LA FASCINACIÓ DEL MAL

 

Hannah Arendt va parlar de la banalitat del mal en un moment i unes circumstàncies extremadament doloroses que no tenen res a veure amb les que tenim actualment. Em sembla important remarcar-ho per si algú es pensa que amb el títol que he posat pretenc emular-la o ni tan sols acostar-m’hi lleugerament. No és així. Si alguna virtut tinc és la de saber quin és el meu nivell i fins on puc arribar, i en aquest cas no li arribo ni a la sola de la sabata. Tampoc és el meu objectiu que aquest blog passi als anals del periodisme independent (ha! ha!), simplement se m’ha acudit aquest títol veient unes fotografies al MNAC en què Antoni Cartañà donava testimoni d’alguns dels fets més terribles de la guerra civil.

L’exposició La guerra infinita recull fotografies que van des dels seus primers anys fins als últims, en què va passar de ser un relator gràfic de la realitat que l’envoltava a publicar postals de coloraines sobre la Costa Brava, les Canàries i tot el que convingués.

És dur per als que van perdre la guerra, i per als que ens considerem els seus hereus, veure imatges d’aquella època. Les primeres, perquè corresponen al 1936, quan la resistència republicana podia fer creure que es guanyaria la guerra, i que contrasten amb el que tots sabem: que no es va guanyar. Imatges del retorn de Companys, dels milicians mobilitzats, de l’eufòria de la resistència davant dels feixistes, són imatges que es van prendre en un moment de confiança. Les segones, les de les cues davant dels punts d’aprovisionament, per aconseguir més tabac o més pa; les dels bombardejos de Barcelona, les dels refugiats, ens donen la mesura del que va ser aquell lamentable episodi de la nostra història.

Hi ha dues coses en aquesta exposició que m’han interpel·lat: les imatges de les profanacions de les tombes al convent de les Saleses al 1936 i el muntatge final, obra del comissari que ha organitzat l’exposició i que està carregat de simbolismes. Anem per parts.

El 19 de juliol de 1936, hores després de conèixer-se el glorioso alzamiento, el convent de les Saleses, al Passeig de Sant Joan, va ser assaltat, les tombes de les monges, profanades i les seves mòmies, exhibides davant de la població de Barcelona que s’hi volgués acostar. El fet no és cap novetat, les fotografies ja s’havien vist, i els disbarats que els extremistes van fer aquells dies i en els següents són de tots coneguts. El que avui m’ha cridat l’atenció mirant les fotos no són les mòmies, sinó la gent que se les mira. Persones que en diem normals i corrents, homes i dones, joves i vells, passant per davant dels sarcòfags oberts a la porta de l’església com si fos una fira de mostres. Alguna monja conserva l’hàbit al mig del qual hi ha una calavera, i la gent se la mira com si res.

És difícil calibrar la ràbia que deurien sentir els homes i dones que en aquell moment van procedir no només a calar foc als temples sinó a profanar-ne les tombes. L’odi a l’Església podia justificar-se pels anys de suport que el catolicisme havia donat als rics i l’abandó dels pobres, pel paper que l’Església jugava al costat dels poderosos; els saquejos, els incendis, la destrucció, tot es podia entendre dins d’aquest marc, però profanar els morts, per als que tenen conviccions religioses, és molt greu. Treure els morts de les tombes i fer-ne befa equival a infligir una humiliació moral profunda als que se sentin propers als profanats, siguin familiars o no. Però insisteixo, no és la profanació de les tombes el que m’ha cridat l’atenció, sinó el plaer dels que s’ho miren. Tot i que algunes cares són d’horror, només el fet d’haver-se desplaçat fins allà em fa pensar que algun plaer hi deurien trobar. Aleshores em pregunto: tenim al fons de la nostra ànima (en sentit psicològic, no religiós) una necessitat de contemplar el mal? Ho fem per convèncer-nos que per sort aquest mal no ens afecta? Que no en som responsables, que és obra d’uns altres? I si contemplem aquest mal com si fos un espectacle, no en som còmplices?

Em remunto molts anys enrere i recordo quan la meva àvia, que havia nascut al segle XIX, m’explicava que la seva mare li explicava que moltes famílies duien els seus fills a presenciar execucions públiques perquè n’aprenguessin, i que al moment en què el botxí feia la seva feina, fos garrot o la forca, els donaven una gran bufetada perquè no oblidessin mai el que els podia passar en cas de contravenir les lleis de la societat.

Als Estats Units, segons hem pogut veure a les pel·lícules, moltes execucions tenen lloc davant dels familiars de les víctimes, que es miren com la injecció letal va penetrant al cos del reu fins a provocar-li les últimes contraccions i la mort. No puc imaginar horror més gran que un espectacle d’aquest tipus, per més sanguinari que hagi pogut ser l’assassinat d’un ésser estimat. Però pel que sembla hi ha qui opina d’una altra manera.

Tant la Guerra Civil com l’Holocaust fa temps que van acabar, però les ferides que van causar no s’acaben mai. De fet, l’exposició del MNAC es titula La guerra infinita. I sobre l’Holocaust es fan llibres, novel·les, pel·lícules i exposicions sense parar. El tema s’ho mereix, ningú no en dubta. Però ara a mi m’agradaria poder dir que actualment estem lliures del mal, que la Humanitat ha après d’aquells desastres i que estem en el camí de la moderació i la tolerància. I aquí és quan m’agafa un atac de riure, per ingènua.

El mal que contemplem actualment és més subtil. Ara hi ha eines que permeten filmar-ho o fotografiar-ho, exhibir-ho, difondre-ho i riure’n com si fos una pel·lícula dels germans Marx. Violacions en grup, vexacions a sense-sostre, agressions i humiliacions al metro o al bus a passatgers amb aspecte d’estrangers, tot això ho filmem i ho pengem a Internet com una gesta heroica. Els que ho fan són uns descerebrats, però els que s’ho miren, també.

Aquests dies assistim fascinats a l’espectacle grotesc de Madrid. Tota la premsa, la de dretes o la del mig (la d’esquerres no existeix), es rendeix a Díaz Ayuso i ens ho mirem amb el mateix estupor que quan vèiem Donald Trump dient animalades. Ens agraden els pallassos fins que comença seriosament l’espectacle. Però ningú diu PROU! Si l’Ayuso governa, no serà per quatre anys, en durarà molts més i ens acabarà governant a tots. Mentrestant, anem rient!

L’altra qüestió que m’ha semblat interessant destacar de l’exposició és el muntatge final, a l’última sala, on els comissaris han decidit contraposar parelles de fotos que ja s’havien vist en altres sales, per tal de mostrar el contrast: al peu del monument a Colom, l’enterrament de Durruti (1936) i la visita de Franco (1963). L’exhibició de les mòmies de monges (1936) i l’enquesta esportiva a una monja (1949). En aquest muntatge es busca el mateix efecte que en el cinema busca l’anomenat “muntatge soviètic”, és a dir, un muntatge expressiu per damunt d’un muntatge narratiu. Quan veiem les imatges del 1936 aparellades amb les dels anys posteriors a la guerra no podem deixar de sentir un desassossec molt gran. És l’art del muntatge i un encert dels comissaris.

Si teniu temps, acosteu-vos al MNAC i gaudiu de l’exposició La guerra infinita. No us en penedireu.