MIREU ALLÀ DALT SOBRE ELS ESTELS QUÈ HI HA

Diuen que allà dalt, sobre els estels, Sant Pere estava assegut a la seva butaca, rumiant amb què podria omplir el dia, quan de sobte va sentir que trucaven a la porta. Es va sorprendre una mica perquè no esperava visita, però va anar a obrir i quina no seria la seva sorpresa quan va veure una cua de gent de totes les edats i condicions que, separats entre ells per un o dos metres, feien cara de demanar ajuda. Espantat, els va fer passar i els va demanar què hi feien a la porta. Tots van contestar el mateix, que volien entrar perquè els havien dit que allà podrien gaudir de la vida eterna.

-          Però per gaudir de la vida eterna cal haver fet mèrits!

-          Nosaltres ja n’hem fet de mèrits, però ja no podíem més!

Sant Pere els va demanar que s’expliquessin i un a un van anar referint el seu cas particular.

El primer era un cambrer d’un restaurant a peu de platja que, després de molts mesos a l’atur, havia trobat feina. Tot just acabava de signar el contracte per a la temporada d’estiu quan ja li van dir que no calia que es comprés la camisa blanca ni els pantalons negres perquè aquell estiu no treballaria. Amb el cor encongit, però amb la lleugera esperança que si la seva dona podia continuar amb la feina de cuidadora potser podrien trampejar la situació, va arribar a casa i es va trobar una nota sobre la taula: Ho sento, carinyu, però no puc més. Fa molt temps que no compleixes amb les teves obligacions maritals. M’he enamorat del fisioterapeuta de la senyora Carmina i me’n vaig a viure amb ell. En aquell moment el món li va caure al damunt i va ser conscient que sol no se’n sortiria. Com que era un home arrauxat, no s’ho va pensar dos cops: va obrir la finestra i es va tirar daltabaix.

El segon era un home que per la manera de vestir i pel perfum que desprenia es veia que feia temps que no passava per la dutxa. Va explicar que ell es malguanyava la vida venent productes no gaire legals als turistes i a d’altres badocs que passejaven pels carrers de la ciutat: ulleres de sol, sabates esportives, bosses de ma de primeríssima marca, en fi, el que convingués. I ara, per culpa d’una mena de bèstia petita però malparida, no hi havia ningú pels carrers i ell feia dies que no ingressava ni un euro. No tenia amics ni família, no sabia a qui adreçar-se, de manera que se’n va anar a la torre de Jaume I i es va tirar daltabaix.

El tercer era un nen que ja se li veia que no estava bé. Tenia el cap girat, a l’estil de la nena de El exorcista, els ulls fora de les òrbites, la llengua entravessada i els braços com fent el mico. Anava acompanyat de la seva mare, que es veia ben bé que patia moltíssim per ell. La mare va explicar que després de 45 dies de confinament, quan el nen va sortir al carrer no es va saber adaptar. Va començar a córrer amunt i avall, xisclant i cridant, mossegant els gossos que trobava, donant cops de peu a tobogans i gronxadors, talment com si estigués posseït pel Maligne. La mare, veient aquella reacció tan violenta i conscient que el seu fill ja mai més tornaria a ser el mateix, va pujar amb el nen a dalt de tot de la torre Glòries i, agafant-lo en els seus braços, es va precipitar al buit per una finestra de color vermell.

El quart era un home d’aparença normal. Sant Pere li va preguntar: Tu també t’has suïcidat? No, va dir ell, a mi m’han suïcidat! Explica’t, va dir Sant Pere. Doncs resulta que jo sóc un fervent seguidor de la política del president dels Estats Units; és un home molt valent que diu les coses pel seu nom, i jo me l’escolto molt. Però em sembla que aquesta vegada m’he equivocat. Com que tinc molta por de contagiar-me d’aquesta bestiola que s’amaga darrere les mascaretes, em vaig preparar un parell d’infiltracions de desinfectant i me les vaig aplicar. Vaig agafar el Kh7, que és el que tenia més a mà, i ve’t aquí que se’m van aturar els ronyons i el fetge es va quedar com un suro. Amb aquesta perspectiva el cor va dir que plegava, i aquí em té. Vaig sortir disparat cap a l’hospital però vaig caure pel forat de l’ascensor. Després vaig pensar que si ho hagués fet amb Sanytol potser hauria aconseguit sobreviure perquè diuen que desinfecta igualment y no té efectes secundaris.

Al final Sant Pere, després d’escoltar aquelles i altres desgràcies, els va dir: Que sapigueu que els que es suïciden no poden entrar al regne dels cels, però tenint en compte que les actuals circumstàncies son molt i molt especials, farem una excepció.

-          Ei, Pere, no dormis –va dir una Veu- que no sents que truquen a la porta?

Sant Pere va fer un bot, es va redreçar a la butaca, es va fregar els ulls i es va acostar a la porta.

-          Qui és?

-          Som nosaltres.

Minairons

Aquesta vegada darrere la porta hi havia un exèrcit d’elements rodonets, una mena de minairons, amb unes ventoses tot el voltant, com unes coronetes, que mostraven símptomes d’un gran cansament.

-          Podem entrar? Ja hem fet la feina. Fa mesos que treballem incansablement. Creiem que ens hem guanyat un descans.

La Veu es va tornar a sentir:

-          Deixa’ls entrar, Pere, que descansin una temporada. Aquells d’allà baix ja han quedat bastant escarmentats. Si amb tot el que han sofert no són capaços d’enfocar la vida d’una altra manera, d’aquí una temporadeta els tornem a enviar els minairons. A mi no em costa gens. No he fet altra cosa des que vaig crear el món. Però no escarmenten!!!

I així va ser com Sant Pere, amb aquell somni premonitori, va comprendre el que els minairons havien fet a la terra, i va demanar per favor sisplau que els humans aprenguessin d’aquella experiència i comencessin a posar les bases d’una nova convivència.