RECORDS DE BEGUR

Quan portem més de 60 dies confinats, sense fer cap de les activitats que acostumàvem a fer, sense veure gent que no sigui a través d’una pantalla, no és d’estranyar que el nostre cervell giri com un giravolt en la tramuntana, buscant desesperadament un motiu per emocionar-se, o enfadar-se, o riure, per sentir-se viu. Avui l’he trobat en la paraula Aiguablava, que he llegit al Quadern gris.

De cop m’he traslladat a la infància, a Begur. Hi vam anar cap als anys cinquanta, fugint de la massificació de Tossa, que s’havia convertit en un “destí turístic” després d’aparèixer com escenari d’una pel·lícula amb l’Ava Gardner. Begur era un lloc tranquil, sense turisme, a tres quilòmetres de la platja més propera, ocupant l’espai al voltant d’un castell medieval mig en ruïnes. Érem tres famílies d’amics, i vam llogar tres cases: al carrer Farmacèutic Mató, nosaltres, i al carrer Metge Pi i al carrer Pi i Ralló, les altres dues famílies. Els fèiem rimar: Metge Pi, Pi i Ralló, i Farmacèutic Mató. 

El primer any hi vam anar tota la família, amb la minyona inclosa. Aquell estiu vaig ser testimoni de la primera història d’amor real que veia a la vida: la minyona, que era de Rute (Códova) va conèixer un noi andalús que vivia a Begur. Tot i que ella ja tenia un nòvio a Barcelona no li va costar gaire de festejar tot el mes amb l’altre pinxo. Se’ls veia ben enamorats, sobre tot a ell. Ens acompanyava a les tardes a passejar i ens feia fotografies, com la que veieu aquí.

Però com a la cançó del Duo Dinámico, el final del verano llegó y tu partirás... Efectivament, ella va marxar i va tallar la relació. El disgust i la decepció d’aquell xicot, que era una bellíssima persona, va ser tan profund que mai més es va tornar a enamorar. Els estius següents, ja sense la minyona, el vèiem passejar-se pel carrer amb el posat trist, la mirada perduda i les il·lusions que un dia es deuria haver fet amb aquella noia completament enfonsades. Aquell va ser el primer avís que vaig rebre sobre l’amor i el desengany.

Els primers anys d’estiueig a Begur van transcórrer d’una manera tranquil·la i agradable. Ens trobàvem a les 11 al “muro”, que era la paret de l’església parroquial, per la banda lateral. D’allà empreníem a peu el camí cap a sa Riera, la platja que estava més a prop. Passàvem el matí banyant-nos i prenent el sol, i a quarts de tres la “rúbia” del Mariano ens recollia i pujàvem a dinar a Begur. La “rúbia” del Mariano era una carraca del que ara en diríem un minibús, que amb prou feines podia amb la seva ànima en els dos trams més verticals de la carretera de sa Riera, amb rocs, pols i sorreta en tot el recorregut, ja que l’asfalt no va venir fins uns anys més tard.

Quan la platja de Sa Riera va començar a omplir-se de gent més enllà del que els nostres pares estaven disposats a tolerar, vam canviar el destí pel d’Aiguablava. Bastant més lluny que Sa Riera, Aiguablava era el paradís a la terra. El camí era llarg; agafàvem dues dreceres per arribar abans, a través de boscos de pins i d’alzines. En l’últim tram de la segona drecera travessàvem unes vinyes que ens oferien, cap a finals d’agost, uns gotims de raïm negre que no podíem deixar passar. No robàvem, però “usufructuàvem” alguns grans.

Deixàvem enrere una finca que es deia “Els salzes” , la finca dels Ventosa, la carretera de Fornells, i arribàvem a Aiguablava des d’un punt més elevat on, a través dels pins, ja vèiem el mar. El nom de la cala estava ben trobat, Aiguablava, no en podia tenir d’altre, tan intens era el color de l’aigua. La sorra, blanquíssima i finíssima, ens esperava a nosaltres i a no gaire gent més. Esteníem la tovallola i “al agua, patos!” Des de la sorra vèiem el cap Begur, la casa del doctor Arruga a la Platja Fonda, les parets de Son Ric allà dalt a l’esquerra, les casetes de Fornells, Esclanyà... I a la dreta, l’embarcador, Can Garreta  -on feien els musclos al vapor més bons de tota la Costa Brava- i una paret que s’enfilava cap amunt, farcida de pins, tancant la platja i preservant-la del garbí i d’altres vents malèvols.

Al costat de l’embarcador hi havia, i encara hi deu ser, una gran roca blanca amb una petita superfície per posar-s’hi dret, des d’on els nois es tiraven de cap, i les noies, més porugues, de peus. Anar nedant de l’embarcador a la roca ja era una proesa perquè aquells primers anys jo encara nedava amb una certa inseguretat. De mica en mica les distàncies es van anar fent més llargues i uns anys després ja podia nedar mar endins sense por.

A Aiguablava no hi arribava la rúbia del Mariano i ens fèiem venir a buscar amb taxi. Recordo que quan pujàvem cap a l’aparcament on s’esperava el taxista mirava enrere i veia un mar tranquil, verd i turquesa, una sorra blanca i neta, i em feia una gran recança haver d’abandonar aquell paratge per entaforar-me en un vehicle carretera amunt per complir amb el sagrat deure del dinar.

Les tardes a Begur eren ben aprofitades: ens tornàvem a trobar per anar de visita per la comarca. Hi havia caminadetes fins a la casa de la Carmen Amaya, que en aquells moments encara no era seva;  excursions a peu, com al Semàfor o a Son Ric. I excursions més llargues, com a Regencòs o a Pals, a través de boscos de pins i alzines, on les falgueres ens arribaven a la cintura i recollien els raigs de sol gairebé horitzontals que en aquella hora de la tarda s’obrien pas entre els arbres. Aleshores tornàvem amb la SARFA. A vegades, però, els pares anaven pel seu compte i nosaltres ens escapàvem fins al bosc al costat de la carretera de Palafrugell i ens endinsàvem fins a la sorrera. Allà ens tiràvem daltabaix una i altra vegada fins no poder més. Tirar-se per la sorrera era també una manera de tirar-se l’un damunt de l’altre, buscant a vegades topar amb aquell que t’agradava més, fent veure que no ho havies pogut evitar... Ells feien el mateix. De tornada cap a casa els nois s’enfilaven als arbres i miraven d’atrapar alguna pinya. Si n’aconseguien, al vespre la posàvem a la brasa i quan s’obria ens menjàvem els pinyons. També agafaven escorça dels pins i amb una navalla tallaven figuretes en forma de barca.

Els diumenges, a Begur, eren especials. A la tarda hi havia xerinola a la plaça. Això volia dir que des d’un edifici amb finestres que donaven sobre la mateixa plaça un senyor de qui no recordo el nom, amb la seva gramola i els seus altaveus, ens oferia un seguit de peces musicals que tot el públic ballava animadament. La raspa, el xotis, la conga i, com no podia ser d’altra manera, la sardana. Rotllanes i rotllanes omplien l’espai de ball, les petites dins de les grans, els nens amb els nens, els adults amb els adults. Sota el Mas Ventós era la que més vegades posaven i encara ara, si en sento algunes notes, em trasllado a la infància i els peus se me’n van amb els curts, els llargs i els saltats.

Els anys van anar passant i els plaers de la infància ja no tenien res a veure amb el que ens delectava en l’adolescència. Ja no n’hi havia prou de refregar-te a la sorrera amb els nois, ara volíem arrambar en el ball i, si era possible, que ens tragués a ballar aquell que ens agradava. He de dir que no vaig tenir mai gaire sort. Crec que jo era invisible, al menys per als que m’agradaven a mi. El que sí que em treia a ballar era en Josep, perquè només confiava en mi. Havia nascut amb una mà esguerrada, només tenia un monyó, i li feia vergonya ensenyar-la. Amb mi no havia de dissimular, perquè ens coneixíem des de petits. Quan ballàvem sardanes també es posava al meu costat de manera que jo li agafés la maneta, com deia ell. És l’única vegada a la meva vida que algú amb discapacitat ha confiat en mi per alguna cosa. Era una persona alegre i simpàtica, però turmentat per “la maneta”. Al final de l’adolescència va caure en diversos trastorns mentals i el vaig perdre de vista.

Les passejades amb els pares ja no ens interessaven i buscàvem altres racons pel nostre compte per poder parlar de les nostres coses. Sant Ramon era el lloc ideal, una ermita al peu del castell, amb una vista sobre la platja de Pals, les Medes i l’Empordà que no tenia preu. Allà anaven les parelletes i, si no en tenies, t’aguantaves i veies com es petonejaven els altres.

Begur va ser un paisatge de la meva infància tan interioritzat que quan vaig haver de fer el Servei Social no vaig dubtar ni un moment a inscriure’m al programa que la Sección Femenina tenia per a universitàries a l’alberg Matías Montero. Allà vaig passar un mes rebent formació per a ser una persona responsable (segons la seva mentalitat), però no van faltar algunes activitats de lleure: les baixades a Sa Riera per banyar-nos, les passejades pel poble amb les companyes, una excursió a Cadaqués...

Però un dia vaig rebre una visita i recordo molt especialment l’escapada que vam fer fins a Aiguablava, passejant pel camí de ronda fins a la platja d’Esclanyà, acompanyada d’aquella persona molt estimada que havia conegut a París i que m’havia vingut a veure des de Madrid. Encara veig el camí, la pinassa, el mar entre els arbres, els petons... Crec que va ser la nostra última passejada, per això la paraula Aiguablava m’ha desvetllat aquests records. Però també va ser el meu segon contacte amb la decepció i el desengany, només que aquesta vegada no en vaig ser només observadora, sinó també causant. La paraula Aiguablava, doncs, evoca la felicitat, però també la tristesa.