Encara tinc les
mans plenes de terra, no me les vull espolsar, vull recordar per què n’hi tinc,
de terra, a les mans, d’on ve aquesta terra vermella que he anat rascant fins a
tenir-ne prou per cobrir el cos del meu germà. M’ho havien prohibit, per això,
amb més raó m’hi he esforçat. He desafiat el càstig del meu oncle, però no em
fa res. A la meva família de càstigs no n’han faltat, ja no vindrà d’un. Ni en
faltaran, després d’aquesta prohibició. Però no es pot deixar un germà insepult
si l’altre gaudeix de tots els honors. No són tots dos germans meus? No han
mort l’un en mans de l’altre? Per quina raó hauria de deixar la seva ànima
vagant fins a l’infinit? En la tasca d’enterrar-lo tampoc no he rebut el suport
de la meva germana, però sí el del meu estimat Hemó, i amb això en tinc prou. Confinada
dins d’aquesta cova, allunyada d’ell, ja no puc somiar en els dies feliços que ens
esperaven; sé que la seva desesperació li farà prendre una decisió tràgica,
però unirà el seu destí al meu, i ja ningú no ens podrà separar. Ara no li
donaré al meu oncle el plaer de veure’m morir a poc a poc, víctima d’aquest
confinament on m’ha abocat. Esquinço el meu vestit, en faig una tira llarga amb
nusos, me la cargolo al voltant del coll i des d’aquell sortint de la roca em
deixo caure...
He entrat d’amagat dins d’aquest temple subterrani.
Es fondo, hi ha molts racons, són foscos. Hi fa fred, però a mi ja m’és igual.
Amneris ha decidit el meu destí. Sense
Radamés no he de viure, i ella l’ha condemnat a mort i aviat l’emparedarà dins
d’aquesta cavitat llòbrega i humida. Quan l’amor no és correspost pot
portar-nos a fer els més grans disbarats, fins i tot destruir l’objecte del
nostre amor abans de permetre que un altre en pugui gaudir. Però Amneris no se
sortirà amb la seva, aquí restarem confinats fins que la mort se’ns emporti.
Espero, escolto, miro... Veig una mica de llum, crec que ja ha entrat, m’hi
acosto, l’abraço... I li dic: Trist cant
el nostre himne de mort. Tot és en va. Tot s’ha acabat, a la terra, per a
nosaltres. Oh, terra, adéu!... El cel s’obre per a nosaltres, i les nostres
ànimes errants volen devers la llum del dia etern...
Ja fa uns quants dies que estic tancada en
aquesta habitació. Concretament, mil. I la veritat és que no em puc queixar. Aquí tot és ordre i bellesa, luxe, calma i
plaer. El meu marit, que té molt poder, m’ha confinat en aquest espai per
matar-me. Això va ser al començament. La seva experiència amb les dones havia
estat tant decebedora que va decidir que cada dia es casaria amb una i al matí
la mataria. Així escarmentarien totes les dones, que no poden deixar de ser
infidels perquè són volubles i frívoles. Ja en portava unes quantes de mortes
quan vaig aparèixer jo, que mal m’està el dir-ho, a més de bonica sóc bastant
espavilada. De seguida vaig veure que els meus encants personals no servirien
de res perquè les anteriors esposes també eren molt boniques. Potser pensava
deixar les lletges per a més endavant. I un cop complit el meu deure conjugal
amb plaer per totes dues parts, vaig haver de començar a rumiar com ho podria
fer perquè no em tallessin el coll l’endemà al matí. Li vaig començar a parlar
d’un mariner que es deia Simbad i que tenia una història apassionant. Vam
passar tota la nit amb aquella història però al matí, quan va sortir el sol i
jo ja em veia directa a l’escorxador, encara no havia acabat de narrar les
aventures del mariner, i el meu marit, molt encuriosit pel que li havia passat
a un personatge tan intrèpid, va voler saber la continuació. De manera que vam
quedar que a la nit seguiríem. I així ho vam fer. Primer complir amb el deure
conjugal, després explicar històries. D’aquesta manera han passat mil dies, jo
no he sortit de l’habitació, tenim tres fills, ens estimem, però ell continua
amb la idea de tallar-me el coll. I aquí ve el problema: falta molt poquet per
acabar l’última història i ja no en sé cap més. Avui serà la nit mil i una. Què
passarà? Em perdonarà? Li podré fer veure que jo no sóc com les altres i que en
mi hi pot confiar? Haurem d’esperar que passin els anys per saber la resposta.
Avui el dinar no valia res, sembla que amb
els preparatius de la boda de l’Edward s’han oblidat que em deuen un respecte.
M’han pujat una safata amb un pastís de ronyons fred, un púding ressec i un vi
esbravat. I el sopar, dolent i escàs. La Grace Poole cada dia està pitjor; el
mam la té dominada i sovint no pot evitar fer una becaineta a prop meu i
oblidar-se de la vigilància. Ja fa molts anys que estic confinada a la torre
més alta de Thornfield, i encara no entenc per què. Jo l’estimava l’Edward, i
l’estimo, però el meu amor no és com els altres. Em diuen que estic boja, que
el meu pare va enganyar el senyor Rochester i li va encolomar una filla
defectuosa, trastocada, com també ho havia estat la meva mare. Ningú no em va
preguntar si jo volia aquell matrimoni, i jo em vaig esforçar per fer-ho bé,
però no me’n vaig sortir. No feia el que s’esperava de mi, i en canvi feia
moltes coses que ningú no s’esperava. I el pobre Edward se’n va cansar, em va
arrencar de la família i em va enclaustrar en aquesta habitació del castell en
mig de l’erm de les terres altes britàniques. No em deixen sortir, estic confinada,
només la Grace Poole té cura de mi, però
m’he assabentat que una mosca morta ha entrat com a institutriu de l’Adèle i ha
captivat el cor del meu marit. Però no se sortirà amb la seva. Acabo de veure
la Grace adormida al costat de la porta; la clau li penja de la butxaca, no cal
gaire habilitat per prendre-li. L’agafo, i amb molta cura la poso al forat i
giro. Ja sóc al passadís. Baixo les escales i em planto davant la porta de
l’habitació de la mosca morta. Està dormint i el seu vestit de núvia està
exposat damunt la butaca. L’agafo d’una revolada i l’esquinço en vint trossos.
La feina que tindrà a recosir-lo si se’l vol posar! De passada agafo la llàntia
i esquitxo una mica per aquí, per allà, el foc sempre va bé, purifica. Torno a
pujar cap amunt...
Han passat els anys, la boda no s’ha
celebrat, però l’Edward no ha tornat a mi. La mosca morta va fugir quan va
saber de la meva existència. Potser a última hora no era tan mosca morta. Però
jo ja no em sento amb forces per continuar vivint aquest confinament com si
encara pogués esperar-ne alguna cosa de bo. Avui serà el dia. Ho tinc tot
preparat. Avui calaré foc a Thornfield i l’Edward, intentant-me salvar,
s’endurà una bona cremada. Jo sucumbiré a les flames, però ell, potser perdrà
la vista; això li servirà d’escarment. No sé què se n’ha fet de la mosca morta.
Algun dia tornarà i es trobarà un bon panorama...
En Paul no ha vingut a veure’m, ni avui, ni
ahir ni mai. No ve, em té aquí confinada en aquesta institució des de fa anys,
però jo no estic boja. Jo només vull expressar amb les meves mans i amb les
meves eines la bellesa del fang, del marbre, del bronze... Vaig tenir un bon
mestre, vam treballar plegats molts anys, ens vam estimar. Ell també va saber
aprofitar de mi, molt més jove, les habilitats dels meus dits, les meves idees,
les meves propostes. Tant que em va costar que em deixessin entrar a treballar
al seu taller! Una dona no s’ha de dedicar a l’escultura, em deia el meu germà
Paul, ell sempre tan benpensant! Un home pot fer el que vulgui però una dona ha
de mirar per la seva reputació. Vaig ajudar l’Auguste a crear moltes de les
seves obres més importants, però sempre hi havia entre ell i jo l’ombra d’una
altra. I així ho vaig voler expressar a L’Âge
mûr, que va ser molt elogiada. Es veritat que a vegades he estat una mica
nerviosa, que no he entès la realitat, que el meu taller m’ha semblat una presó
i l’he destruït. Però ara ja porto quasi trenta anys aquí dins, i en Paul no
contesta a les meves demandes reiterades d’alliberament. Ell passarà a la
història com un gran poeta, com un fervent catòlic, com un home exemplar, però
el seu cor és un gel que tan de bo es fongui a l’infern.
Amsterdam és una ciutat bonica però jo no la
puc apreciar ara mateix. Estic amagada en una habitació, sense finestres ni cap
vista a l’exterior. No estic sola, la meva família m’acompanya. No sóc a casa
meva. A fora passen coses rares, hem hagut de marxar de Frankfurt i uns amics
ens han acollit aquí. Fa poc vaig fer tretze anys i em van regalar una llibreta
que ara serà el meu diari. Cada dia hi escric allò que penso, els sentiments
que experimento confinada en un espai tan petit, la por que em descobreixin,
que ens descobreixin a tota la família i ens facin mal. A més d’escriure també
llegeixo, estudio, intento que el temps no se’m faci tan llarg. Potser quan
sigui gran em puc dedicar a la literatura. A mi m’agradaria, crec que no ho
faig malament això d’escriure. Ara he sentit dir a la ràdio que quan acabi la
guerra serà molt interessant recollir els testimonis del sofriment de la
població, i que potser se’n podria fer un llibre. No serà un sol llibre, de ben
segur que n’hi haurà molts, perquè de sofriment n’hi està havent més del que
puguem imaginar.
Fa gairebé dos anys que sóc en aquest cau. He
escrit molt, he madurat, he après a no tenir gaire esperança... però calla,
sento un soroll, la porta que s’obre i entra una gent.
Potser ens venen a treure d’aquest
confinament i podrem veure altra vegada la llum del sol!
Molt adients aquests fragments literaris d'avui. Per sort per nosaltres, els nostres confinaments són molt més suportables!
ResponEliminaEi! Els texts són meus. Només la cursiva és manllevada de l'òpera de Verdi la primera, i de Baudelaire la segona.
Elimina