Passa al contingut principal

LA CIÈNCIA I JO


Avui el tema va de ciència.  No és el meu camp de coneixement, per tant, tots els disbarats que pugui dir us els heu de prendre amb benevolència. Tinc una filla biòloga amb la que parlo de l’ADN (que no entenc), dels grups sanguinis, de les tortugues i dels tritons del Montseny. Fins aquí encara capto alguna cosa. Amb l’altra filla, que és més de mates, no hi puc parlar gaire perquè més enllà de saber calcular l’àrea d’una habitació per posar moqueta, o el descompte que m’aplicaran a les rebaixes, no sé fer res més. Però quan l’altre dia parlava d’oportunitats no m’estava inventant res. La pandèmia m’ha donat l’oportunitat d’interessar-me per alguns temes científics que s’estan revelant determinants per al nostre futur.
D’un en parlava Thomas Cowan a la cimera de Salut i Drets Humans de Tucson, Arizona, el 12 de març del 2020. Alertava sobre la relació entre grans epidèmies i el desplegament generalitzat d’ones electromagnètiques. Deia que els virus són una excreció d’una cèl·lula intoxicada, i quan s’intoxica massivament les cèl·lules, aquestes deixen anar una quantitat de virus tan extraordinària que causa les epidèmies. Cada pandèmia es correspon, segon ell, amb un salt en l’electrificació de la Terra. Al 1917 es van introduir massivament les ones de ràdio, i al 1918 vam tenir la grip espanyola. Altres moments relacionats amb epidèmies són al final de la segona guerra mundial amb la generalització dels radars, al 1968 amb l’enviament de satèl·lits que emetien freqüències radioactives, i al 2020 amb la generalització, en una zona determinada, de la tecnologia 5G. I quina és aquesta zona? Wuhan, coberta totalment per aquesta tecnologia. I què és la tecnologia 5G? Ni idea. Jo sabia del punt G, més fàcil d’entendre que això. L’únic que sé és que tothom està esperant que es difongui aquesta tecnologia de la que ens havien d’haver parlat al Mobile World Congress que no es va fer. No podem negar que som éssers elèctrics, si no, per què ens fan cardiogrames, encefalogrames, etc.? Així, quan rebem gran quantitat d’impulsos electromagnètics de l’exterior, les nostres cèl·lules s’agiten i es rebel·len.
L’altre tema és el que fa referència a l’origen animal, concretament en els ratpenats, del contagi del covid19. Encara no està tot aclarit, ni menys encara com ha passat de l’animal a l’home. Però el que sí que sembla demostrat (La Vanguardia, 30/3/2020, p. 32, segons J. Serra-Cobo, i també Angel Luis Lara a eldiario.es del 29 de març) és que el fet d’haver alterat l’hàbitat d’aquestes bèsties, que viuen amb els seus virus sense molestar a ningú, ha fet que es propagués la malaltia de manera exponencial  (viral, i mai més ben dit),  i que ens haguem de plantejar una vegada més si el desenvolupament que pretenem aconseguir és compatible amb la nostra supervivència sobre el Planeta.
Però hem de donar la culpa als xinesos d’haver desencadenat aquesta pandèmia? No som els occidentals els primers de gaudir d’un telèfon xinès, una tele o un cotxe coreà, una càmera japonesa, un anorac North Face fet al Viet Nam o unes vambes o una samarreta Nike fetes a Bangla Desh? Per què ara els costums d’alguns països orientals de conviure i menjar animals salvatges ens repugnen fins al punt de responsabilitzar-los de tots els mals? No seria el moment d’aturar-se a pensar cap a on anem i d’aprofitar aquesta crisi per orientar la Humanitat en una altra direcció? Thomas Cowan no és gaire optimista sobre la capacitat de la gent de torçar la inèrcia dels governs i dels grans agents econòmics, però dona un consell que ens podem aplicar a nivell individual: desenvolupem les nostres capacitats espirituals.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...