Passa al contingut principal

PERIODISME D'INVESTIGACIÓ: ASSEMBLEA DE SANTS

 

    

Avui voldria compartir amb vosaltres l’article que he fet per a la Facultat de Ciències de la Informació com a treball final per a l’avaluació de l’assignatura “Periodisme d’Investigació”. És una assignatura dins del programa per a “sèniors”. A veure si us agrada. Encara no m’han donat la nota, però estic segura que serà positiva perquè m’ha costat força accedir al conjunt de la informació i crec que m’ho he currat bastant.

Aquest és el treball:

ASSEMBLEA DE SANTS

Com tothom sap, el Cel està ple de sants i també d’ànimes de persones que s’han portat molt bé durant la seva vida i l’Altíssim les ha premiat amb un piset una mica fred però ben ventilat, per damunt dels núvols i amb vistes a la Terra, per continuar gaudint de l’espectacle de la Humanitat, que no decep mai.

Els que són sants, perquè en algun moment l’Església ha considerat que s’ho mereixien no només pel seu bon comportament sinó sobre tot pels miracles fets i/o pels martiris soferts, tenen una posició privilegiada perquè poden baixar a la Terra a tocar el crostó dels homes i les dones, a advertir-los d’algun perill o, simplement, a fer un tomb per recordar vells temps.

El mes de novembre recull en el seu santoral les vides exemplars d’un munt de persones anònimes els noms de les quals no han estat mai pronunciats en presència meva i crec que tampoc en presència de ningú del meu entorn, sigui proper o llunyà. Tampoc els he vist escrits en novel·les procedents d’altres latituds, en assajos ni en manuals d’interpretació dels somnis, per posar un exemple. Alguns potser els podríem trobar en Guies per a la classificació de les plantes, o per classificar animals prehistòrics, o en una ampliació de la Taula periòdica.  No obstant això, aquests homes i dones van existir, van ser persones bondadoses i se’ls va premiar amb la santificació. Doncs bé, aquests sants darrerament s’han reunit en assemblea per reivindicar una major divulgació de la seva vida i miracles entre els humans de cara a animar els padrins a batejar els seus fillols amb algun d’aquest noms. Estaven fins al capdamunt de veure com els Kevins, els Jonathans, les Vanessas i les Jessicas s’enduien la palma en el rànking de noms més populars. Per això es van reunir.

L’accés a la informació i a l’assemblea m’ha estat facilitat a través d’unes fonts que no puc esmentar, perquè estan protegides pel secret professional, però són de tota confiança. Ho presento a la facultat com a treball de final d’assignatura amb el vist i plau d’aquesta font, i adverteixo que no es tracta d’una filtració, de manera que no cal posar el crit al cel perquè jo ho esbombi abans que l’assemblea de sants hagi enviat el comunicat oficial a les emissores i canals que fa servir habitualment. És una primícia, sí, però fins a cert punt, perquè aviat serà del domini públic.

L’objectiu de publicar algunes de les intervencions d’aquesta assemblea és facilitar a les famílies que tinguin a la vista un naixement arguments a favor d’aquests sants que estan tan oblidats. Són els arguments que ells han manifestat a l’assemblea per aconseguir un bon lloc en el rànquing dels propers batejos.

Intervencions de santes

Santa Bàrula (18/XI) reclamava a l’assemblea no només que alguna nena fos batejada amb el seu nom sinó que qui fos l’encarregat de gestionar els currículums dels sants fes el favor d’enviar a google el que ella havia presentat en entrar a la comunitat celestial perquè de moment, tot i admetre que la santa existeix, a google no hi ha constància de res sobre la seva vida, la seva mort, els seus miracles, la seva canonització ni els seus mèrits. Com es possible aquests descuit de google?

Santa Eustòlia (9/XI) es troba en la mateixa situació, va dir. Poca informació a disposició dels padrins i així no es pot anar pel món! Ella s’ha esforçat per posar al costat del seu nom el cognom de Verge, però ni així ha aconseguit dues ratlles al google. Han demanat permís per enviar el seu currículum a una adreça d’internet, que li han dit que busca informació sobre els sants.

Santa Sopatra (9/XI) va intervenir per recordar-li a Eustòlia que havien compartit  convent i vots a Constantinoble, que no es fes la desmemoriada i que posats a triar noms estranys o poc usuals, millor era el de Sopatra, molt més contundent i adequat per a una nena ara que a les dones els donava per “empoderar-se” i voler destacar més que ningú.

Intervencions de sants

Sant Adventor i Sant Solutor (20/XI) van intervenir alhora, igual que feien Zipi i Zape al Pulgarcito, perquè són com bessons i estan molt units perquè de joves van anar junts a la guerra com a soldats fins que van ser assassinats per no voler renegar de les seves creences cristianes. Reclamaven que es posessin els seus noms a parelles de bessons nens a qui els seus padrins volguessin dotar d’una gran convicció en les pròpies idees i una resistència ferotge a les tortures actuals a què estan sotmesos els pobres humans.

Sant Teòtim, Sant Filoteu, i Sant Epistemes  (5/XI) van fer intervencions en el mateix sentit, és a dir, reclamaven que els seus noms es posessin a nens fills o néts de filòsofs importants, o simplement de professors de filosofia, donada la protecció que pel simple fet de dur aquests noms tindrien per a la resta de la seva vida. Epistemes i Teòtim van insinuar una queixa en el mateix sentit que les santes, però Filoteu els va tallar dient que ell sortia a la Viquipèdia i ni així havia aconseguit que li posessin el seu nom a un nadó. Va reclamar, en nom de la majoria, que les actes de l’assemblea, en acabar-se, fossin penjades al google, a instagram i a ser possible, a twitter.

Sant Ampelí (20/XI) va aixecar la mà per demanar la paraula dient que parlava també en nom de sant Tespesi (20/XI), ja que havien detectat un embolic de dates que no els afavoria gens, perquè a l’hora de celebrar-ho els nens no sabien quin dia ho havien de fer i per això els padrins no triaven mai els seus noms. No és que hi hagués diferents sants amb els seus noms, és que hi havia diferents dates (14 de maig, 11 de febrer, 1 de juny, a més de 20 de novembre). El secretari de la mesa en va prendre nota i va dir que s’ho miraria.

Sant Galació màrtir i sant Fibici bisbe (5/XI), asseguts a segona fila, feia estona que aixecaven la mà, però el moderador no els  veia perquè sant Ursí (també conegut com a sant Ursicí 9/XI) se’ls havia posat davant amb la intenció de demostrar que el seu nom, el qual havia rebut pel seu aspecte d’ós pelut i voluminós, era molt més adequat  que els altres dos, de qui no es coneixien fets ni miracles a la Terra, cosa que no es podia dir d’ell mateix, que des de la Ligúria fins a Ravenna havia exercit com a metge adoctrinant els seus pacients en la religió cristiana, activitat que li havia valgut el martiri i la mort. Davant d’un mèrit com el seu, era evident que no calia donar la paraula a Galació i Fibici, i així ho va entendre el moderador, de manera que probablement els propers mesos no hi haurà cap nadó batejat amb aquests dos noms.

El temps anava passant i la mesa s’anava impacientant perquè encara quedaven unes quantes mans alçades i a les dotze hi havia l’angelus, al qual no podien faltar per dues raons: la primera, perquè eren pietosos, i la segona, perquè solia anar seguit d’un vermut amb olives i escopinyes, aportació de la població celestial no santificada, dita també laica.

Així doncs, quan encara quedaven sant Prosdòcim (7/XI), sant Esiqui (18/XI) i un parell més, el moderador va dir: dues últimes intervencions i donem per acabada l’assemblea. Ràpidament es van aixecar les seves mans i dues més, però el moderador només va veure la de sant Wilibrord i la de sant Oricul, de manera que aquells es van quedar sense poder intervenir.

Sant Wilibrord, (7/XI) va sol·licitar ser l’últim de parlar per donar més solemnitat a la seva intervenció, ja que podia aportar més raons que ningú de cara als padrins per tal que triessin el seu nom. Les raons eren que procedia d’un país pròsper i culturalment solvent (Països Baixos), que havia tingut una vida exemplar i, last but not least,  que la Vikipèdia li dedicava dues pàgines. Així que ja només quedava sant Oricul (18/XI), que adoptant un posat de víctima es va adreçar a l’auditori amb les següents paraules (segons he pogut llegir en la transcripció que m’ha arribat tot i que no sé si és de fiar).

                    -  Benvolguts companys i companyes, sants i santes, trobareu estrany que portant el nom d’Oricul gosi demanar el mateix que demaneu vosaltres, és a dir, formar part del nucli de sants amb noms il·lustres que volem transmetre als futurs nadons humans. Dir-se Oricul no ha estat mai fàcil per a mi, però he intentat compensar amb una fe cega en la religió, que he defensat fins al martiri, el tracte despectiu que he rebut des del dia del meu naixement. Però jo soc com vosaltres; no tinc ulls? no tinc mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions com vosaltres? No soc alimentat amb el mateix menjar, ferit per les mateixes armes, subjecte a les mateixes malalties, guarit pels mateixos mitjans, escalfat i refredat pel mateix hivern i pel mateix estiu com vosaltres? Si em punxen, no sagno? Si em feu pessigolles, no ric? Si m’enverinen, no moro? I si em fan mal, no tinc dret a reclamar el consol de veure com els nens de la terra porten el meu nom amb orgull?

Segons les informacions que m’han arribat, Sant Wilibrord ja no va poder parlar perquè l’emoció que va embargar la sala va ser tan profunda que sense esma per replicar tots els sants es van anar aixecant i a mesura que passaven pel costat de sant Oricul li donaven copets a l’esquena, abraçades de conhort, fins i tot algun petó (les santes).

Després d’això se’n van anar a resar l'angelus i a fer el vermut.

(Aquí s’acaba el treball per a la Facultat).

Fins aquí la informació que la meva gola profunda m’ha proporcionat. Si això tindrà conseqüències o no, estimats lectors i lectores, està a les vostres mans. Jo us demanaria, com ja vaig fer quan us vaig explicar la vida dels sants del dia 1 de novembre, que si no podeu posar algun d’aquests noms als vostres fills o fillols, al menys tingueu un record per a ells. Fixeu-vos que només serà durant el mes de novembre, com quan fèiem el mes de Maria, que només calia resar aquell mes. I només fins al 20N (dia de sant Adventor, Solutor, Ampelí i Tespesi) i, data de celebració important, perquè és el dia en què Le Beaujolais  nouveau est arrivé!

Us desitjo per avançat unes bones festes de Nadal !


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...