laplujanomespanta

  En ocasió de la biennal d’art MANIFESTA 15 he tingut l’oportunitat de visitar, a la seu de l’organització   a l’antiga editorial Gustavo Gili, una aportació de dos artistes, Daniela Ortiz (peruana) i Xosé Quiroga (gallec), que m’ha cridat l’atenció per allò que repeteixo contínuament: en un període de temps curtíssim em trobo amb dos exemples del mateix esdeveniment. En aquest cas es tracta de la presència de catalans a Cuba. Quina casualitat que la instal·lació d’aquests dos artistes, titulada Estat Nació. Part 1, 2013 , parli del mateix que he pogut llegir al darrer llibre de Leonardo Padura Ir a La Habana . El primer que em va cridar l’atenció no van ser les fotografies dels monuments de Barcelona que reivindiquen el colonialisme sinó la reproducció d’una carta que les dones esclavistes nascudes a Cuba i Puerto Rico i residents a Barcelona van adreçar al President del Consell de Ministres el 8 de gener de 1873 amb unes reivindicacions que farien envermellir a qualsevol defensor

  Em sento terriblement ridícula quan veig que el cas Errejón m’afecta com si fos algú de la família. ¿Que no ho sabies, ingènua, que l’esquerra pot ser tan abusadora, corrupta, maltractadora, hipòcrita i altres fineses com la resta de la humanitat? Que això de la superioritat moral de l’esquerra és pura hipocresia? Que no en tenies mostres a bastament? Doncs no senyor, salta a les xarxes la meravellosa i professional acció de Cristina Fallaràs i jo em quedo amb un pam de nas (perdó per la rima). El primer contacte amb la notícia el vaig tenir llegint el comunicat d’Errejón on deia que dimitia i feia servir uns arguments rebuscats dels quals el que em va quedar més clar era que ell no tenia culpa de res, que era el patriarcat qui havia multiplicat la seva subjectivitat tòxica i que hi havia una gran contradicció entre la persona i el personatge. M’ha recordat una mica el mateix argument que feia servir jo quan era petita i em renyaven per haver trencat alguna cosa: ho he fet sense vo