EL MEU AVI VA ANAR A CUBA

 

En ocasió de la biennal d’art MANIFESTA 15 he tingut l’oportunitat de visitar, a la seu de l’organització  a l’antiga editorial Gustavo Gili, una aportació de dos artistes, Daniela Ortiz (peruana) i Xosé Quiroga (gallec), que m’ha cridat l’atenció per allò que repeteixo contínuament: en un període de temps curtíssim em trobo amb dos exemples del mateix esdeveniment. En aquest cas es tracta de la presència de catalans a Cuba.

Quina casualitat que la instal·lació d’aquests dos artistes, titulada Estat Nació. Part 1, 2013, parli del mateix que he pogut llegir al darrer llibre de Leonardo Padura Ir a La Habana. El primer que em va cridar l’atenció no van ser les fotografies dels monuments de Barcelona que reivindiquen el colonialisme sinó la reproducció d’una carta que les dones esclavistes nascudes a Cuba i Puerto Rico i residents a Barcelona van adreçar al President del Consell de Ministres el 8 de gener de 1873 amb unes reivindicacions que farien envermellir a qualsevol defensor dels drets humans.

Només en reproduiré alguns fragments perquè és molt llarga, just per situar el tema i fer-se una idea de com es veia la qüestió per part de les senyores dels que havien comerciat amb les Antilles i havien aconseguit una bona posició.

“Las que suscriben (...) a V. E. Exponen:

Que han llegado hasta ellas en la tranquilidad del hogar los generales clamores levantados en todos los ámbitos de la nación con motivo de las reformes que el Gobierno que V.E. preside pretende llevar a Puerto Rico, patria hermosa y feliz de muchas de nosotras.

No sabemos (…) lo que es política, ni entendemos de ardides diplomáticos porque no es esta nuestra misión ni las mujeres estamos llamadas a gobernar (…) pero somos esposas y madres…

Somos, además, cristianas y porque lo somos, y porque sin ser hombres de estado conocemos mejor sin duda que los que así se llaman una de las principales cuestiones de que se trata, la cuestión de esclavitud, nos creemos autorizadas a dar sobre ella nuestro leal parecer.

(…) Pero la verdad es que los que más declaman contra la mal llamada esclavitud de las Antillas, filántropos de apariencia y católicos de doubé tratan con más despótico desprecio a sus criados que los habitantes de Cuba y Puerto Rico a sus llamados esclavos.

(…)

Además, Excmo. Señor, qué uso conveniente se quiere que hagan de su libertad sin preparación alguna unos seres que por sus naturales instintos, por su condición y por otras razones de todos conocidas, no saben vivir sino guiados por el suave yugo de los consejos y del amor de sus amos…”

Les senyores en qüestió diuen que no estan a favor de l’esclavitud, però tampoc de l’alliberament d’esclaus de manera general, només d’aquells que han estalviat i poden comprar la seva llibertat.

En quin context s’exposa aquesta carta? Com he dit abans, és una instal·lació  que reivindica el colonialisme i el sistema esclavista de Barcelona a través d’estàtues, plaques commemoratives i edificis. Això vol dir que els autors són partidaris de l’esclavitud? Per descomptat que no. Volen mostrar allò que el colonialisme i el comerç amb la Antilles, d’esclaus o de productes manufacturats, va suposar per a Barcelona i, per extensió, per a Catalunya. Les figures de què es parla són Joan Güell i Ferrer, Josep Xifré i Casas, Valeriano Weyler, Joan Prim i Prats i fins i tot Cristòfor Colom. Se’n mostren fotografies dels monuments que Barcelona els ha dedicat i es fa una descripció bastant detallada dels quatre pròcers catalans que figuren al peu del monument a Colom que hi ha al capdavall de la Rambla, aquell que algun il·luminat del Consistori va suggerir que s’enderroqués.

A les fotografies podem veure els Porxos d’en Xifré, el Palau Güell, el monument a Colom... és una instal·lació petita, de la qual us ofereixo la fotografia de conjunt i la del Manifest. No sé si les podreu veure bé.

Anem al llibre de Padura. Ir a La Habana consta de dues parts. A la primera, hi ha una sèrie de reflexions sobre la ciutat on ell ha nascut i on viu (excepte quan viatja), i que toca molts temes diferents. Cada capítol va acompanyat de fragments de les seves novel·les, gairebé exclusivament de la sèrie Mario Conde, fragments que parlen de la ciutat i que ell havia anat introduint a totes les seves obres. Amb aquestes reproduccions tornem a reviure les aventures del detectiu venedor de llibres de segona mà, la seva visió amarga i desesperançada de la ciutat, però que destil·la respecte i amor pels quatre costats. Quan arribes al final d’aquesta primera part et venen ganes de comprar un bitllet a L’Havana, plantar-te al barri de Mantilla i dir-li a Leonardo: hazme de guía por todas estas calles, estos barrios, estos lugares que tú has vivido y que tan bien describes en estas páginas...

La segona part del llibre consta d’una sèrie de textos antics que Padura va publicar quan treballava com a periodista per a El caimán barbudo, La Gaceta de Cuba o Juventud rebelde (no queda clar on va publicar cada un dels reportatges, probablement a Juventud rebelde, on va treballar de l983 a 1990). El que em va cridar especialment l’atenció va ser el titulat Xifré, Samá, Martí y otros catalanes en Cuba.

La presència de catalans a les Antilles és de tots coneguda, però els catalans de què parla Padura no són precisament els de l’havanera El meu avi, que eren mariners d’un barco de guerra i que varen morir al peu del canó.

Padura parla d’uns catalans que es van embarcar per anar a fer fortuna, la van fer i van tornar per invertir en la seva pàtria els diners que havien obtingut. Els catalans van tenir prohibit el comerç amb Amèrica fins al s. XVIII (Decret de lliure comerç, 1778), però quan van poder navegar fins al Nou Continent, no s’hi van posar per poc. La primera gran onada de catalans cap a Cuba es va produir entre 1800 i 1835. Segons explica Padura, una tercera part dels habitants de Sant Feliu de Guíxols va emigrar a Cuba a causa de l’aparició de la fil·loxera. De Begur també n’hi devien anar, vistes les cases d’indianos que hi ha al poble.

A L’Havana hi ha el carrer Xifré. A Barcelona, també. I un edifici al passeig de Colom amb uns porxos que alberguen el restaurant 7 Portes, anomenats Porxos d’en Xifré. Josep Xifré i Casas sortia d’Arenys de Mar, en la més pura misèria, en direcció al Carib, per allà el 1798. El seu pare havia perdut dos bergantins en la guerra amb Anglaterra i el Govern n’hi havia confiscat un altre, deixant-lo en la ruïna. Poc es pensava Josep Xifré en arribar a l’Havana que acabaria sent un dels indians més famosos de l’època.

Padura parla d’altres catalans emigrats a Cuba, que van crear la Sociedad de Beneficencia de Naturales de Cataluña, i van construir un hospital i després una ermita dedicada a la Moreneta. Parla de la influència dels catalans a Cuba, però sobretot parla de com els “americanos” van retornar a Catalunya els beneficis obtinguts en aquell país: la indústria tèxtil de Canet, el ferrocarril Barcelona-Mataró, el primer d’Espanya, construït per Miquel Biada a partir de l’experiència del ferrocarril cubà i gràcies als diners guanyats allà. I més endavant, el mecenatge espectacular d’Eusebi Güell, descendent d’aquell Joan Güell i Ferrer, a qui devem el Palau Güell, el Parc Güell, la Colònia Güell i la major part de les obres de Gaudí.

Padura va conèixer Barcelona a partir de les novel·les de Vázquez Montalbán, va ser Carvalho qui li va descobrir la Rambla, però quan el 1990 hi va poder posar els peus per primera vegada se’n va adonar que el Paseo del Prado de L’Havana era una rèplica de l‘avinguda barcelonina. Ara, en el seu article (1990), ret homenatge a tots aquells catalans que, tornant de Cuba, van contribuir a la grandesa de Barcelona i del seu entorn. Els porxos d’en Xifré, l’Hospital d’Arenys de Mar, la Sagrada Família, la Rambla de Vilanova i la Geltrú; desenes de cases a Sitges, Canet, Mataró, Sant Pere de Ribes  “extraídas de La Habana y colocadas allí por sus dueños originales, los famosos ‘americanos’, como les solían llamar en esta región a los indianos.”

El capítol dedicat als catalans que van anar a Cuba és apassionant. No és que m’hagi descobert cap novetat, però al concentrar tot aquest patrimoni en unes quantes pàgines prens consciència del llegat que ens van deixar. Padura, no obstant això, no evita mencionar que els Samà, Baró i Blanxart, Martí Torrens i altres van ser alguns dels que van contribuir a crear la llegenda negra d’aquesta emigració gràcies al lucratiu comerç d’esclaus.

He volgut posar de costat la instal·lació  de Manifesta 15 i el llibre de Padura perquè en el fons de tos dos esdeveniments hi plana el respecte a uns avantpassats que amb el seu mecenatge van contribuir a fer més gran Barcelona, la meva ciutat.

No puc acabar sense fer menció de la difícil situació en què es troba l’Havana actualment, com tota l’illa de Cuba, amb dificultats econòmiques terribles, talls d’electricitat, desproveïment, fugida dels seus habitants... A la presentació del llibre Ir a La Habana que es va fer a Barcelona Padura va manifestar la seva total falta d’esperança en què la situació pugui millorar. Però ell pertany a l’Havana i lluitarà fins a l’últim alè per poder continuar-hi vivint. Així ho expressa:

La Habana real, periodística, y La Habana ficcionada, son una misma ciudad y su imagen y fijación en la memoria y en los textos revelan una búsqueda obsesiva en la que he vivido desde mucho antes de escribir mi primer artículo o cuento y que me persigue todavía hoy, como lo que es: una necesidad, una obsesión. Un reflejo de mi sentido de pertenencia y una crónica que lo que el paso del tiempo ha ido provocando en la imagen física y el espíritu humano de la ciudad a la que pertenezco en cuerpo y alma.