Qui, home o dona, no s’ha preguntat alguna vegada
davant del mirall per què no tenia els ulls del Montgomery Clift, els llavis de
la Marilyn Monroe, la cabellera de la Verónika Lake, el clotet de l’Stephen
Boyd, el somriure del Sean Connery o l’harmonia de l’Audrey Hepburn...? Qui,
home o dona, no ha desitjat alguna vegada (o moltes) ser més guapo, tenir una
cara més bonica, ser més proporcionat...? Segur que totes les persones
mencionades també han desitjat alguna vegada a la seva vida ser diferents de
com eren, ser més guapes. Una de les frivolitats més grans en el camp de la
bellesa és el concurs de Miss Univers, o Míster Univers, que no sé ni si encara
existeix, i que ens oferien uns ideals de bellesa, sobre tot en l’àmbit masculí,
que a mi particularment més aviat em feien angúnia. Però hi ha altres tipus de
bellesa.
Buscar la bellesa, en un mateix o en els altres, és
perfectament lícit, però tenim sobrats exemples de com pot ser de perillós.
Començant pel mite de Narcís, ofegat en el llac on es mirava perquè de tant que
es va voler acostar a la bella imatge reflectida a la superfície hi va caure de
cap. No sé a la vida real si hi ha casos documentats dels perills de buscar la
bellesa costi el que costi, però a la literatura, sí. Des de vendre l’ànima al
diable per conservar la joventut (i se suposa que la bellesa), fins a perdre la
vida darrere la consecució de l’ideal de bellesa encarnat en un noiet de 14
anys, com li passa al professor Aschenbach a Venècia, enmig de l’epidèmia de
còlera.
La torbació que va sentir Aschenbach (encarnat
magistralment per Dick Bogarde a la pel·lícula de Visconti) davant la imatge
del jove Tadzio deu ser semblant a la que va sentir Stendhal contemplant la
basílica de la Santa Croce a
Florència: ritme cardíac elevat, vertigen, confusió, palpitacions... És el que molts
anys més tard es va descriure com a síndrome de Stendhal, la torbació davant la
bellesa, una idea romàntica que encara avui es diagnostica a molts turistes que
visiten indrets d’una gran bellesa. També pot passar davant d’una posta de sol,
suposo. Sense arribar tan enllà, haig de confessar que la primera vegada que
vaig veure la Victòria de Samotràcia
al Louvre allà pel 1964, acabada de sortir de l’ou, se’m va posar la pell de
gallina com mai més m’ha tornat a passar davant d’una obra d’art. La bellesa, o
el que cadascú entén per bellesa, ens pot arribar a trastocar de valent.
Què passa, però, quan som nosaltres l’objecte bell i
tots els altres els que li van al darrere? No ho dic per mi, naturalment, però
segurament ja sabeu de qui parlo perquè se n’han fet ressò els diaris i les
notícies culturals. No és el primer cas d’una persona a qui la bellesa li ha
arruïnat la vida. Podríem dir que actrius com Marilyn Monroe van ser víctimes
del seu atractiu, que va passar a ser el seu únic valor, menystenint les seves
qualitats com a persona, el seu talent, les seves emocions. Ara es tracta del
jove Tadzio, el personatge encarnat per Björn Andréssen, el noi suec que li va
donar vida i que hem sabut, a través d’un documental i d’unes entrevistes, que
tanta bellesa li va amargar la vida, i que actualment és un supervivent a qui
li costa d’acceptar-se i d’acceptar el seu passat.
A l’inici del documental es mostra com Visconti
exigeix que la imatge de l’actor sigui únicament la imatge de la bellesa, no la
de la sensualitat o el desig; no hi ha d’haver res sexual entre el noi i el
compositor (a la pel·lícula és compositor; a la novel·la, escriptor), és
exclusivament la contemplació de la bellesa absoluta el que mou Aschenbach a
quedar-se a Venècia malgrat el perill de contagi, com efectivament acaba
passant. Quina contradicció més terrible que la contemplació de la bellesa et
porti a la mort! I quina contradicció també terrible és que la bellesa que
posseeixes et porti a la misèria i t’arruïni la vida!
Val molt la pena veure, 50 anys després, en què s’ha
convertit la vida del noi més bell del món, com el va qualificar la premsa en
aquell moment. Només veient les imatges d’abans i d’ara ja podem intuir que
aquella extremada bellesa no la va cultivar adequadament. Tothom té dret a fer
de la seva vida el via crucis que li sembli, però que trist és veure la
decadència d’algú la bellesa del qual era pertorbadora! Qui en deu tenir la
responsabilitat? Només ell, per no haver sabut gestionar l’èxit? O per un
entorn que, com ha passat altres vegades, només ha tingut en compte l’aspecte
físic de l’actor, sense pensar en la seva extremada joventut, en la seva
vulnerabilitat, en els perills de l’èxit prematur, amb la voluntat d’extreure’n
el màxim partit possible? Una de les principals responsables: la seva àvia!
A part de la pel·lícula, que es pot trobar a filmin, a l’edició de La Vanguardia del dimecres 4 d’agost hi ha un article sobre el documental d’Astrid Meseguer i una entrevista d’Ima Sanchís a La Contra amb Björn Andréssen, que porta per títol: Em sap greu, Luchino Visconti, però que et fotin.... Està tot dit. I una de les coses que confessa que m’han deixat més pertorbada és quan diu: “no saps mai si les persones et volen a tu o a la teva imatge”. Que dur ha de ser viure amb aquest dubte! Al final penses: quina sort he tingut de ser moderadament bufona, sense atraure més mirades de les que podia gestionar, i sense haver-me de preocupar que em volguessin per la meva imatge! És clar que la guineu quan no les pot haver diu que són verdes, perquè no em direu que no us agradaria ser com la Sharon Stone o el Georges Cloony???
En aquest vídeo trobareu l’Adagietto de la simfonia nº
5 de Mahler, en qui està inspirat el personatge d’Aschenbach a la pel·lícula i
que Visconti va utilitzar com a banda sonora.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari