Passa al contingut principal

MIREU ALLÀ DALT SOBRE ELS ESTELS QUÈ HI HA


Diuen que allà dalt, sobre els estels, Sant Pere estava assegut a la seva butaca, rumiant amb què podria omplir el dia, quan de sobte va sentir que trucaven a la porta. Es va sorprendre una mica perquè no esperava visita, però va anar a obrir i quina no seria la seva sorpresa quan va veure una cua de gent de totes les edats i condicions que, separats entre ells per un o dos metres, feien cara de demanar ajuda. Espantat, els va fer passar i els va demanar què hi feien a la porta. Tots van contestar el mateix, que volien entrar perquè els havien dit que allà podrien gaudir de la vida eterna.
-          Però per gaudir de la vida eterna cal haver fet mèrits!
-          Nosaltres ja n’hem fet de mèrits, però ja no podíem més!
Sant Pere els va demanar que s’expliquessin i un a un van anar referint el seu cas particular.
El primer era un cambrer d’un restaurant a peu de platja que, després de molts mesos a l’atur, havia trobat feina. Tot just acabava de signar el contracte per a la temporada d’estiu quan ja li van dir que no calia que es comprés la camisa blanca ni els pantalons negres perquè aquell estiu no treballaria. Amb el cor encongit, però amb la lleugera esperança que si la seva dona podia continuar amb la feina de cuidadora potser podrien trampejar la situació, va arribar a casa i es va trobar una nota sobre la taula: Ho sento, carinyu, però no puc més. Fa molt temps que no compleixes amb les teves obligacions maritals. M’he enamorat del fisioterapeuta de la senyora Carmina i me’n vaig a viure amb ell. En aquell moment el món li va caure al damunt i va ser conscient que sol no se’n sortiria. Com que era un home arrauxat, no s’ho va pensar dos cops: va obrir la finestra i es va tirar daltabaix.
El segon era un home que per la manera de vestir i pel perfum que desprenia es veia que feia temps que no passava per la dutxa. Va explicar que ell es malguanyava la vida venent productes no gaire legals als turistes i a d’altres badocs que passejaven pels carrers de la ciutat: ulleres de sol, sabates esportives, bosses de ma de primeríssima marca, en fi, el que convingués. I ara, per culpa d’una mena de bèstia petita però malparida, no hi havia ningú pels carrers i ell feia dies que no ingressava ni un euro. No tenia amics ni família, no sabia a qui adreçar-se, de manera que se’n va anar a la torre de Jaume I i es va tirar daltabaix.
El tercer era un nen que ja se li veia que no estava bé. Tenia el cap girat, a l’estil de la nena de El exorcista, els ulls fora de les òrbites, la llengua entravessada i els braços com fent el mico. Anava acompanyat de la seva mare, que es veia ben bé que patia moltíssim per ell. La mare va explicar que després de 45 dies de confinament, quan el nen va sortir al carrer no es va saber adaptar. Va començar a córrer amunt i avall, xisclant i cridant, mossegant els gossos que trobava, donant cops de peu a tobogans i gronxadors, talment com si estigués posseït pel Maligne. La mare, veient aquella reacció tan violenta i conscient que el seu fill ja mai més tornaria a ser el mateix, va pujar amb el nen a dalt de tot de la torre Glòries i, agafant-lo en els seus braços, es va precipitar al buit per una finestra de color vermell.
El quart era un home d’aparença normal. Sant Pere li va preguntar: Tu també t’has suïcidat? No, va dir ell, a mi m’han suïcidat! Explica’t, va dir Sant Pere. Doncs resulta que jo sóc un fervent seguidor de la política del president dels Estats Units; és un home molt valent que diu les coses pel seu nom, i jo me l’escolto molt. Però em sembla que aquesta vegada m’he equivocat. Com que tinc molta por de contagiar-me d’aquesta bestiola que s’amaga darrere les mascaretes, em vaig preparar un parell d’infiltracions de desinfectant i me les vaig aplicar. Vaig agafar el Kh7, que és el que tenia més a mà, i ve’t aquí que se’m van aturar els ronyons i el fetge es va quedar com un suro. Amb aquesta perspectiva el cor va dir que plegava, i aquí em té. Vaig sortir disparat cap a l’hospital però vaig caure pel forat de l’ascensor. Després vaig pensar que si ho hagués fet amb Sanytol potser hauria aconseguit sobreviure perquè diuen que desinfecta igualment y no té efectes secundaris.
Al final Sant Pere, després d’escoltar aquelles i altres desgràcies, els va dir: Que sapigueu que els que es suïciden no poden entrar al regne dels cels, però tenint en compte que les actuals circumstàncies son molt i molt especials, farem una excepció.
-          Ei, Pere, no dormis –va dir una Veu- que no sents que truquen a la porta?
Sant Pere va fer un bot, es va redreçar a la butaca, es va fregar els ulls i es va acostar a la porta.
-          Qui és?
-          Som nosaltres.
Minairons
Aquesta vegada darrere la porta hi havia un exèrcit d’elements rodonets, una mena de minairons, amb unes ventoses tot el voltant, com unes coronetes, que mostraven símptomes d’un gran cansament.
-          Podem entrar? Ja hem fet la feina. Fa mesos que treballem incansablement. Creiem que ens hem guanyat un descans.
La Veu es va tornar a sentir:
-          Deixa’ls entrar, Pere, que descansin una temporada. Aquells d’allà baix ja han quedat bastant escarmentats. Si amb tot el que han sofert no són capaços d’enfocar la vida d’una altra manera, d’aquí una temporadeta els tornem a enviar els minairons. A mi no em costa gens. No he fet altra cosa des que vaig crear el món. Però no escarmenten!!!
I així va ser com Sant Pere, amb aquell somni premonitori, va comprendre el que els minairons havien fet a la terra, i va demanar per favor sisplau que els humans aprenguessin d’aquella experiència i comencessin a posar les bases d’una nova convivència.

Comentaris

  1. M'agradat molt Elisenda .El contingut la forma i la manera d’expressar-te.
    El conte per explicar coses cada cop m’agrada més, pots deixar anar la fantasia, ningú no es pot enfadar perquè és un conte, pot fer que esdevingui agradable cal com que en realitat seria colpidor... segur que encara te més avantatges però en aquest moment no les se veure.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...