laplujanomespanta

  Darrerament ens estan passant unes coses tan grotesques que cada una de nova que arriba ja no ens alarma, ens fa riure. I això és perillosíssim perquè igual que en el conte de Pere i el llop, el dia que arribi la de debò no li’n farem cas i prendrem mal. A veure, ja teniu el kit de supervivència que ha recomanat la UE? No el que ens podíem imaginar si l’haguéssim confeccionat nosaltres, no, el que ens proposen. Jo tinc un kit de dépannage (ho dic en francès perquè ja sabeu que soc completament afrancesada) que porto sempre a sobre per quan m’he de quedar a dormir fora de casa. Hi ha una aspirina per al mal de cap de la ressaca (el paracetamol no em fa res). Un diclofenaco, perquè fa temps, de tant en tant, tenia mal d’esquena, però com que ara ja no en tinc i no l’he reposat, deu estar més que caducat. També hi ha dues dormidinas, per si em toca compartir habitació amb algú que ronca, i un ibuprofèn, per si el trocànter es manifesta i em dona la llauna. Amb aquesta impedimenta...

  Ens trobem aquests dies commemorant el cinquè aniversari de la declaració de l’estat d’alarma   per la COVID i del posterior confinament. És temps suficient com per fer-ne una valoració, i hem pogut veure als diaris diferents opinions sobre si les coses es van fer bé o malament. Haig de reconèixer que en aquell moment, tenint en compte la meva nul·la formació sanitària, totes les mesures que es van prendre em semblava que s’havien d’acatar, m’agradessin o no, des de l’aïllament fins a l’ús de guants o mascaretes i tota mena de líquids desinfectants. Però avui aquí no pretenc fer una anàlisi dels errors o els encerts, sinó relacionar aquells fets amb uns altres de semblants, que s’havien produït a finals del segle passat i que me’ls ha fet presents una obra de teatre estrenada al Lliure: L’HERÈNCIA. Quins records tinc de la pandèmia? Sé que em va causar un xoc important haver-me de quedar a casa sola, sense veure els nets, les filles, els amics... Sense parlar amb ningú, pe...

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

  La psiquiatria no és un tema que jo domini, però com que el cinema i la literatura ens l’ha acostat tant, qualsevol pot opinar sobre el complex d’Èdip, el narcisisme, la megalomania, la paranoia o qualsevol altre trastorn d’aquests que veiem als diaris cada dia i que afecten a gent com Trump, Musk, Milei o Putin, per mencionar només els top del rànking. Desgraciadament, Donald Trump ocupa les pàgines dels diaris, portada o interior, cada dia sense excepció des que va ser elegit president. Cada dia ens obsequia amb un disbarat, des de voler comprar el Canal de Panamà o el territori de Groenlàndia, fins a carregar la responsabilitat de la guerra d’Ucraïna al mateix Zelenski, que n’és la víctima i el president del país envaït. Com es pot tenir la capacitat de tergiversar la realitat fins a aquest punt i sortir-ne indemne? Com pot ser que el món no tan sols no se li giri en contra sinó que vagi guanyant adeptes de mica en mica davant la mirada atònita però paralitzada de la Unió Eu...