AVUI VA DE BRUIXES...

 

El Manual de la Bruixa és un llibre infantil de Malcolm Bird editat per Barcanova que fa molts, molts anys vaig regalar a les meves filles. No havia vist mai unes nenes passar-s’ho tan bé com quan llegien les múltiples receptes i trucs per fer encanteris que van trobar en aquest llibre. Res a veure amb les bruixes malvades dels contes infantils convencionals que terroritzen els infants per fer-los obedients i submisos. Les bruixes sempre han estat contestatàries, han usat les seves arts per beneficiar als que estimen i destruir els que odien, i ben fet que han fet, per això són bruixes! Res a veure tampoc amb Circes o Medeas enamorades que utilitzen les seves arts per atraure els amants i apartar-los del seu destí. Aquest Manual ha tingut tant d’èxit que encara es pot trobar a les llibreries, més de trenta anys després de la seva publicació. Si teniu filles petites o netes, us el recomano.

 

Les bruixes són personatges literaris de primera, donen molt joc, tant si són bones com si són dolentes. Les bones, en general, són fades, són boniques i serveixen per explicar històries de nenes desgraciades que són afavorides per la seva fada padrina particular gràcies a la bondat i abnegació femenina. Les dolentes, en canvi, són lletges i calbes, han de portar guants per amagar les ungles com urpes, tenen els peus quadrats i la saliva blava, i els ulls els canvien de color quan les mires fixament. Consideren que els nens fan pudor de caca de gos... Al menys així les descriu Roald Dahl. Són malvades i te n’has d’apartar. És curiós que els bruixots solen ser simpàtics, mentre que les bruixes, que són molt més nombroses, són perverses i només volen el mal.

 Però avui el tema de les bruixes no m’ha vingut donat pel record d’aquests llibres, sinó pel coneixement que he tingut de la publicació per primera vegada en català del llibre La Bruixa, de Jules Michelet, un historiador francès del segle XIX molt ben considerat pel seu rigor científic en explicar la Història, i que aborda el tema de la bruixeria des d’un punt de vista racionalista i no espiritual.

No és que la bruixeria em tregui el son, tot i que una de les disfresses més reeixides de la meva vida va ser la de bruixa: tan aconseguida estava i era tan realista que els nens fugien esparverats quan em veien córrer dalt de l’escombra pel pati de parvulari. Quan ets bruixa pots transgredir totes les normes, i si és Carnaval encara més. Però una cosa són les disfresses o la literatura infantil i una altra la bruixeria de debò, aquella que van perseguir els inquisidors i els jutges civils per tot Europa al llarg de molts segles i que és l’objecte del llibre de Michelet.

Michelet va ser expulsat del Collège de France el 1851 per les seves idees anticlericals i subversives. Això ja dóna una mica la mesura de per on anirà la seva visió de la bruixeria. Segons el pròleg d’Anna Maria Corredor “Michelet alia la seva passió per la història amb la seva imaginació desbordant” de manera que narra algunes escenes de bruixeria imaginàries però confeccionades amb el material que ha tret dels múltiples arxius i documents que ha consultat. També aporta una gran quantitat d’informació sobre alguns dels judicis per bruixeria més famosos que van tenir lloc a França, com són els de Gaufridy, Urbain Grandier (els diables de Loudun), i el de Louviers, entre altres.

L’objecte de l’estudi de Michelet és la dona bruixa, però també els capellans i especialment els directors espirituals. És a dir, tots aquells personatges que des de la seva posició dominant van intervenir en la corrupció de les ànimes candoroses de moltes jovenetes. Moltes de les dones que van ser acusades de bruixes ho van ser després de sofrir l’assetjament dels capellans que les educaven i contra les carícies i propostes dels quals s’havien mostrat refractàries. “El director de les religioses, que les té dominades, i que, embruixant-les, disposa dels seus cossos i de les seves ànimes”. Això és el que es va posar de manifest al judici de Gaufridy, de Loudun i de Louviers.

“De quan data la bruixa?  Dic sense cap mena de dubte: <Dels temps de la desesperació>. De la desesperació profunda que va provocar el món de l’Església. Dic sense cap mena de dubte: la bruixa és el seu crim”. Podem remuntar-nos fins a les sibil·les però la bruixa medieval neix sobre tot a partir de les dones amb habilitats curatives: elles coneixen les herbes medicinals que poden guarir o matar, que poden calmar o encendre passions, que poden fer alterar la voluntat o apaivagar-la, en definitiva, que poden dominar els homes i les altres dones segons els seus interessos. Michelet posa molt èmfasi en els coneixements que les dones tenien dels efectes de les plantes sobre el cos i la ment, coneixements que no tenien els homes. Les solanàcies (plantes consoladores) entre les quals el jusquiam, la belladona i moltes altres eren les més emprades per a filtres i beuratges.  Algunes de les afeccions tractades amb les solanàcies eren també contagioses, com el mal de sant Vito. Per això és tan fascinant el món de la bruixeria, pel que té de contagi en els tres vèrtexs protagonistes: els que reclamen ser curats (malalts físics o mentals), els que tracten els malalts (les bruixes) i els que acusen i persegueixen a qui ha gosat practicar la bruixeria (delators i còmplices, jutges, Església...). “Al segles XIV l’Església declara que si la dona s’atreveix a guarir  sense haver estudiat, és una bruixa i ha de morir.”

Un dels aspectes més rellevants de la història de la bruixeria, segons el meu punt de vista, és el contagi entre bruixes, pel que fa a les habilitats màgiques, i el contagi entre delators, pel que fa a la voluntat destructiva. La delació es fa viral i arrossega a qualsevol que s’oposi als nostres desitjos. L’odi, l’enveja, l’amor, la rivalitat, qualsevol sentiment contrariat serveix per acusar algú de bruixeria, i un cop llançada l’acusació, la resta va sola. Les bruixes són solidàries fins que entreveuen la possibilitat de salvar-se acusant-ne una altra. Defalleixen davant la tortura i cauen extenuades per les múltiples varietats d’inflingir sofriment ideades per la Inquisició o pels jutges civils, tot i que al final Colbert, minstre de Lluís XIV, va prohibir acceptar les acusacions de bruixeria.

Michelet atribueix  a la gana alguns dels trastorn psicològics que sofrien les dones. Diu “ la teca molt magra d’aquests temps deu fer persones estilitzades, però amb una vida fràgil... Són roses pàl·lides que no tenen sinó nervis. D’aquí havia de sorgir més tard la dansa epilèptica del segle XIV. Ara, cap al segle XII, aquest estat de mig dejuni suposa dues debilitats: de nit, el somnambulisme, i de dia, la il·lusió, el somieig i la llàgrima fàcil”. És a dir, explicacions racionals a comportaments sobrenaturals, com eren els que presentaven moltes de les dones que es donaven cita al sàbat, si hem de creure els documents consultats que narren  escenes de reunions de bruixes amb Satanàs. Volaven, es retorçaven, s’enfilaven, s’aparellaven tots amb totes, realment o imaginària, és a dir, feien festa grossa! En aquest llibre trobem com a novetat (que jo sàpiga) les primeres reflexions sobre la relació entre malalties neurològiques i bruixeria, quan parla de l’epilèpsia com una possible causa de comportaments considerats sobrenaturals i, per tant, subjectes a heretgia i condemnables. Aquesta relació la veurem també a la pel·lícula de la que parlaré més endavant, Haxan, una obra mestra de 1922 del danès Benjamin Christensen, que també ho relaciona amb la histèria.

De la pràctica de la medicina popular es passarà al sàbat, reunions de bruixes on convidaven el diable i amb el qual tenien comerç carnal. Les descripcions dels sàbats que tenim, segons Michelet, daten del regnat d’Enric IV (1589-1610). A partir de les descripcions fetes pel jutge de Bordeus Pierre de Lancre que va realitzar una caça de bruixes massiva el 1609 Michelet explica algunes de les pràctiques habituals als sàbats. Segons aquest Satanàs inspira la doctrina de l’incest que en aquells temps abastava un radi molt més ampli que actualment, com cunyades i cosins llunyans.

Segons diu Michelet, al segle XVII,  “gràcies a Kepler i a Galileu, a Descartes i a Newton, s’estableix d’una manera triomfal el dogma raonable, la fe en la immutabilitat de les lleis de la natura. El miracle ja no gosa aparèixer o,si ho fa, el xiulen.” Això deuria ser a França, que en qüestions de racionalitat ens donen vint voltes, perquè a Espanya crec que la Inquisició va actuar fins a les Corts de Cadis, que la va abolir.

He perdut el compte de la quantitat de dones bruixes que van ser cremades al llarg dels segles, són milers, i no se n’escapen ni els catòlics ni els protestants, tots dos tenen el mèrit d’haver enviat a la foguera una gran quantitat de dones a la major part de països europeus, i no diguem a Espanya, que devem tenir el rècord Guinness absolut. L’enfocament del llibre de Michelet no és el d’un manual d’història sinó el d’una obra reflexiva que intenta trobar explicacions racionals a pràctiques irracionals o sobrenaturals, que van tenir a la dona com a protagonista absoluta durant l’Edat Mitjana i fins ben entrat el segle XVII. Bé per Michelet, laic, anticlerical i feminista!

**************************

“Quan l’home s’enfronta a l’incomprensible l’explicació és sempre la bruixeria i els esperits del mal”. B. Christensen, Haxan.

Mentre llegia La bruixa he alternat la lectura amb la visió d’una pel·lícula extraordinària que vaig veure a París l’any 68, en mig dels “tumults” causats pels estudiants enragés, en un cinema del Quartier latin. Es tracta de Haxan. La bruixeria a través dels temps (1922), del danès Benjamin Christensen. La podeu trobar a youtube, amb cartells en anglès. La pel·lícula està dividida en set capítols, que tracten aspectes diferents de la bruixeria, des de la iconografia en murals i documents gràfics fins a la vida quotidiana de les bruixes, els encàrrecs que rebien per fer filtres de tota mena, les festes del sàbat amb participació diabòlica, la persecució i tortura de les bruixes per part de l’Església, les confessions imaginàries forçades, la bogeria i, finalment, l’explicació “científica” de la bruixeria: una dolença anomenada histèria, que afecta les dones i que cal tractar com a malaltia neurològica. És molt interessant l’última part del film quan el director compara les actituds descontrolades de les bruixes medievals amb trastorns com el somnambulisme, la piromania, la cleptomania, la insensibilitat al tacte, que afecten dones diagnosticades d’histèria. No sé en quin punt estaven el 1922 els estudis de Freud sobre la histèria, ni si Christensen podia estar-ne al corrent o no, però el fet de voler explicar per la via científica un fenomen sobrenatural com és la bruixeria mereix tot el meu respecte. Christensen compara les tortures infligides a les bruixes a l’Edat Mitjana amb les dutxes d’aigua freda que donen a determinades dones amb disfuncions nervioses en clíniques modernes. Tota una declaració de principis sobre la seva visió de la bogeria i de la teràpia psicològica.

 

En fi, avui m’he passat una mica de la ratlla amb l’extensió d’aquest text, però m’ha semblat interessant compartir amb els lectors la visió sobre la bruixeria des del punt de vista del racionalisme. Si bé actualment ningú creu en bruixes, sí que es desencadenen caces de bruixes al més genuí estil medieval, acusant sense fonaments, anatemitzant, posant el contrari en el sac del que és censurable i al propi en el del que no admet discussió. Una actitud fortament irracional. Ens calen alguns Voltaires que facin de la tolerància, i no de l’odi i l’anatema, un valor universal a practicar en la nostra vida de cada dia.