laplujanomespanta

                                                  Ja fa més de deu anys que he perdut el contacte diari amb adolescents. No freqüento els instituts més enllà del dels meus nets, i d’escoles, exactament igual, la dels meus nets petits. Tant l’un com l’altra m’han demanat col·laboració com a àvia en els projectes que tenen entre mans. A l’Institut Angeleta Ferrer, jo i altres avis vam ser entrevistats pels nostres nets, guiats pel tutor corresponent, sobre el temps de la nostra infància i adolescència, i amb els resultats van elaborar una obra de teatre que reproduïa els trets característics de l’època franquista. Vaig assistir a “l’estrena” i em va fer gràcia veure què hi havia de coincident amb el meu passat i què de diferent, ja que els alumnes tenien avis procedents de la geografia espanyola més enllà de Catalunya. Per a ells també va ser una experiència enriqui...

  Em trobo divendres al vespre fent un cangur a la meva neta de tres anys. Cap problema. Però l’he de tenir fins dissabte al migdia, o sigui que m’he d’inventar alguna activitat per distreure-la durant el matí. Jo tinc un compromís: la cloenda de la celebració dels cinquanta anys de l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa de la qual vaig ser vicepresidenta en la seva primera Junta. L’acte es fa a La Farinera, Ateneu del Clot, al costat de l’acabat d’inaugurar Parc de les Glòries. La portaré a jugar una estona al Parc i després anirem al vermut. Li dic: demà anirem a jugar a un parc on hi ha moltes instal·lacions perquè juguin els nens. Em replica: i les nenes . Bé, sí, les nenes també . Veig que porta la lliçó ben apresa. Costa una mica arrencar el dissabte: que si posa’t les sabates, que si agafa el jersei, que si fes un pipí abans de sortir, etc. Gràcies a la brillant idea de l’Ajuntament de Barcelona de fer una xarxa ortogonal de busos, van canviar la parada fa temps i h...

                                                  Dix ans, ça suffit ! Aquesta era la consigna que duien les pancartes que enarboraven els estudiants francesos del maig del 68. Es referien a De Gaulle i als deu anys del seu govern. L’invitaven a marxar. Jo agafo la mateixa pancarta i dic el contrari: Dix ans, ça suffit! Torna, Marçal! Deu anys que va marxar i en el meu cap cada dia demano que torni. Són fantasies que mai he pres per realitats, no soc tan il·lusa. Des del minut zero he sabut que no hi havia marxa enrere, però això no treu que no m’imagini com seria la meva vida si ell encara fos aquí. Avui fa deu anys. Quan ho comento amb els amics em diuen: ja fa deu anys? Sé que tots el trobem a faltar, perquè el Marçal, si tenia una qualitat, era que no passava desapercebut. Sempre tenia un paper a jugar, ell no es quedava mai enrere, sempre havia de donar l...

  Una de les accions humanes més contradictòries és la delació. En tenim exemples històrics o mitològics per donar i per vendre, des de Viriato fins a Jesucrist. En aquests casos, com en molts d’altres, la delació es considera execrable, perquè es delaten persones que des del punt de vista moral no fan mal a ningú. Però hi ha casos molt ambigus en què ens hem de posicionar a favor o en contra de la delació segons quins siguin els nostres principis. Penso en la pel·lícula d’Elia Kazan On the waterfront (La llei del silenci, 1954) en què l’espectador està a favor que Marlon Brando denunciï els mafiosos dels sindicats portuaris sense adonar-se que aquell argument no és més que una metàfora subvertida del que va fer el seu director denunciant els companys d’ofici davant del comitè McCarthy. Marlon Brando queda com un heroi quan els herois reals van ser els que van aguantar la pressió i la repressió i no van delatar (Dalton Trumbo, Edward Dmytryk, Herbert Biberman i molts altres). Hi...

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

  “A l’època d’abans de la Primera Guerra Mundial (...) radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó” .           Stefan Zweig , El món d’ahir . La Fundació La Caixa ha tingut l’encert d’organitzar una exposició al voltant de la República de Weimar justament quan tothom està fent paral·lelismes entre la situació política actual i la dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial. Aquell període caracteritzat per la voluntat de construir una societat basada en els ideals humanistes de democràcia, llibertat i igualtat va durar poc però va ser molt fructífer des del punt de vista cultural, i molt alliçonador des del punt de vista polític. La República de Weimar representa el trànsit del món d’ahir, amb les seves certeses i estabilitats, al món de les incerteses que desembocarà en el nazisme i l’Holocaust. Weimar, la ciutat de Goethe i Schiller, epicentre de la il·lustració alemanya, va ser on es va redactar la Constituc...

  Un dels temes més debatuts al programa de TV3 sobre l’eutanàsia, emès el 30 de març, va ser el de com calibrar el grau de dolor del sol·licitant i, especialment, el grau de patiment psicològic, per tal de poder emetre un veredicte: autorització o denegació. El patiment psicològic insuportable és una de les causes previstes per la Llei. Però com s’avalua aquest patiment? Quines eines tenim per mesurar-lo? Els metges que intervenien en el debat parlaven del coneixement necessari del pacient, ja que no és amb una analítica objectiva com es pot saber quin és aquest grau. Als que no formem part de cap tribunal mèdic això ens hauria de ser indiferent; no ens toca a nosaltres jutjar ni emetre veredictes. A mi tampoc. Però això no vol dir que no siguem sensibles al patiment dels altres, al patiment psicològic derivat d’unes circumstàncies adverses que poden ser recents o llunyanes, però que s’arrosseguen dia a dia. Això se’m va fer evident, per atzar, el dia que em va caure a les man...