aquesta por del demà, del desconegut, que cada dia canvia i que mai millora, quan mires les estadístiques de contagis a la premsa i veus que cada vegada hi ha més nous contagis a prop teu. Primer van ser els joves que per St. Joan i altres festes van escampar el virus entre uns determinats grups. Malgrat que ja fa un mes i mig d’aquells brots, i que per tant hi ha molta més gent vacunada, els ingressos a les UCI no decauen, o al menys no decauen tan ràpidament com caldria suposar. A mi m’ha tocat de prop (família), a Mercadal hi havia uns índexs altíssims, conec nous casos entre els amics, i tot això se m’apareix com una novel·la de terror a l’estil de Lovecraft.
No sé si coneixeu A les muntanyes de la follia (Editorial Base), d’H. P. Lovecraft. És un llibre fascinant que et fa endinsar cap al desconegut de la mà d’uns científics que volen resoldre el misteri d’uns fòssils trobats a l’Antàrtida. Tot i que la por et va tenallant al llarg de la lectura, la necessitat d’aclarir el misteri és tan potent que vas llegint i llegint fins que l’autor decideix que l’horror del resultat és tan gran que és indescriptible. Mentrestant, has aguantat la respiració com l’estem aguantant ara nosaltres per la por d’aquesta nova soca Delta del virus que ens té a tots amenaçats.
He rebuscat a les pàgines del llibre En las montañas de la locura i he trobat aquests fragments que il·lustren aquest sentiment de por del desconegut, i que crec que es poden aplicar a la sensació que jo tinc ara mateix davant l’evolució de la pandèmia. Lovecraft no acaba mai d’explicar què ha vist, sinó les emocions experimentades a causa d’allò que està veient. Són fragments de l’edició de Seix Barral, en castellà, de 1980.
Ojalá hubiéramos retrocedido antes de ver lo que vimos. (p 156)
Comprendimos en toda su profundidad lo que es el terror cósmico. (p.158)
Aquella odiosa bruma pálida avanzaba retorciéndose. (p. 159)
La encrespada bruma había vuelto a adensarse y avanzaba cada vez con mayor rapidez. (p-161)
Aquella cosa que nos perseguía. (p. 164)
Las palabras que llegan al lector nunca podrán sugerir el espanto de aquella visión. (p. 165)
Danforth se negó a decirme qué espanto final le hizo gritar con tanta demencia. (p. 173)
Es absolutamente necesario para la paz del género humano no perturbar algunos de los rincones sombríos y muertos de la tierra y de sus profundidades no exploradas; de no hacerse así, dormidas anormalidades volverán a la vida y blasfemas pesadillas supervivientes se sacudirán y saltarán retorciéndose de sus negras cuevas a nuevas y mayores conquistas. (p. 174)
Aquesta recomanació és la que ens hauríem d’aplicar els humans si no volem pertorbar la naturalesa i trobar-nos amb nous virus i altres amenaces que no sabem d’on han sortit.
Potser exagero una mica, però en algun moment m’ha semblat que aquesta pandèmia, en aquesta última modalitat desfermada, s’assembla a les plagues d’Egipte; concretament, a aquella plaga en què un aire mortífer entrava a les cases i matava tots els primogènits. L’àngel exterminador passava de llarg de les cases dels jueus i fulminava els altres, culpables d’alguna cosa, sense que hi poguessin fer res. Miro al meu voltant i comparo l’estat d’ànim de la gent amb el de fa un any, quan tot i no estar vacunats, érem més feliços i fèiem plans per al futur. Ara no fas plans ni per a la setmana que ve, ja no et fies d’estar vacunat ni de reunir-te amb vacunats, perquè la soca Delta és molt entremaliada i no pensa donar-nos ni treva ni descans. M’agradaria ser capaç de fer-ne un relat a l’estil de Lovecraft, ser capaç de transmetre al lector la inquietud, la por, la incertesa davant d’una realitat que no comprenem ni dominem, que no sabem quan acabarà (perquè potser no acabarà), i fer-ho a la seva manera, mai amb descripcions realistes sinó amb insinuacions, amb suggeriments, amb metàfores, sempre deixant a la imaginació del lector un horror més gran encara que el que descriu. No hi ha res més potent que la imaginació, potser per això la realitat que vindrà em sembla tan terrorífica, perquè en aquests moments crec que, pel que fa a la imaginació de l’horror, li dono vint voltes a Lovecraft. Una altra cosa és que ho sàpiga explicar, per això li suggereixo que aixequi el cap, miri una mica al seu voltant, i si no es torna a morir de l’ensurt, agafi paper i ploma i s’hi posi. Material en trobarà a bastament.
 |
| Extracció de la pedra de la follia (Hyeronimus Bosch) |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari