laplujanomespanta

  La setmana passada no hi va haver blog perquè, tal com us vaig dir, un trol malfactor me’l va esborrar quan l’estava penjant i no vaig tenir esma de tornar-lo a escriure. Se m’obria un abisme davant del meu cap i no sabia per on tirar ni què fer. I no era per la pèrdua de l’article, que tampoc era gran cosa, sinó per un dels temes que hi tocava de passada i que avui tocaré més a fons: l’abisme que tinc davant dels ulls per una situació nacional i internacional tan dramàtica que no veig la manera ni d’obviar-la ni d’afrontar-la. M’he sentit com les protagonistes de dues pel·lícules que acaben d’estrenar, totes dues dones i dirigides per dones, i amb un drama relacionat amb la maternitat. Una, perquè té un fill del qual no sap ni vol saber com cuidar-se’n. L’altra, al segle XVIII, perquè el seu marit no fa allò que tots sabem que s’ha de fer si es vol tenir un fill, un fill que la comunitat li exigeix a ella, no a ell. Davant d’elles, un abisme que no saben com gestionar i que le...

  En ocasió de la biennal d’art MANIFESTA 15 he tingut l’oportunitat de visitar, a la seu de l’organització   a l’antiga editorial Gustavo Gili, una aportació de dos artistes, Daniela Ortiz (peruana) i Xosé Quiroga (gallec), que m’ha cridat l’atenció per allò que repeteixo contínuament: en un període de temps curtíssim em trobo amb dos exemples del mateix esdeveniment. En aquest cas es tracta de la presència de catalans a Cuba. Quina casualitat que la instal·lació d’aquests dos artistes, titulada Estat Nació. Part 1, 2013 , parli del mateix que he pogut llegir al darrer llibre de Leonardo Padura Ir a La Habana . El primer que em va cridar l’atenció no van ser les fotografies dels monuments de Barcelona que reivindiquen el colonialisme sinó la reproducció d’una carta que les dones esclavistes nascudes a Cuba i Puerto Rico i residents a Barcelona van adreçar al President del Consell de Ministres el 8 de gener de 1873 amb unes reivindicacions que farien envermellir a qualsevol ...

  Em sento terriblement ridícula quan veig que el cas Errejón m’afecta com si fos algú de la família. ¿Que no ho sabies, ingènua, que l’esquerra pot ser tan abusadora, corrupta, maltractadora, hipòcrita i altres fineses com la resta de la humanitat? Que això de la superioritat moral de l’esquerra és pura hipocresia? Que no en tenies mostres a bastament? Doncs no senyor, salta a les xarxes la meravellosa i professional acció de Cristina Fallaràs i jo em quedo amb un pam de nas (perdó per la rima). El primer contacte amb la notícia el vaig tenir llegint el comunicat d’Errejón on deia que dimitia i feia servir uns arguments rebuscats dels quals el que em va quedar més clar era que ell no tenia culpa de res, que era el patriarcat qui havia multiplicat la seva subjectivitat tòxica i que hi havia una gran contradicció entre la persona i el personatge. M’ha recordat una mica el mateix argument que feia servir jo quan era petita i em renyaven per haver trencat alguna cosa: ho he fet sens...