Salta al contingut principal

LA CIÈNCIA I JO


Avui el tema va de ciència.  No és el meu camp de coneixement, per tant, tots els disbarats que pugui dir us els heu de prendre amb benevolència. Tinc una filla biòloga amb la que parlo de l’ADN (que no entenc), dels grups sanguinis, de les tortugues i dels tritons del Montseny. Fins aquí encara capto alguna cosa. Amb l’altra filla, que és més de mates, no hi puc parlar gaire perquè més enllà de saber calcular l’àrea d’una habitació per posar moqueta, o el descompte que m’aplicaran a les rebaixes, no sé fer res més. Però quan l’altre dia parlava d’oportunitats no m’estava inventant res. La pandèmia m’ha donat l’oportunitat d’interessar-me per alguns temes científics que s’estan revelant determinants per al nostre futur.
D’un en parlava Thomas Cowan a la cimera de Salut i Drets Humans de Tucson, Arizona, el 12 de març del 2020. Alertava sobre la relació entre grans epidèmies i el desplegament generalitzat d’ones electromagnètiques. Deia que els virus són una excreció d’una cèl·lula intoxicada, i quan s’intoxica massivament les cèl·lules, aquestes deixen anar una quantitat de virus tan extraordinària que causa les epidèmies. Cada pandèmia es correspon, segon ell, amb un salt en l’electrificació de la Terra. Al 1917 es van introduir massivament les ones de ràdio, i al 1918 vam tenir la grip espanyola. Altres moments relacionats amb epidèmies són al final de la segona guerra mundial amb la generalització dels radars, al 1968 amb l’enviament de satèl·lits que emetien freqüències radioactives, i al 2020 amb la generalització, en una zona determinada, de la tecnologia 5G. I quina és aquesta zona? Wuhan, coberta totalment per aquesta tecnologia. I què és la tecnologia 5G? Ni idea. Jo sabia del punt G, més fàcil d’entendre que això. L’únic que sé és que tothom està esperant que es difongui aquesta tecnologia de la que ens havien d’haver parlat al Mobile World Congress que no es va fer. No podem negar que som éssers elèctrics, si no, per què ens fan cardiogrames, encefalogrames, etc.? Així, quan rebem gran quantitat d’impulsos electromagnètics de l’exterior, les nostres cèl·lules s’agiten i es rebel·len.
L’altre tema és el que fa referència a l’origen animal, concretament en els ratpenats, del contagi del covid19. Encara no està tot aclarit, ni menys encara com ha passat de l’animal a l’home. Però el que sí que sembla demostrat (La Vanguardia, 30/3/2020, p. 32, segons J. Serra-Cobo, i també Angel Luis Lara a eldiario.es del 29 de març) és que el fet d’haver alterat l’hàbitat d’aquestes bèsties, que viuen amb els seus virus sense molestar a ningú, ha fet que es propagués la malaltia de manera exponencial  (viral, i mai més ben dit),  i que ens haguem de plantejar una vegada més si el desenvolupament que pretenem aconseguir és compatible amb la nostra supervivència sobre el Planeta.
Però hem de donar la culpa als xinesos d’haver desencadenat aquesta pandèmia? No som els occidentals els primers de gaudir d’un telèfon xinès, una tele o un cotxe coreà, una càmera japonesa, un anorac North Face fet al Viet Nam o unes vambes o una samarreta Nike fetes a Bangla Desh? Per què ara els costums d’alguns països orientals de conviure i menjar animals salvatges ens repugnen fins al punt de responsabilitzar-los de tots els mals? No seria el moment d’aturar-se a pensar cap a on anem i d’aprofitar aquesta crisi per orientar la Humanitat en una altra direcció? Thomas Cowan no és gaire optimista sobre la capacitat de la gent de torçar la inèrcia dels governs i dels grans agents econòmics, però dona un consell que ens podem aplicar a nivell individual: desenvolupem les nostres capacitats espirituals.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...