Passa al contingut principal

VIDEO BLUES


Video blues és el títol d’una pel·lícula presentada al Festival de Cine d’Autor de Barcelona. Però si l’he triat com a tema d’avui no ha estat per fer-ne una crítica cinematogràfica sinó per explicar-vos per què em va impactar tant.
Emma Tusell, la directora, és una jove de 40 anys. La vaig conèixer a Menorca als anys 90, quan era una nena. Estava passant uns dies de vacances a l’illa amb la seva mare, germans i un amic comú. Però jo, a la seva mare ja l’havia conegut abans. Recapitulem.
Un dia del mes de març del 1991 el Marçal i jo érem a Madrid perquè l’endemà agafàvem un avió cap als Estats Units per visitar la nostra filla, que estava passant l’any escolar amb una família d’Arizona. Com fèiem habitualment quan anàvem a Madrid, vam quedar amb un amic fotògraf per sopar, i ell ens va proposar de quedar també amb un matrimoni amic seu molt agradable. El marit treballava en el món del cinema i l’amic fotògraf hi col·laborava. Faltaven pocs dies per a les vacances de Setmana Santa. Jo m’havia agafat uns dies a l’Institut per tenir més temps per visitar la meva filla. Ells estaven acabant d’ultimar els preparatius per a un viatge a Kènia, amb les dues filles grans. Tenien un nen de mesos que deixarien amb algú que se’n cuidaria. Eren Fèlix Tusell i Mercedes Sánchez.
Després de sopar ens vam acomiadar desitjant-nos unes bones vacances. Les nostres ho van ser, les seves, no. Un desgraciat accident de carretera a Kènia va acabar amb la vida de Fèlix Tusell, i la seva filla Emma va quedar molt mal ferida. L’impacte que vam sofrir el Marçal i jo quan ho vam saber va ser molt gran; feia quinze dies estàvem sopant al Nicolás, i ara ell era mort.
Un temps després, no sabria dir exactament quant, dos, tres, quatre anys, la Mercedes va venir a passar uns dies a Menorca, amb les seves filles Emma i Ana, i el petit Fèlix. Nosaltres teníem la Masary, i amb ella els vam passejar pel nord de l’illa. Recordo especialment quan vam anar a “fer es dia” a Montgofre. El Fèlix estava entusiasmat amb el Marçal, que des d’aquell moment va ser “El capitán”. I a partir d’aleshores, quan demanava notícies d’ell deia: cómo está el capitán?

Més tard vaig saber que la Mercedes estava malalta, un tumor cerebral. Diverses operacions i finalment la mort. En aquella època a penes tenia notícies d’ella, no vaig seguir la malaltia ni el desenllaç.
I de sobte, navegant per la pàgina de filmin per informar-me sobre les pel·lícules que es presentaven al festival, veig Video blues, d’Emma Tusell. No vaig tardar ni cinc minuts a posar-me a mirar la pel·lícula. Ja des del començament veiem que no estem davant d’un film convencional. És la quintaessència del film autoral, personal, colpidor, punyent, sense concessions. Fet amb material de diverses procedències, tota la primera part són vídeos filmats pel seu pare quan anaven de viatge o estaven de vacances. Documents reals sobre la família, i amb una veu en off d’ella mateixa i del director de fotografia comentant les sensacions que aquelles imatges li produeixen. A vegades treu conclusions una mica arriscades, només per la manera com el seu para enfoca la imatge de la Mercedes, i diu: he de conèixer el meu pare a través d’allò que va filmar, perquè ell no hi surt mai; aquí se li veu un peu...
Els materials presentats inclouen les primeres filmacions fetes a Kènia aquella Setmana Santa fatídica. I la veu en off que diu: aquesta va ser l’última filmació del meu pare. Després continua amb altres filmacions fins a encarar-se amb la malaltia i la mort de la Mercedes. Documents de tot tipus i, sobre tot, una imatge positiva de com va abordar el final, donant la seva vida per ben aprofitada i feliç d’haver gaudit de tot allò que aquella vida li havia ofert.
No falten, però, les reflexions i els retrets que com a filla l’Emma fa als seus pares. La manera com ella i l'Ana van viure els seus viatges, quan les deixaven temporades llargues a càrrec de diferents cuidadores. I aquí és quan te n’adones que les coses no són blanques o negres, que no hi ha una única veritat, és la manera com cadascú viu la seva veritat. Perquè pel que jo vaig veure, la Mercedes era una mare estupenda!
Continua amb altres documents fins a l'actualitat, fent un repàs per la memòria ajudada per les imatges. De mica en mica l’Emma va despullant la seva ànima i a tu se’t va posant la pell de gallina. El muntatge és molt peculiar, enllaçant un document amb el següent mitjançant les foses en blau o en negre, el rebobinat ràpid, el grinyol de la banda sonora, una mena de trencadís visual que et sorprèn. I durant tots els 71 minuts que dura la pel·lícula sentim els comentaris de l’Emma i el seu director de fotografia, que, al final, descobrim que és també el seu companys i el pare del  seu fill.
Un viatge per la memòria, una exposició de l’ànima, un cant a la vida, no sé quantes coses més és aquesta pel·lícula. Dono gràcies a la casualitat , o potser també ho puc atribuir a la màgia, que l’Emma hagi presentat aquesta pel·lícula, que jo m’hagi abonat al festival i que entremig de les 60 pel·lícules que han presentat m’hi hagi trobat Video blues. I gràcies a l’Emma per haver-me fet emocionar amb la seva obra.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...