MORIR D'ÈXIT NO HA ESTAT MAI UNA OPCIÓ...

 

No crec que hi hagi cap persona al món occidental que no es plantegi l’èxit com a objectiu de la seva vida. No es tracta de l’èxit de sortir a la premsa o a la tele, es tracta de l’èxit consistent en què allò que et proposes ho puguis aconseguir, sigui la noia més guapa del barri o el noi més interessant de la colla, treballar d’allò que t’agrada i que t’ho reconeguin; participar en projectes col·lectius amb resultats satisfactoris, ser elegit per a un càrrec, o tantes altres opcions. És un èxit que, a priori, podem controlar si tenim el cap ben posat. Un èxit que no et pugi al cervell i no vegis la manera d’aturar tots els inconvenients que pot comportar. L’èxit mediàtic potser és el més difícil de controlar (en tenim exemples a bastament, com ara Maradona), perquè l’ego té el seu poder, però l’èxit de projectes col·lectius hauria de tenir uns mecanismes de control que impedissin morir-ne, és a dir, portar-lo més enllà dels límits sostenibles i gestionables.

No sé si Barcelona ha mort d’èxit o està a l’UCI. Hi ha els apocalíptics que diuen que som el fracàs total del projecte de Barcelona ’92 i els que s’esforcen per trobar indicis de recuperació per tornar al glamour d’aquells anys daurats en què érem un model per a tot el món, des de tots els àmbits, econòmic, cultural i polític (el oasis catalán...).

Ara Barcelona no és un model de res, i menys encara amb les absurdes mesures d’urbanisme tàctic que s’han inventat per enlletgir la ciutat, però jo no defalleixo i espero que de mica en mica es recuperi el to i tornem a sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat. La designació de Barcelona com a capital mundial de l’Arquitectura el 2026 és un primer pas que probablement comportarà actuacions d’acord amb el bon gust, que ja ens està fent falta. Al mateix temps seria una bona ocasió per reorientar el turisme, del qual soc fervent partidària, però amb mesura, no desenfrenat i destructor com va ser abans de la pandèmia i com pot continuar sent si no hi posem remei.

El gran èxit que van significar els Jocs del 92 no va ser obra exclusivament dels polítics, sinó, i en gran mesura, dels milers de catalans entusiasmats amb un projecte integrador que ens posava al mapa i ens acostava al cel. En aquell moment va integrar també altres comunitats autònomes i jo particularment, com a voluntària olímpica, vaig allotjar a casa dues voluntàries castellanes, una de Segovia i una altra de León. Podríem fer el mateix actualment? No analitzaré el declivi de Barcelona perquè és llarguíssim i jo només pretenc exposar el meu estat d’ànim davant d’aquest tema.

Un altre projecte important de característiques diferents però igualment exitós és el de Bilbao Ria 2000 (1992). Recordo quan el Marçal hi treballava i anava a Bilbao cada dos per tres. La recuperació i transformació dels municipis industrials degradats de l’àrea metropolitana de Bilbao va significar un gran canvi per a la ciutat i la diferència estètica i de benestar entre el Bilbao que jo coneixia dels anys 70 i l’actual és espectacular. Cultura, gastronomia, habitatge, mobilitat, tot ha millorat. Però l’èxit no els ha passat factura, i d’alguna manera han sabut mantenir la qualitat de la ciutat sense que l’augment de visitants els hagi portat la degradació que ha portat a Barcelona.

Tercer exemple d’èxit, i que és allà on vull anar a parar: Menorca. No es pot dir que Menorca hagi tingut un projecte clar de desenvolupament turístic, ni tan sols econòmic o de qualsevol altra mena. El que sí que ha tingut, impulsat sempre per governs d’esquerra, és un conjunt de diferents projectes que, aquests sí, han estat exitosos. Són el camí de cavalls i la Reserva de la Biosfera. Dues fites que posen Menorca al mapa dels llocs amb atractiu turístic respectuós, sostenible, oposat al turisme destructiu de llocs com Magaluf (on cada any hi ha suïcidis accidentals fent balconning) o Eivissa, on durant una època es consumien més drogues en festes esbojarrades que aigua mineral a les cases. Menorca s’ha lliurat d’això, en bona part perquè els seus governants, durant anys, van saber resistir a la pressió urbanística i immobiliària i es van negar a fer del totxo la seva principal font de desenvolupament.

Menorca ha tingut activitats econòmiques que s’han perdut (bijuteria) o s’han reduït (calçat); d’altres, com la ramaderia, està al límit de la seva resistència, i aquest sí que és un problema, des del meu punt de vista. No és només pels llocs de treball que es perdran si la indústria de la llet i el formatge ha de plegar, és també perquè el paisatge menorquí, a diferencia de les altres illes balears, compta amb centenars de vaques que pasturen, a la vista de tothom, i que en fan una illa singular. No es pot imaginar l’illa de Menorca sense els seus camps amb les seves vaques, les seves indicacions a les carreteres secundàries amb el cartell “venda de formatge”, les seves petites explotacions on t’expliquen com el fan i t’inviten a degustar-lo (S’Albaida, Lluriach, S'Arangí...). És absolutament indispensable que l’activitat agrícola i ramadera de Menorca es pugui mantenir per tal que l’illa no perdi la seva personalitat. Una manera de salvar els “llocs” (les nostres “masies”) és la compatibilitat amb l’allotjament turístic, però això no salvarà la indústria làctia, és només un pal·liatiu. Actualment hi ha una bona quantitat d’agroturismes de qualitat, algun Relais&Château i tot, però no és la solució.

Menorca està morint d’èxit sense haver-ho buscat. Ja ho vaig ressaltar un altre dia per queixar-me de la degradació del turisme i sobre tot de la massificació. Ja l’any passat, quan no es podia viatjar a destins més llunyans, Menorca va ser una opció per a milers de peninsulars que ho equiparaven al Carib (!¡). Però aquest any l’afluència s’ha disparat i ja és insostenible, de tal manera que el Consell Insular es plantegen posar el tema a l’orde del dia d’un proper Consell de Govern. A veure si troben una solució. I l’hauran de trobar, perquè un dels problemes que s’està generant, i que no veiem a simple vista, és la necessitat de produir energia suficient per atendre les necessitats d’una població que a l’estiu es multiplica per 2,5 (2018, actualment vuit vegades la seva capacitat, segons Miquel Camps), i ara com ara, la que no pot arribar des de Mallorca a través del cable subterrani que travessa el Canal, s’ha de produir a les instal·lacions de Maó... cremant gas-oil i/o fuel. Això és lògic en una illa RESERVA DE LA BIOSFERA???

Menorca no pot absorbir la quantitat de demanda que ha generat, i no perquè jo pugui estar més còmodament instal·lada a la platja dels meus somnis  sense que m’emprenyi ningú, sinó perquè la degradació és imparable si no s’hi posa aturador, i això serà la manera de morir d’èxit; d’èxit, però morir. Es contemplen diferents maneres de frenar l’allau de turistes, cap de les quals sé ben bé com es poden dur a terme, però sonen bé. Una, limitar els passatges en vaixell i avió (s’han duplicat els vols en jet privat, o sigui que fàcil no ho serà); l’altra, reconvertir les places turístiques: per cada una que s’autoritzi de turisme sostenible se n’eliminen dues de turisme obsolet. I no m’ho invento jo, és una proposta de Miquel Camps, responsable de política territorial del GOB (Grup Ornitològic Balear) i persona de reconeguda solvència.

Les places que s’estan creant (perquè ja és un fet) de turisme sostenible i de qualitat seran ocupades (o així ho esperem) per persones respectuoses amb l’illa i amb les seves característiques, que com ja apuntava fa uns dies, vol dir gent que gaudeixi de la natura, de les platges, però també de la gastronomia, de la cultura i dels altres plaers que l’illa ofereix. Així que ara m’agradaria tornar al fet cultural per excel·lència d’aquest estiu, la inauguració de la galeria Hauser & Wirth. Ja sé que em repeteixo, però des de l’últim dia que en vaig parlar fins avui aquesta galeria ha estat objecte de múltiples articles als diaris, a les xarxes, entre els amics, etc. Ara ja en puc parlar amb coneixement de causa, i he de dir que em va semblar una experiència interessantíssima. Els que parlen d’elitisme s’equivoquen completament: un dimarts qualsevol, catamarà de les 20:00 h, ocupat del tot per gent tan normal com jo, menorquins, catalans, peninsulars, algun francès... gent que coneixia Menorca des de fa segles, gent que hi arribava per primera vegada, tots atrets per l’encant de l’Illa del Rei, de la Galeria, del Projecte artístic compartit Amb l’Escola d’Art de Menorca, de Mark Bradford, del Restaurant (aquest sí, elitista i ple de pijerío) o de tot alhora. Si realment aquesta galeria té l’impacte mundial que s’ha volgut destacar des de totes les posicions favorables, atraurà un tipus de gent que és la que Menorca necessita. Evidentment, fiar-ho tot a l’èxit de la Hauser & Wirth per regenerar el turisme a Menorca és una bestiesa, però com que del que es tracta és de sumar i no de restar, és un primer pas de gegant en aquest sentit.

La Hauser & Wirth mereixeria que un dia parlés només d’aquesta galeria, explicant el projecte de Mark Bradford, la manera com s’ha implicat amb l’illa i, potser, l’impacte que ha tingut si a finals d’estiu se’n fa un balanç. No ho descarto, si no tinc un altre tema millor potser hi torno. De  moment, un gran aplaudiment per aquest tipus d’iniciativa i una espelmeta a Santa Rita, patrona dels impossibles, perquè la pressió turística de baixa qualitat desaparegui. Amén.

Escultura de Louise Bourgeois
Aquí teniu un enllaç amb un article de vilaweb que ho explica estupendament

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-simptoma-hauser-wirth-i-la-malaltia-de-la-gentrificacio-de-menorca/#live.mrf.io/statics/www.vilaweb.cat/index/customCards/paywall.html