laplujanomespanta

  S’acosta final de curs i, com si fos una alumna de primària, em situo en aquells anys tan remots en què l’excitació dels últims dies de classe es barrejava amb l’amenaça dels deures de vacances. No ens podien deixar tranquil·les durant aquells llargs mesos d’estiu que passaríem sense veure un llibre ni una llibreta? No, no podien, havíem de fer l’àlbum d’estiu. Jo no solament ja no vaig a l’escola sinó que ni tan sols treballo, però em dono molts deures durant el curs: el blog, les meves escriptures, els meus cursos variats... de manera que quan s’acosta el juny respiro: s’han acabat els cursos, ja no tinc lectures obligatòries, el blog fa vacances juliol i agost, podré descansar! Doncs no t’ho creguis! Al taller d’escriptura m’han posat deures, ens han posat deures a tots. Uns deures fluïts, per ser exactes, que tant poden escapar-se’t entre els dits com quedar-se fixats sobre el paper. Sabent que jo soc més aviat complidora ja puc anar fent-me la idea que em sentiré tan press...

  Benvolguda Siri, Sé que aquesta carta, en el cas que arribessis a llegir-la, no et serviria per consolar-te de la pèrdua del teu estimat Paul. Sé de què parlo i sé que no hi ha consol possible. Però pitjor seria que tota la gent que l’apreciava decidís no fer-te costat pensant que no serveix per a res. D’aquí uns quants anys, quan hagis anat paint què significa la seva pèrdua, estic segura que aniràs al calaix de la memòria on guardes totes les mostres de suport, físiques o mentals, i les tornaràs a mirar, perquè et queden molts anys per endavant per anar patint la seva absència, i aquestes mostres sempre t’acompanyaran. Fa temps, molt, que soc admiradora de la vostra relació i de la vostra obra. Més de la seva que de la teva, també t’ho haig de dir. Heu estat un referent per a mi, i també per als meus familiars propers, el Marçal, l’Anaís. L’escriptor americà progressista, casat amb una escandinava (amb pedigrí europeu), que escriu novel·les i guions cinematogràfics que lleg...

  Egomacro  -  Miquel Barceló Estic convençuda que Begoña Gómez es va enamorar de Pedro Sánchez perquè ell li recitava, al llit, versos de Miguel Hernández carregats de significat. Versos com aquests: Lo que he sufrido y nada todo es nada / para lo que me queda todavía / por sufrir, el rigor de esta agonía / de andar de este cuchillo a aquella espada. (...) Me voy, me voy, me voy, pero me quedo / pero me voy, desierto y sin arena: / adiós, amor, adiós hasta la muerte . Miguel Hernández no va tenir gaire sort perquè el van empresonar fins a la mort els mateixos que ara posen contra les cordes Pedro Sánchez i la seva dona. No em vaig poder treure del cap aquest poema en tots els cinc dies que va durar l’agonia de saber si plegava o continuava. Ja vaig dir que em vaig quedar en estat de xoc quan vaig saber que amenaçava amb deixar el govern. El primer que li hauria dit si hagués tingut a mà el seu número de telèfon hauria sigut (en castellà, perquè capti els matisos): Ahor...

  Dissabte, 4 de maig de 1974. Em desperto amb una mica de mal de panxa. No és habitual en aquella hora, però vaig al lavabo i llestos. Al cap d’una estona, tornem-hi. Que estrany! No en faig cas, ja em passarà. I em passa. Però una mica més tard, torna. Això ja em comença a escamar, alguna cosa no va bé. Quan ja porto una bona estona amb aquest mal anant i venint se m’acut que potser és allò que anomenen dolors de part. Sense trencar aigües? Com que és la primera vegada no tinc experiència. Em sembla que hauríem d’anar tirant cap a la Corachán , que dic jo. Vols dir que no ens precipitem ? Diu el Marçal, sempre amb la por de fer el ridícul. M’és igual si és una falsa alarma, anem ! Cinquanta anys han passat des d’aquell dia i jo soc cinquanta anys més vella. Per què aquest aniversari m’impressiona més que els anteriors? Tal com estan les coses gairebé podríem dir que és la meitat d’una vida, perquè cada vegada són més les persones que arriben als cent. I jo, fins on arribaré? ...