LA MAISON, UNA FRANCESA ALS BORDELLS DE BERLÍN

La Maison és el títol d’un llibre que un amic em va regalar recentment, i que per la seva singularitat m’ha semblat interessant dedicar-li una entrada en aquest blog.

El llibre parla dels dos anys que la seva autora, Emma Becker, va passar en un bordell de Berlín amb la intenció de conèixer la prostitució des de dins i poder-ne fer un document des del punt de vista d’una periodista. No ho va fer empesa per la necessitat ni per la curiositat, sinó per la voluntat de portar testimoni sobre una realitat que o bé és contemplada des d’una perspectiva hipòcritament moralitzant o marcadament viciosa.

S’ha dit moltes vegades que la prostitució és l’ofici més antic del món, i malgrat la consideració que ha rebut sempre com a ofici immoral i sòrdid, això no li ha tret que al mateix temps fos considerat com a romàntic.  La literatura i l’art estan plens d’exemples de prostitutes que han protagonitzat històries del caire més variat, des de les alegres putes de La Maison Tellier, de Maupassat, o de Pantaleón y las visitadoras, de Vargas Llosa, fins a la desgraciada Marguerite Gautier, La Dama de les Camèlies, que renuncia a l’amor de la seva vida per acabar morint tuberculosa. Després tenim les prostitutes que no tenen res de romàntic, les que la seva ambició i falta d’escrúpols porta a la ruïna pròpia i de qui les envolta, com la Nana, de Zola o la Lulú, la prostituta amoral creada  per Alban Berg,  que fins i tot després de provocar la mort d’alguns dels seus amants no té consciència de la pròpia perversitat, i que acabarà assassinada per Jack l’Esbudellador. També tenim les prostitutes que havent exercit alguns anys com a demi-mondaines són rescatades per algun noble cavaller adinerat que les integra a la societat benpensant i són acceptades malgrat el rebuig inicial que causa pel fet de barrejar-se amb una classe inferior. Tal és el cas d’Odette de Crécy, l’amor de Swan al primer volum de la Recherche, de Proust.

Voldria remuntar-me a un punt no gaire llunyà per parlar del que va ser probablement la primera vegada que em plantejava l’existència del món de la prostitució, i va ser amb la publicació el 1964 del llibre de Camilo José Cela i Joan Colom titulat Izas, Rabizas y Colipoterras. Era un llibre de l’editorial Lumen que Joan Colom havia il·lustrat amb les fotografies que havia pres d’amagat al barri xino de Barcelona. Fotografies espontànies de prostitutes, clients, veïns i tota mena de gent que circulava pels carrers del barri que ara en diem El Raval. Aquell llibre va fer furor perquè desafiava les lleis de la censura i va ser possible perquè Cela era amic directe del ministre Fraga Iribarne i es va saltar tos els protocols intermedis. Tres anys més tard, Pieyre de Mandiargues va immortalitzar el barri a la novel·la La Marge (1967), que va estar prohibida durant el franquisme.

La prostitució, doncs, ha estat un tema recurrent en la literatura, però la gent benpensant, malgrat gaudir d’aquests personatges marginals, els ha negat sempre la carta de ciutadania. No als personatges literaris, evidentment, sinó a les prostitutes de debò. Se les ha considerat com uns éssers immorals i els clients com uns viciosos. I malgrat que si mirem les fotos de Colom i donem una volta pel carrer Robador veiem una clara diferència entre abans i ara, els drets de les putes no han millorat gaire.

L’any 2010 la Conselleria de Justícia encapçalada per Montserrat Tura va elaborar un projecte de llei per regular l’activitat dels prostíbuls amb la intenció de protegir les treballadores del sexe davant l’explotació i el proxenetisme. Però va topar amb el punt de vista que considerava que s’havia de regular l’exercici de la prostitució a tot arreu i no només als bordells, i que això s’escapava de les competències de la comunitat autònoma. El projecte de llei encara deu ser al calaix, o a la paperera.

Actualment el tema de la prostitució ja no és un tabú. Moltes pel·lícules l’han tractat banalitzant-la (Pretty woman), o bé li han donat una dimensió tràgica (Samaritan girl), han intentat donar una visió realista (Princesas), o directament psicoanalista (Belle de jour).

Al festival de Documentals de Barcelona es va presentar un film que vaig veure amb interès per poder comparar-lo amb el llibre que avui comento. Es diu I am a sex worker, i està dirigit per Jorge Pérez i  Daniela Reyes, entre altres. Intenta donar la visió que el treball sexual és com qualsevol altre. S’anuncien per internet i no dubten a dir que són treballadors sexuals quan els pregunten: tu a què et dediques? Parlen d’algunes humiliacions que han hagut de patir en la pràctica de l’ofici i no tenen problema en acceptar que ho fan per diners. “No estic venent el meu cos, només ofereixo un servei”, aquest és el plantejament. Els dos protagonistes, una noia i un noi gay , reivindiquen els seus drets com a treballadors i que no se’ls estigmatitzi pel fet de dedicar-se a la prostitució.

Buscant al google informació sobre la prostitució he trobat alguns anuncis curiosos, mostra inequívoca que aquesta activitat ja està a l’abast de tothom, siguis treballador o client. Ho transcric tal qual perquè no té pèrdua.

Somos una de las agencias de putas de lujo mejor valoradas a nivel nacional. Nuestras chicas escorts en Barcelona han decidido ejercer libremente su actividad, son mujeres sofisticadas, apasionadas y discretas.

Nuestros exclusivos servicios de ocio sexual están dirigidos a sibaritas del sexo, aquí no se trata de echar un polvo rápido, sino de vivir una experiencia única que desearás en todo momento repetir una y otra vez.

Si te consideras un aventurero del sexo en todas sus variantes, eres nuestro hombre.

Des del meu punt de vista necessiten un corrector d’estil, però això és un altre tema.

Després d’aquest preàmbul arribem al llibre que ens ocupa, però abans encara vull fer referència a una pel·lícula que hi he relacionat, no només pel tema sinó també per la manera absolutament glaçada amb què aborda aquest ofici. Es tracta de Vivre sa vie (1962), de Jean Luc Godard. Que el cine de Godard no provoca cap emoció no és una novetat, i per aquest motiu m’ha semblat pertinent comparar-la amb el llibre. La protagonista, Nana (es diu igual que la prostituta de Zola), es veu obligada a prostituir-se per sobreviure, i es posa a les ordres d’un proxeneta que la instrueix en el coneixement de les lleis que la protegeixen i també en les seves obligacions de cara als clients, les tarifes, els serveis que ha de prestar, els riscs d’un embaràs, els llocs per on es pot passejar, i el rebuig que sentirà si pretén prendre’s un cafè en un bar “normal”. Queda clar que el sexe és un intercanvi comercial, sense cap erotisme.

I ja entrant directament, ara sí, al llibre La Maison, el primer que em va cridar l’atenció va ser la fredor amb què l’autora narrava les seves experiències. Abans d’acabar-lo vaig veure a youtube un parell d’entrevistes on li preguntaven per què ho havia fet. La raó era que s’havia traslladat a Berlín, allà la prostitució és legal i el tema l’havia fascinat. Va ser una elecció personal, una activitat artística i un compromís remunerat amb l’editorial.  A l’entrevista es planteja també si treballar en un bordell no va ser una excusa per donar sortida als seus desitjos i fantasies, no només un recurs literari. “Buscava respostes sobre el tema de la feminitat, és un treball d’instrospecció més que una aproximació sociològica”. Una de les explicacions  que dona al llibre és que “escriure sobre les putes no és un caprici ni una fantasia, és una necessitat. Es el principi de tot. S’hauria d’escriure sobre les putes abans de poder parlar de les dones, o d’amor, de vida o de supervivència.”

El primer que cal saber és que a Alemanya la prostitució és legal, que les prostitutes cotitzen a la Seguretat Social i a Hisenda, que els prostíbuls estan obligats a fer les declaracions fiscals que fa qualsevol empresa, i que les condicions laborals depenen del que cada empresa pacti amb les seves pupil·les, dins del que és el respecte al treballador. Hi ha tarifes establertes segons es vulgui penetració amb un o dos orgasmes, petó a la boca, fel·lació o altre tipus de fantasies no estipulades que cada noia pot pactar directament amb el client. Res no les obliga a fer el que no volen. Elles cobren un percentatge sobre el preu del servei.

L’autora, que es va posar el nom professional de Justine (en al·lusió al llibre del Marquès de Sade), va treballar en dos prostíbuls. El primer, Le Manège, no li va agradar perquè l’ambient era opressor i les Hausdamen  (les Madames) poc acollidores. Es va traslladar després a La Maison, i allà hi va exercir l’ofici dos anys, fins que el bordell va tancar i totes les noies es van quedar al carrer, amb gran desconsol de totes elles. El que explica Justine sobre les condicions de treball i la relació amb les companyes fan venir ganes d’anar-hi a treballar. Una altra cosa és que l’activitat et vingui de gust, però pel que fa a l’ambient sembla que no hi havia a Berlín una casa de barrets més satisfactòria que aquella.

Un dels aspectes principals a ressaltar són les raons per les quals una es fa puta. La voluntat d’Emma Becker és desdramatitzar la idea que les prostitutes estan empeses per la misèria a exercir la professió. A Le Manège la major part de prostitutes venien de l’Europa de l’Est, i ja exercien la prostitució al seu país. L’argument del reclutador és que a Berlín “seràs tractada com una princesa... ningú no et posarà les mans a sobre... cobraràs tants diners que no sabràs què comprar-te...”. La prostitució als bordells encoratja la peresa, les noies tenen més temps lliure, no es veuen obligades a buscar clients al carrer, feina realment esgotadora. “No és necessari, per prostituir-se, estar acorralada per la misèria, o completament pirada, o sexualment histèrica o afectivament indefensa. N’hi ha prou d’estar fins al cap d’amunt de pencar per comprar només l’estrictament necessari.” “Per descomptat que és menys tràgic ser a la Maison que al Lidl matant-se per un salari ridícul”.

En algun moment Becker introdueix un petit matis ideològic, com de crítica al capitalisme. Li pregunta a un client de què treballa i ell respon: “Com tu, m’aprofito dels diners dels altres!” Comentari d’ella:  “agent immobiliari, efectivament, heus aquí un ofici de paràsit que ultrapassa tots els altres”.

La narració s’estén sobre diversos aspectes de la vida al bordell: exemples de la litúrgia abans d’un servei (rentar-se, preparar els condons, el lubrificant...). Exemples de diferents tipologies de clients: el que vol dominar, el que vol ser dominat i humiliat, el que no dona la talla, el que no les penetra però les fa gaudir amb les seves habilitats manuals, el violent, el fetitxista,  etc. I el que Justine valora per damunt de tot, la solidaritat i bona relació entre les noies. En un moment afirma: “Això no és una apologia de la prostitució. En tot cas és una apologia de la Maison, de les dones que hi treballen, de la benvolença. No s’escriuen prou llibres sobre la cura que la gent té dels seus semblants”. “I m’imagino que és natural que una trentena de dones que viuen nues les unes contra les altres, reunides pel simple fet d’haver nascut dones i ser pagades per això, puguin considerar-se germanes”.

Fins aquí una aproximació descriptiva del que explica el llibre. Tot molt fred, tot molt asèptic, sense implicar-se emocionalment amb els clients, dels quals més aviat en fa befa. Però el lector s’ha de preguntar forçosament quines implicacions emocionals ha de tenir dedicar dos anys de la teva joventut a fer de puta quan no en tens cap necessitat. En alguns moments baixos, després de patir unes angines que la deixen indefensa, es planteja en quin punt es troba la seva autoestima: “havia arribat al grau zero de l’autoestima que empeny l’home al suïcidi o a parapetar-se davant de sèries repugnants que a penes es mira, farcit de pensaments ombrívols”. Més endavant, un cop superada la debilitat de la malaltia i un altre cop exercint l’ofici, confessa: “He passat dos anys pensant que m’hauria d’haver sentit bruta, culpable, humiliada. He passat dos anys preguntant-me d’on venia aquest aire alegre... potser pel fet de tenir tants diners, d’haver viscut dos anys sense cap preocupació financera. L’única ombra sobre la meva felicitat era l’absència de culpabilitat, fins i tot la satisfacció de pensar que jo no era normal i no estava destinada a integrar-me en la societat”.

L’últim capítol del llibre adopta un to diferent, fins i tot poètic i molt més personal. Planteja com hauria anat tot el que explica si ella hagués estat un home i, per tant, un client. I proposa tota una sèrie de detalls eròtics, tendres, sincers, d’acostament a les prostitutes, amb respecte però sense paternalisme. “Seria el biògraf silenciós d’aquestes sacerdotesses del somni, que ho comprenen tot sense cap paraula, que no menteixen mai excepte per ser-nos agradables.”

“No hi ha cap noblesa al bordell, però s’hi troben veritats punyents com no se’n troben enlloc més, testimonis i promeses de felicitat – i bé cal que algú en parli”.

Doncs bé, Emma Becker n’ha parlat i ha donat un testimoni molt allunyat del que fins ara havíem pogut veure,  un testimoni sorprenent pel fet que no ve d’una treballadora del sexe convencional, sinó d’algú que ha volgut experimentar en primera persona les alegries o les misèries de les prostitutes. En certa manera ha fet un treball semblant al de Günther Wallraff fent-se passar per turc i suportant les condicions laborals inhumanes i humiliants a què estaven sotmesos els treballadors immigrants, però sense voluntat de denúncia. Les seves experiències les va explicar en el llibre Cap de turc (1985).  

Després de llegir aquest llibre em pregunto si la meva visió de la prostitució és la mateixa que tenia abans i, sobre tot, si una altra prostitució és possible, vist que la llibertat i la protecció que tenen les prostitutes alemanyes no té res a veure amb la vida de les prostitutes que encara corren pel Raval, fent cantonades estiu i hivern, a mercè dels que les vulguin maltractar, estafar, humiliar o, simplement, follar.