Salta al contingut principal

IT'S RAINING MEN, HALLELUJAH!

 

Tot i que aquest estiu està sent diferent dels altres, hi ha una cosa que no falla: les tamborinades de finals d’agost. Ja des de petita, a Begur, sabíem que a finals de mes hi hauria llamps i trons, tempestes i tramuntanada. Les platges es quedarien desertes, les barques, totes damunt la sorra de Sa Riera o de Sa Tuna, i els estiuejants, contrariats per no poder aprofitar el sol fins a l’últim dia. Però el clima mediterrani és així, i des que el canvi climàtic s’ha començat a manifestar, els estius han estat més càlids, fins i tot sufocants, com aquests (molts) últims dies, però el que no ha fallat mai ni fallarà serà la tamborinada que s’espera per al dissabte.

A Menorca també és típic que plogui a finals d’agost; de fet, les Festes de Sant Bertomeu (23 i 24 d’agost) han estat sempre un punt de referència per si donàvem l’estiu per acabat o encara continuava. Fa anys que plou molt menys, que no fa fresca i que els estius duren molt, però quan cau una tamborinada s’agraeix.

Ja fa uns quants anys que per  a mi l’estiu no acaba el 31 d’agost. No he d’anar a l’Institut el dia 1 de setembre per fer un claustre de retrobament i posada en marxa del curs, no m’espera cap obligació que no m’hagi imposat jo mateixa, i em puc quedar a l’illa  quan tots els amics se’n van. Però per sort, com que ells també es van jubilant, cada vegada som més els que allarguem les vacances i gaudim d’alguns dies d’aquest mes que està a punt d’arribar.

Avui he pensat que per acomiadar la calor podria proposar algunes cançons que parlen de la pluja. Aquest fenomen, que té connotacions simbòliques molt evidents en poesia, en literatura, en cinema, ha estat tractat de manera metafòrica en moltes cançons, i he pensat que seria divertit evocar-ne algunes i posar-hi el link perquè es poguessin sentir. Com que tinc uns lectors molt eixerits i que dominen molts idiomes, us poso la lletra i ja la interpretareu.

La primera, It’s raining men, expressa el que m’agradaria a mi, o sigui, que ploguin homes, però em sembla que ho tinc difícil! Ara bé, si comença a ploure ni que sigui aigua, també estaré contenta.

Humidity is rising, barometer's getting low
According to all sources
The street's the place to go
'Cause tonight for the first time
Just about half-past ten
For the first time in history
It's gonna start raining men

Geri Halliwell


La següent cançó va ser la cançó estrella de la pel·lícula Butch Cassidy and the sundance kid (Dos hombres y un destino) i sonava quan el Paul Newman passejava a la Katharine Ross sobre el manillar de la bicicleta, en aquell magnífic ménage à trois que formaven amb el Robert Redford. No sé quin dels tres era més guapo, però la cançó i les imatges les tinc gravades al cap com l’expressió més clara de la felicitat. El títol és Raindrops keep falling on my head.

Raindrops are falling on my head
And just like the guy whose feet are too big for his bed
Nothing seems to fit
Those raindrops are falling on my head, they keep falling

B. J. Thomas

Una altra cançó on es parla d’una pluja, metafòrica i surrealista, és la de Juan Luis Guerra, que espera que plogui cafè i altres productes molt apreciats pels camperols. És una cançó que hem ballat moltes vegades quan encara fèiem festes d’aniversari amb ballaruca i desenfrè! Ojalà que llueva café!

Ojalá que llueva café en el campo
Que caiga un aguacero de yuca y té
Del cielo una jarina de queso blanco
Y al sur una montaña de berro y miel, digo
Oh oh, oh oh
Y ojalá que llueva café

Juan Luis Guerra


I per acabar, i especialment dedicada a l’August perquè sé que seguia les mateixes cançons i cantants que jo quan érem joves, la perla de la malenconia, En écoutant la pluie, de la Sylvie Vartan. Crec que no tenia més de 16 anys quan em sabia de memòria aquesta cançó, que com moltes de la mateixa cantant, eren adaptacions d’originals anglosaxons. Una cançó trista per l’amor perdut, però amb l’esperança de recuperar-lo. Identificar la pluja amb les llàgrimes és una comparació una mica tòpica, però a l’adolescència totes les metàfores estan permeses, sobre tot si el noi que t’agradava no et feia cas. Bé, doncs aquí la teniu:

J'écoute en soupirant la pluie qui ruisselle
Frappant doucement sur mes carreaux
Comme des milliers de larmes qui me rappellent
Que je suis seul en l'attendant

Le seul garçon que j'aime n'a pas su comprendre
Qu’il seul comptait pour moi
Et près de la fenêtre je reste à attendre
En guettant le bruit de ses pas

Pluie oh dis-lui de revenir un jour
Et qu'entre nous renaisse encore un grand amour
Le passé ne sera plus qu'un triste souvenir

Sylvie Vartan


Si dissabte plou, tal com està previst, podeu escoltar aquestes cançons i deixar-vos portar per la fantasia: si voleu un nòvio, sortiu al carrer a dos quarts d’onze de la nit i espereu que ploguin homes, a veure si n’hi ha algun d’aprofitable. Per als nois que vulgueu recuperar un amor perdut, escolteu la Sylvie Vartan, que va adaptar la lletra perquè originàriament la cantava un home, que deia “la seule fille que j’aime...”. Si voleu passar una nit agitada, espereu que plogui cafè, yuca, te i totes les altres coses que ens proposa J.L. Guerra. I si voleu somiar que sou la parella de la Katharine Ross o del Paul Newman, escolteu amb els ulls tancats les gotes de pluja que us caiguin sobre el cap i ràpidament sentireu que aneu sobre la bicicleta donant voltes en rodó i que ell, o ella, us abraça apassionadament.

Que passeu una bona tempesta!

 

 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...