laplujanomespanta

  M’he passat bastants dies rumiant si escrivia sobre el cas Pélicot o si ho deixava córrer, davant la impossibilitat de dir coses que no fossin obvietats o que no les haguessin dit ja tots els periodistes que han escrit abans que jo. Al final m’he decidit perquè , un cop acabat el judici i pronunciada la sentència i la condemna, se’m plantegen alguns interrogants per als quals no tinc resposta. No crec que en els anals dels crims de naturalesa sexual s’hagi vist mai un cas tan abjecte com el que comentem. Violència, tortures, humiliacions, no són cap novetat. Obligar la teva parella a prostituir-se, tampoc no és una novetat. Però vendre la teva pròpia dona, drogada, amb qui de dia hi tens una relació afectuosa normal però que no dubtes a traspassar-la a qui la vulgui quan “dorm”, va més enllà del que es podia imaginar, a la realitat i a la ficció. Dit això, igualment repugnant és l’actitud dels qui compraven el producte: homes de totes les edats i condicions socials, solters o c...

  Als que aquest títol no els digui res continuaran llegint, amb curiositat o sense, a veure què explico. Per als que sàpiguen de què va, que no pateixin, no va d’esmenar-li la plana al senyor Engels. M’explico. Resulta que fa molt temps una servidora es llegia els clàssics del marxisme com si fos el catecisme. Molt poc sentit crític, ho haig de reconèixer. Com que la relació amb la meva família era més aviat complicada, trobar arguments per abolir la institució   familiar em semblava molt encertat. Ja no diguem el tema de la propietat privada, que com que jo no en tenia cap, em semblava un greuge cap al proletariat. De l’Estat no me’n preocupava gaire, ho veia una mica lluny. Però vet aquí que han passat molts anys, que el marxisme no està de moda, que la revolució s’ha quedat al racó de pensar i que jo soc una mica més crítica i em miro les coses en funció dels beneficis o perjudicis que em proporcionen. Són molts els conceptes del marxisme als quals no he renunciat, c...

  La idea que a Madrid només hi ha fatxes ha penetrat tant a la meva closca que comprovar que no és ben bé així m’ha causat un xoc emocional important. Haig de dir, però, que ja hi anava una mica advertida: l’objectiu de l’escapada era veure una obra de teatre que porta per títol 1936 . Com que no crec que els de VOX es dediquin a la cosa cultural, era evident que la versió del que va passar el 1936 que veuria a l’escenari seria la dels perdedors, com així va ser. I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, ens vam quedar uns dies més a la Villa y Corte per gaudir d’una cup of coffee in Plaza Mayor , unes cerveses a la Cava Baja, evitar possibles exnòvios i observar el tarannà dels madrilenys, que s’ho passen molt millor que nosaltres. Comencem pel començament. Aquesta vegada anava acompanyada per una persona que ha fet de la política l’objectiu de la seva vida, i que vagi on vagi té amics amb qui pot parlar del tema, recordar vells temps, mostrar-se un afecte que han cult...