Aviso d’entrada que els meus coneixements sobre neurocirurgia són escassos. Tot ho he après a les pel·lícules: Frances, Alguien voló sobre el nido del cuco, De repente el último verano.. ., o El plan , on vaig aprendre que les emocions depenen d’unes estructures denominades sistema límbic, que queda desconnectat si t’intervenen en el còrtex prefrontal. Però la que més m’ha il·lustrat és una sèrie d’argument infumable que porta per títol El jardinero (Netflix), on un noi, que ha perdut la capacitat d’experimentar emocions a causa d’un accident que li va aixafar el lòbul frontal, és induït per la seva mare a actuar com a sicari donat que no li produeix cap efecte emocional. El noi mata com qui es pren unes braves, enterra els morts sota el jardí i aconsegueix un espai ufanós que riu-te’n dels hivernacles del Maresme. Però un dia les coses es torcen perquè li creix un tumor que li reviscola la part frontal i li tornen les emocions, entre elles, l’amor. Si això és científic o és ciè...
Hi havia aquest hivern a Madrid una exposició molt interessant, a la Fundació MAPFRE, que portava el títol de “1924. OTROS SURREALISMOS”. 1924 és l’any de la publicació del MANIFEST SURREALISTA d’André Breton. Les obres exposades no eren les més conegudes del surrealisme, tot i que n’hi havia de Dalí, de Tanguy, de Magritte, de Delvaux... Els altres surrealismes de què parlava l’exposició serien els “perifèrics”, els que van tenir lloc lluny de París i de la tutela d’André Breton. Però a mi, el que més em va cridar l’atenció van ser les dones surrealistes. Sempre m’ha semblat que el surrealisme és un art fascinant perquè no coneix límits i ho transgredeix tot. La idea de l’automatisme psíquic, en la qual es basa, ho permet tot perquè no hi intervé la voluntat ni l’intel·lecte, de manera que no som responsables de res del que imaginem, escrivim, filmem o diem. En els nostres somnis sovint passen coses que per res del món explicaríem. O bé són obscenes, o violentes, o escatològ...