MIRANT PER LA FINESTRA... A L'INFINIT

 

El temps no és infinit, sinó que es troba ocupat per un nombre finit d’accions possibles en l’univers, i totes aquestes accions i fets tenen lloc un nombre indefinit de cops de forma repetida. Això és el que diu la Viquipèdia quan busques “Etern retorn”, el nom que Nietzsche va donar a la seva concepció filosòfica del temps.  Alhora, Marx formulava la coneguda teoria, expressada en “El 18 Brumari de Lluís Napoleó”, que la Història té lloc la primera vegada com a tragèdia i la segona, com a farsa, comparant el cop que Napoleó Bonaparte va donar el 18 Brumari (1799) per fer-se amb el poder amb el que el seu nebot va donar el 1851 amb la mateixa finalitat.

L’any passat ja vaig escriure al voltant d’aquest tema perquè els nostres nets repetien les accions que havien fet els nostres fills uns quants anys abans. Era l’etern retorn, les mateixes històries es repetien. Doncs ara, aquest any, es torna a repetir la mateixa història que em va tenir atrapada uns dies a casa, sense poder anar al mar. L’any passat va ser un refredat majúscul (no va arribar a tragèdia) amb risc de covid que va acabar en res. Durant aquells dies vaig aprofitar per veure totes les temporades de “The Durrells”, i vaig ser d’allò més feliç (és un dir...). Aquest any, en canvi, com que la història toca repetir-se en forma de farsa, el destí m’ha jugat una mala passada i ha decidit castigar-me sense anar a la platja... per culpa d’una lesió al peu que me l’ha deixat com una botifarra. D’una rascada important que em vaig fer al turmell a Binimel·là se n’ha derivat una infecció fantàstica, amb inflamació, colors diversos al voltant i una visita a Urgències i dues a la unitat de cures... Total, que m’he sentit com el James Stewart amb la pota sobre d’un tamboret i m’he situat a la finestra en la postura de la model de Hopper, per veure passar la vida. No sé si la història s’ha repetit com a farsa, però puc assegurar que és bastant grotesc espiar darrere la finestra d’un poblet de Menorca per culpa d’un mal pas.

Haig de dir que des de la meva finestra la vida és bastant avorrida perquè la part del poble que veig és molt tranquil·la i no hi passa gaire gent. Aleshores he canviat de posició, m’he instal·lat al pati i m’he posat a llegir. Entre lectura i lectura he intercalat algun capítol de la sèrie “The good fight”, que va d’advocats afroamericans antiTrump i que segur que tenia més gràcia veure-la quan  Trump era al poder. Quant als llibres, m’he endinsat en dos llibres biogràfics, bastant diferents però molt interessants.

El primer, Ivo & Jorge (Patrick Rotman, 2021), és la història paral·lela d’Ivo Livi (conegut com Yves Montand) y la de Jorge Semprún (conegut entre altres noms per Federico Sánchez, als anys del PCE). D’orígens absolutament oposats (classe obrera italiana / aristocràcia espanyola) les seves trajectòries van evolucionar de manera diferent fins a trobar-se i coincidir en un punt a partir del qual es van fer amics i van col·laborar en diferents projectes cinematogràfics, de la mà de Costa-Gavras i Alain Resnais. És probable que aquesta lectura m’hagi interessat especialment perquè una part dels temes que toca (l’evolució del comunisme cap a l’antiestalinisme i la democràcia) els vaig viure de prop. Mentre Semprún lluitava amb la Resistència a França i era arrestat i enviat a Buchenwald,  Montand només es preocupava de triomfar en el camp del music hall.  Més endavant, quan va ser conscient del que havia estat el nazisme i l’ocupació, del seu nul compromís, veient com havia estat de dura la vida de Semprún, va entrar en una crisi ideològica que el va portar a voler ser un abanderat de la defensa de la llibertat i ho va demostrar interpretant papers de personatges compromesos (Lambrakis, a Z; Diego, a La guerre est finie; Gérard, a L’Aveu).

Semprún també tenia coses de les quals penedir-se, com no haver estat crític amb els processos de Praga de 1952, per això després va col·laborar en el guió de la pel·lícula de Costa-Gavras,  L’Aveu (1968), quan ja la seva renúncia al comunisme havia quedat clara. El seu últim pas per la política va ser en el Ministeri de Cultura, amb Felipe González de President; després, es va dedicar a la literatura (Le grand voyage, L’écriture ou la vie...).

Jo no vaig viure ni de prop ni de lluny l’estalinisme, no vaig saber què havia passat al XXè Congrés del PCUS fins molts anys després, ni sabia de la invasió d’Hongria, però recordo perfectament el 20 d’agost de 1968, quan les tropes del Pacte de Varsòvia van envair Txecoslovàquia, perquè estava escoltant la ràdio, a Viella, on el Marçal feia la mili. Vaig sortir a trobar-me amb ell i el vaig informar del desastre, que a la caserna encara no sabien, i recordo perfectament el nostre estupor, perquè no sabíem si havíem d’estar a favor dels comunistes russos o dels comunistes txecs que havien iniciat la revolució de vellut. Ara fa riure aquest dubte, però en aquell moment no feia cap gràcia. Era una contradicció, com tantes altres s’han donat en l’àmbit dels països que han fet revolucions que han acabat tan malament com la cubana o la xinesa.

Després de llegir el llibre em vaig posar a veure L’Aveu (La Confesión), que adapta la novel·la d’Artur London on explica la persecució de què va ser objecte per part del partit comunista txec, al dictat de Moscou, de l’empresonament, la tortura i finalment l’acceptació d’uns delictes que no havia comès. Torno a dir que amb els ulls d’avui allò sembla impossible; els “dolents” són tan dolents que gairebé sembla una paròdia, però no, és real. 11 sentències de mort, executades, i tres cadenes perpètues, que al cap de poc van ser anul·lades i els condemnats rehabilitats, entre ells Artur London.

Malgrat el contingut polític del llibre, la redacció és molt fluïda, l’amistat entre Semprún i Montand és un aspecte clau de la novel·la, així com la relació amb el seu entorn, i sobre tot, la manera com s’explica la seva evolució cap al compromís amb la llibertat. Potser no cal haver estat comunista a la teva joventut per apreciar la trajectòria de Semprún i Montand.

L’altre llibre que m’ha entretingut mentre mantenia el peu sobre un coixí dalt d’un tamboret, tot i ser una biografia, no té res a veure amb l’anterior. Tampoc és un llibre nou, va ser publicat el 1993 i es diu “Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos. Un viaje en la mente de Philip K. Dick”, d’Emmanuel Carrère (Anagrama). Soc fan d’Emmanuel Carrère, no de Philip K. Dick, del qual només he llegit ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? Però el personatge és fascinant, començant perquè estava com una regadora. Segons la ressenya del llibre era fabulador, visionari, profeta, farsant, il·luminat, paranoic...  Carrère ja em va seduir amb la biografia novel·lada de Limonov, el poeta dissident rus, perdulari, proxeneta, mafiós... Ara em sedueix amb la biografia de Philip K. Dick, autor d’una ciència ficció plena de surrealisme i d’inventiva, però que tota la vida va voler ser un “escriptor seriós”, apreciat com Kerouac o Hemingway. Algunes de les pel·lícules més famoses de ciència ficció es basen en obres o idees de Dick, com per exemple la que he citat, a partir de la qual es va fer el guió de Blade runner, una de les joies d’aquest gènere.

El llibre de Carrère alterna l’exposició de fets biogràfics amb paràfrasis i comentaris de les seves novel·les. La primera que li va suposar un èxit important, The man in the high castle (L’home del castell alt, 1962) és una ucronia en què s’explica que les potències de l’Eix van guanyar la Segona Guerra mundial i es van repartir el món entre alemanys i japonesos. A partir d’aquí comença a narrar una ficció dins de la ficció general, de manera que els personatges no saben què és la realitat i què és la mentida. La dificultat de discernir entre veritat i ficció és present en moltes altres obres de Dick, i Carrère les va analitzant mentre desgrana l’evolució de l’autor, immers en un món de drogues, estimulants, calmants, visites als psicoanalistes –que evidentment no li van solucionar els seus problemes- i altres fets singulars que fan que aquesta biografia sigui tan atractiva.

Llegir llibres de ciència ficció no m’ha semblat mai una activitat interessant; en canvi, moltes pel·lícules que utilitzen la ciència ficció com a metàfora filosòfico-política les tinc entre les millors de la història del cinema, com La invasión de los ladrones de cuerpos (Don Siegel, 1956) o Blade runner (Ridley Scott, 1982). Algú recorda el personatge interpretat per José Maria Prada a La caza (Carlos Saura, 1966)? Llegia novel·les de Marcians sense parar, per escapar a la realitat sòrdida del franquisme. Probablement lleguir Yo estoy vivo... no em farà agafar les novel·les de Philip K. Dick, però m’haurà agradat conèixer la història d’un escriptor que com molts altres ha hagut de passar per una vida plena d’alteracions de la personalitat per donar uns fruits que han arribat al públic amb èxit. Bé, alguns potser han conegut l’èxit després de morts (John Kennedy Toole, La conxorxa dels enzes), amb suïcidi pel mig... Philip K. Dick va viure traumatitzat tota la vida per un fet tràgic de la seva infància: la seva germana bessona, Jane, va morir de desnutrició pocs dies després de néixer perquè la seva mare no tenia prou llet i no se li va acudir donar-li un suplement. Les seves paranoies, l’agorafòbia que patia, les diferents neurosis el van acompanyar sempre, i les seves novel·les donen fe d’una ment altament creativa i visionària, però malaltissa.

Encara em queden dies amb el peu avariat... Fins la setmana que ve no em tornen a fer la tercera revisió. Res de banys de mar, res de barques... Mentrestant ja estic rumiant com serà la tercera vegada en què la història es repetirà. Serà en forma de vodevil? Què en deia Marx d’això? Què em passarà l’any que ve, al mig de l’estiu, que em torni a deixar immobilitzada? He pensat que potser serà quan salti per la finestra de casa del meu amant (i caigui daltabaix) perquè la dona s’ha presentat d’improvís, o m’enfili a la teulada i m’estavelli, o m’escapi pel garatge cap al carrer i m’atropelli un cotxe... Aquesta opció és prou vodevilesca? En fi, val més riure que plorar. Senyores i senyors, quina merda de ferida em vaig fer i quina merda d’extraterrestres me l’han okupat, resistents com dimonis als antibiòtics! Si la setmana que ve em diuen que ja em puc banyar, em sentireu cantar des de sa Península! Per ara, però, resignació.